Fred Uhlman. El retorn. Traducció de Dolors Udina. Col·lecció Clàssica. Editorial Columna. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.
A 'El retorn', última entrega de la trilogia sobre el nazisme servida per Fred Uhlman (Stuttgart, Alemanya, 1901 - Londres, Anglaterra, 1985), el protagonista es diu Simon Elsas i és jueu. Però és un pintor que hauria pogut ser advocat. El tercer, i sembla que definitiu manuscrit trobat després de la mort d’Uhlman no amaga, doncs, una vegada més, el seu caràcter autobiogràfic, com ja passava a les dues anteriors novel·les breus, 'L’amic retrobat' i 'L’ànima valenta'.
'El retorn' és diferent de les dues anteriors. Si allà, Uhlman, feia una incursió en els motius que havien mogut els dos amics adolescents a emprendre camins diferents, un cop a l’exili nord-americà, després de perdre els pares i germans als camps nazis, i l’altre, abocat al final tràgic per haver participat en el complot contra Hitler, aquí, el personatge principal torna, després de vint anys, a la seva ciutat, per unes hores, després d’haver renunciat a ser alemany i a sentir-se’n.
La diferència principal d’'El retorn' en relació a les dues novel·les anteriors és que Fred Uhlman fa ara un retrat a vol d’ocell de la cicatrització de la ferida, de la força de l’oblit dels seus coetanis, i del seu propi desarrelament. És un manuscrit que, potser revisat pel mateix autor, hauria aportat una novel·la on les contradiccions que perfila en la societat alemanya que troba en la seva curta visita haurien confegit un contingut més concís i colpidor.
Això no passa. Hi ha una breu trobada amb un antic amor de joventut que es descriu amb una fredor inusual en les dues obres anteriors. I hi ha també un tomb pels barris coneguts per comprovar només que la destrucció enderroca els murs, però no el solatge. De fet, a 'El retorn', el capítol més eficaç és el de la trobada forçada per un vell amic que Simon Elsas fa amb una colla d’antics companys d’escola. Han passat els anys. Ha passat l’holocaust. I la presència de Simon en un sopar pren aires d’expiació.
Les novel·les d'Uhlman han tingut una bona acollida en català. La primera supera els 85.000 exemplars, entre les diverses col·leccions on s’ha publicat —entre elles la de Columna Jove—, i la segona, uns 12.000, segons fonts editorials. Amb l’aparició de 'L’ànima valenta', ja vaig dir que els dos llibres han d’acabar publicant-se un dia plegats. Per la seva brevetat, ara afegeixo que, un dia o altre, els tres volums de la trilogia permeten una publicació conjunta. Perquè és amb la lectura progressiva de les tres novel·les breus que es pot copsar en profunditat el rebuig que la presència del foraster jueu provoca en les consciències culpables. Tothom acusa tothom i tothom creu que el que cadascú va fer durant el nazisme no és condemnable. Només Simon Elsas és capaç de llançar l’acusació col·lectiva: “Mentre no sàpiga que teniu les mans netes de l’holocaust, hi haurà un abisme entre nosaltres”.
Hi ha una altra possibilitat (i aquesta és una recomanació escolar que no acostumo a fer mai, per tant, és una excepció per la singularitat de la trilogia d’Uhlman): llegir els tres llibres, esgraonadament, un cada trimestre —parlo esclar de les remaleïdes lectures obligatòries que tothom rebutja en un gest esnob—. I qui diu un llibre per trimestre, diu un llibre per curs. L’evolució continuada de les tres novel·les breus permet un treball reflexiu sobre el nazisme i, de passada, sobre l’amenaça del pseudonazisme subtil dels últims temps. És a dir, del 1945 ençà.
Suplement Cultura diari AVUI, 23 octubre 1997
29 d’agost del 2015
Amb rerefons històric
Daniel Palomeras. El temps feliç. Col·lecció Gran Angular Club. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.
Daniel Palomeras. El naufragi. Il·lustracions d'Eloi S. Vizcaino. Col·lecció La Finestra de Paper. Castellnou Edicions. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.
Daniel Palomeras. El meu germà. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 1997. A partir 14 anys.
Quan en la literatura catalana adreçada a lectors joves, es parla de novel·la històrica, no es pot deixar de pensar en l'aportació feta per Oriol Vergés, entre altres autors que hi han passat de tant en tant com Josep Vallverdú, per exemple. El cas d'Oriol Vergés, però, és peculiar. En la majoria de novel·les vergesianes hi ha un interès divulgatiu i un tractament prioritari des del punt de vista de l'historiador que vesteix la trama documentada amb una recreació literària.
Aquesta última temporada, les edicions de novel·les amb rerefons històric, o amb la història com a punt de partida, han estat habituals. ¿Algú ha detectat que el mercat demana història, potser? A banda dels títols que aquí s'han anat ressenyant, l'autor Daniel Palomeras (Santa Maria d'Oló, Bages, 1949) —metge d'ofici a Ripoll— ha publicat 'El temps feliç' (premi Gran Angular 1996) i 'El naufragi'. Ja abans, Palomeras havia obtingut el premi Folch i Torres amb 'El secret del Comte' (Editorial La Galera), una recreació del mite del comte Arnau, abans que fos televisiu. I també havia tractat l'etapa de la pirateria mediterrània del segle XVI, a la novel·la 'Veles corsàries' (Editorial Baula), un tema, el dels corsaris, que reprèn a l'actual 'El naufragi', però dos segles més endavant, el XVIII.
Això no vol dir que Daniel Palomeras no hagi tractat temes contemporanis. 'El meu germà' (Editorial Baula) és l'últim d'aquesta sèrie. Una novel·la on, com a mínim, els coneixements mèdics de l'autor fan que tracta sense disbarats de fulletó el problema de la drogoaddicció. Potser el traeix precisament una mica aquest excés de coneixement del medi clínic en el qual es mou, un fre a la fantasia que converteix la novel·la en una trama lineal sense aquell punt de sorpresa que vol la literatura.
Tornant a les dues novel·les històriques de Palomeras, l'autor es mou entre la terra i el mar. A 'El temps feliç, el marc és el sud d'Europa del 1213. A 'El naufragi', el marc és el Mediterrani del 1720. A la primera, un joglar estira els fils de la trama en un relat des de la maduresa del protagonista, ja avi, on el paisatge, la manera de viure, els costums i les actituds hi tenen un paper important.
Novel·la en ralenti, una mica excessiva, però estructurada, sense que faci la impressió que l'autor s'hi hagi perdut. En canvi, a 'El nàufrag' —on es repeteix el recurs de la protagonista que parla des del record i la maduresa— hi ha més acció promoguda per l'alta mar, pels corsaris i per l'acurada comparació que s'hi fa entre el perquè de la postura europea i la musulmana, de les primeries del segle XVIII. Les descripcions del paisatge, ambient i costums hi són també essencials. I en una novel·la i l'altra, ni la terra ni el mar aconsegueixen engolir un element clau: l'humà. Un element que Daniel Palomeras destil·la en un joc d'estira-i-arronsa entre la infància i la vellesa dels seus personatges.
Suplement Cultura diari AVUI, 23 octubre 1997
Daniel Palomeras. El naufragi. Il·lustracions d'Eloi S. Vizcaino. Col·lecció La Finestra de Paper. Castellnou Edicions. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.
Daniel Palomeras. El meu germà. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 1997. A partir 14 anys.
Quan en la literatura catalana adreçada a lectors joves, es parla de novel·la històrica, no es pot deixar de pensar en l'aportació feta per Oriol Vergés, entre altres autors que hi han passat de tant en tant com Josep Vallverdú, per exemple. El cas d'Oriol Vergés, però, és peculiar. En la majoria de novel·les vergesianes hi ha un interès divulgatiu i un tractament prioritari des del punt de vista de l'historiador que vesteix la trama documentada amb una recreació literària.
Aquesta última temporada, les edicions de novel·les amb rerefons històric, o amb la història com a punt de partida, han estat habituals. ¿Algú ha detectat que el mercat demana història, potser? A banda dels títols que aquí s'han anat ressenyant, l'autor Daniel Palomeras (Santa Maria d'Oló, Bages, 1949) —metge d'ofici a Ripoll— ha publicat 'El temps feliç' (premi Gran Angular 1996) i 'El naufragi'. Ja abans, Palomeras havia obtingut el premi Folch i Torres amb 'El secret del Comte' (Editorial La Galera), una recreació del mite del comte Arnau, abans que fos televisiu. I també havia tractat l'etapa de la pirateria mediterrània del segle XVI, a la novel·la 'Veles corsàries' (Editorial Baula), un tema, el dels corsaris, que reprèn a l'actual 'El naufragi', però dos segles més endavant, el XVIII.
Això no vol dir que Daniel Palomeras no hagi tractat temes contemporanis. 'El meu germà' (Editorial Baula) és l'últim d'aquesta sèrie. Una novel·la on, com a mínim, els coneixements mèdics de l'autor fan que tracta sense disbarats de fulletó el problema de la drogoaddicció. Potser el traeix precisament una mica aquest excés de coneixement del medi clínic en el qual es mou, un fre a la fantasia que converteix la novel·la en una trama lineal sense aquell punt de sorpresa que vol la literatura.
Tornant a les dues novel·les històriques de Palomeras, l'autor es mou entre la terra i el mar. A 'El temps feliç, el marc és el sud d'Europa del 1213. A 'El naufragi', el marc és el Mediterrani del 1720. A la primera, un joglar estira els fils de la trama en un relat des de la maduresa del protagonista, ja avi, on el paisatge, la manera de viure, els costums i les actituds hi tenen un paper important.
Novel·la en ralenti, una mica excessiva, però estructurada, sense que faci la impressió que l'autor s'hi hagi perdut. En canvi, a 'El nàufrag' —on es repeteix el recurs de la protagonista que parla des del record i la maduresa— hi ha més acció promoguda per l'alta mar, pels corsaris i per l'acurada comparació que s'hi fa entre el perquè de la postura europea i la musulmana, de les primeries del segle XVIII. Les descripcions del paisatge, ambient i costums hi són també essencials. I en una novel·la i l'altra, ni la terra ni el mar aconsegueixen engolir un element clau: l'humà. Un element que Daniel Palomeras destil·la en un joc d'estira-i-arronsa entre la infància i la vellesa dels seus personatges.
Suplement Cultura diari AVUI, 23 octubre 1997
Noves lletres per als clàssics
Miquel Desclot. La flauta màgica. Il·lustracions de Pep i Marc Brocal. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1997. A partir de 10 anys.
Carlo Collodi. Pinotxo. Traducció d’Albert Jané. Il·lustracions de Pau Santanach. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1997. A partir de 10 anys.
La col·lecció és nova. Rems té un format especial. A primer tast, sembla una guia de viatges. Rectangular. Després d’una estona de tenir el llibre a les mans, et vas fent a la idea. El contingut és divers. Reedicions i obres inèdites. Clàssics i contemporanis. En principi, vuit títols. Entre les reedicions, 'El rei Gaspar', 'L’illa d’Omar', 'També et pots morir a la primavera', 'L’accident' i també 'Pinotxo'. Entre els inèdits: 'El pou de les hores', 'Uns dies amb Sir William' i 'La flauta màgica'.
Miquel Desclot ha treballat sovint en la traducció i l’adaptació d’obres teatrals i operístiques. Va col·laborar, per exemple, en la versió de la companyia El Tricicle d’'El barber de Sevilla' —títol previst també en aquesta col·lecció—, que es va representar al Teatre Victòria. Ara ha traduït 'La tempesta', de William Shakespeare. I fa un temps va adaptar per al Teatre Lliure, 'Història d’un soldat'. Aquesta temporada hi prepara un 'Pierrot Lunaire'.
D’aquesta versió narrativa per a nois i noies de 'La flauta màgica', no us perdeu el pròleg de l’autor. El dedica a la seva filla Clara, la protagonista d’un anterior llibre, 'El bestiolari de la Clara', i hi explica el perquè d’aquesta adaptació. Un autèntic regal de pare, però també una mostra de denúncia de la superficialitat dels premis. 'La flauta màgica' va concórrer al premi Folch i Torres i va ser considerada una obra fora de concurs perquè no era "original". Ara, Desclot se’n defensa amb raonaments explícits. Està enfadat. Principalment fueteja els anomenats especialistes del jurat que, diu Desclot, "segur que no són escriptors".
Miquel Desclot és un destre adaptador de lletres. I en aquest cas, la lectura d’aquesta 'Flauta màgica' a la catalana, però amb influències vieneses i mozartianes, té, en algunes de les àries narratives, el millor estímul per a la lectura. Esclar que Desclot s’inspira en l’obra de Mozart i Schikaneder, però també hi aporta la seva relectura i per tant n’acaba obtenint una obra inèdita, encara màgica, amb el mateix títol i, de passada, fa un homenatge al clàssic musical, una de les últimes obres abans de la mort de Mozart dos mesos després de la seva estrena.
Si el pròleg no es pot perdre, també es recomanable l’epíleg. Desclot situa 'La flauta màgica' en el context històric i aclareix, per als lectors adults sobretot, algunes confusions sobre la pretesa poca-soltada de l’obra de Mozart, estrenada entre el 1791 i el 1792, amb el mateix lletrista i empresari teatral vienès, Emanuel Schikaneder, fent de Papageno.
I de clàssic adaptat a clàssic reeditat. Si voleu saber una vegada més “com s’esdevingué que mestre Cirera, fuster, va trobar un tros de fusta que plorava i reia com un nen”, llegiu aquest renovat 'Pinotxo' amb el Collodi de sempre i en una traducció que al seu dia va fer Albert Jané. També aquí, la traducció és un dels estímuls per retornar a un dels personatges més universals de la literatura infantil.
La nova col·lecció Rems només té un punt negre: les il·lustracions hi són gairebé per compromís. Empetitides i estretes. Ofegades en els extrems superiors i inferiors. Acompanyen, doncs, però passen desaparcebudes. I, sobretot, no deixen veure el traç de l’il·lustrador ni la seva interpretació del text. Mai més ben dit, les il·lustracions de la col·lecció Rems s’hi han encaixat com a rems, a proa i a popa d’una sèrie de galera que endevina bon rumb.
Suplement Cultura diari AVUI, 30 octubre 1997
Carlo Collodi. Pinotxo. Traducció d’Albert Jané. Il·lustracions de Pau Santanach. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1997. A partir de 10 anys.
La col·lecció és nova. Rems té un format especial. A primer tast, sembla una guia de viatges. Rectangular. Després d’una estona de tenir el llibre a les mans, et vas fent a la idea. El contingut és divers. Reedicions i obres inèdites. Clàssics i contemporanis. En principi, vuit títols. Entre les reedicions, 'El rei Gaspar', 'L’illa d’Omar', 'També et pots morir a la primavera', 'L’accident' i també 'Pinotxo'. Entre els inèdits: 'El pou de les hores', 'Uns dies amb Sir William' i 'La flauta màgica'.
Miquel Desclot ha treballat sovint en la traducció i l’adaptació d’obres teatrals i operístiques. Va col·laborar, per exemple, en la versió de la companyia El Tricicle d’'El barber de Sevilla' —títol previst també en aquesta col·lecció—, que es va representar al Teatre Victòria. Ara ha traduït 'La tempesta', de William Shakespeare. I fa un temps va adaptar per al Teatre Lliure, 'Història d’un soldat'. Aquesta temporada hi prepara un 'Pierrot Lunaire'.
D’aquesta versió narrativa per a nois i noies de 'La flauta màgica', no us perdeu el pròleg de l’autor. El dedica a la seva filla Clara, la protagonista d’un anterior llibre, 'El bestiolari de la Clara', i hi explica el perquè d’aquesta adaptació. Un autèntic regal de pare, però també una mostra de denúncia de la superficialitat dels premis. 'La flauta màgica' va concórrer al premi Folch i Torres i va ser considerada una obra fora de concurs perquè no era "original". Ara, Desclot se’n defensa amb raonaments explícits. Està enfadat. Principalment fueteja els anomenats especialistes del jurat que, diu Desclot, "segur que no són escriptors".
Miquel Desclot és un destre adaptador de lletres. I en aquest cas, la lectura d’aquesta 'Flauta màgica' a la catalana, però amb influències vieneses i mozartianes, té, en algunes de les àries narratives, el millor estímul per a la lectura. Esclar que Desclot s’inspira en l’obra de Mozart i Schikaneder, però també hi aporta la seva relectura i per tant n’acaba obtenint una obra inèdita, encara màgica, amb el mateix títol i, de passada, fa un homenatge al clàssic musical, una de les últimes obres abans de la mort de Mozart dos mesos després de la seva estrena.
Si el pròleg no es pot perdre, també es recomanable l’epíleg. Desclot situa 'La flauta màgica' en el context històric i aclareix, per als lectors adults sobretot, algunes confusions sobre la pretesa poca-soltada de l’obra de Mozart, estrenada entre el 1791 i el 1792, amb el mateix lletrista i empresari teatral vienès, Emanuel Schikaneder, fent de Papageno.
I de clàssic adaptat a clàssic reeditat. Si voleu saber una vegada més “com s’esdevingué que mestre Cirera, fuster, va trobar un tros de fusta que plorava i reia com un nen”, llegiu aquest renovat 'Pinotxo' amb el Collodi de sempre i en una traducció que al seu dia va fer Albert Jané. També aquí, la traducció és un dels estímuls per retornar a un dels personatges més universals de la literatura infantil.
La nova col·lecció Rems només té un punt negre: les il·lustracions hi són gairebé per compromís. Empetitides i estretes. Ofegades en els extrems superiors i inferiors. Acompanyen, doncs, però passen desaparcebudes. I, sobretot, no deixen veure el traç de l’il·lustrador ni la seva interpretació del text. Mai més ben dit, les il·lustracions de la col·lecció Rems s’hi han encaixat com a rems, a proa i a popa d’una sèrie de galera que endevina bon rumb.
Suplement Cultura diari AVUI, 30 octubre 1997
Prou que plou però plou poc
Anna-Greta Winberg. Viure intensament. Traducció de Lluís Solanes. Il·lustració de la coberta d’Arnal Ballester. Col·lecció L’Esparver. Edicions La Magrana. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.
Kirsty Gunn. Pluja. Traducció de Pep Julià. Foto coberta de Roderick Field. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 1997. A partir de 15 anys.
Comparar una autora veterana, amb una obra publicada fa vint anys, com la sueca Anna-Greta Winberg, amb una autora nova amb una obra acabada de publicar, com la neozelandesa Kirsty Gunn, pot ser interessant per constatar que el temps, l’edat i les circumstàncies socials i històriques no són elements definitius en l’elaboració d’una obra literària.
Anna-Greta Winberg (Estocolom, 1920) escriu fa vint anys amb criteris que finalment han estat assumits per una majoria. Fa un tipus de novel·la-sèrie (el seu personatge Ninna es va repetint amb una freqüència que ara serveix progressivament La Magrana) i retrata una manera de fer i de pensar que, sense que ens n’adonem, haurà passat a la història.
Ho dic perquè dubto molt que les i els adolescents del 2000 siguin capaces i capaços d'entendre el que proposa la Ninna de Winberg. Sobretot si el perfil de les i els adolescents del 2000 és el que es va reflectir, per exemple, amb el seguiment populista de la boda reial borbònica celebrada a Barcelona el 4 d'octubre passat. Una societat que viu glatint entre la mort de Lady Di i el futur de Lady Cristina difícilment té necessitat d'una literatura com la d'Anna-Greta Winberg que, als anys setanta, ja es movia entre un realisme sense fissures i un optimisme banyat d'esforç personal, com a conclusió perquè "sempre cal tirar endavant".
En canvi, aquesta mateixa societat del 2000, si és que encara és lectora, potser tampoc no entendrà què li proposa aquesta nova autora, Kirsty Gunn (Nova Zelanda, 1960) amb la seva primera novel·la, 'Pluja' (1994), però de segur que hi trobarà la mitja dotzena d'elements que l'acosten al poti-poti de color rosa que envaeix el cinema, les telenovel·les i les revistes coristes (o sigui, del cor).
Tot i així, em sembla que encara cal ser tossut i pensar que el canvi de segle no rebutjarà absolutament tots els propòsits d'aquest últim quart de segle. Anna-Greta Winberg torna amb la seva Ninna a gratar a fons en la necessitat de viure intensament i també lliurement. Però la independència desitjada de Ninna no venç la necessitat de tenir algú amb qui compartir les inquietuds. És a dir, la Ninna de Winberg no en té prou amb els mites que els mitjans mediàtics li posen a l’abast.
En canvi, a la 'Pluja', de Kirsty Gunn, si tampoc no hi ha mites mediàtics, sí que hi ha un acostament als tòpics més corrents. Un estiu en un llac, uns pares poc actius, una mort dramàtica i, com si l'autora volgués omplir com fos les 107 primeres pàgines de la seva carrera literària, una mena de manual per aprendre a nedar i un altre de salvament en cas d'ofec. Una mena de tenalla que ofega l’argument principal.
A Anna-Greta Winberg, ja se li ha reconegut el seu paper d’autora innovadora —una mica instal·lada en la comoditat del seu personatge en els últims temps— i d’autora influent en molts autors europeus dels setanta ençà. A la neozelandesa Kirsty Gunn, un llançament editorial a Anglaterra, Estats Units, Alemanya i França li ha valgut el qualificatiu publicitari de “talent prometedor de la seva generació". Si es refereixen a aquesta 'Pluja', van passats per aigua perquè el relat té més aviat l’aparença d’un feble xim-xim.
Suplement Cultura diari AVUI, 6 novembre 1997
Kirsty Gunn. Pluja. Traducció de Pep Julià. Foto coberta de Roderick Field. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 1997. A partir de 15 anys.
Comparar una autora veterana, amb una obra publicada fa vint anys, com la sueca Anna-Greta Winberg, amb una autora nova amb una obra acabada de publicar, com la neozelandesa Kirsty Gunn, pot ser interessant per constatar que el temps, l’edat i les circumstàncies socials i històriques no són elements definitius en l’elaboració d’una obra literària.
Anna-Greta Winberg (Estocolom, 1920) escriu fa vint anys amb criteris que finalment han estat assumits per una majoria. Fa un tipus de novel·la-sèrie (el seu personatge Ninna es va repetint amb una freqüència que ara serveix progressivament La Magrana) i retrata una manera de fer i de pensar que, sense que ens n’adonem, haurà passat a la història.
Ho dic perquè dubto molt que les i els adolescents del 2000 siguin capaces i capaços d'entendre el que proposa la Ninna de Winberg. Sobretot si el perfil de les i els adolescents del 2000 és el que es va reflectir, per exemple, amb el seguiment populista de la boda reial borbònica celebrada a Barcelona el 4 d'octubre passat. Una societat que viu glatint entre la mort de Lady Di i el futur de Lady Cristina difícilment té necessitat d'una literatura com la d'Anna-Greta Winberg que, als anys setanta, ja es movia entre un realisme sense fissures i un optimisme banyat d'esforç personal, com a conclusió perquè "sempre cal tirar endavant".
En canvi, aquesta mateixa societat del 2000, si és que encara és lectora, potser tampoc no entendrà què li proposa aquesta nova autora, Kirsty Gunn (Nova Zelanda, 1960) amb la seva primera novel·la, 'Pluja' (1994), però de segur que hi trobarà la mitja dotzena d'elements que l'acosten al poti-poti de color rosa que envaeix el cinema, les telenovel·les i les revistes coristes (o sigui, del cor).
Tot i així, em sembla que encara cal ser tossut i pensar que el canvi de segle no rebutjarà absolutament tots els propòsits d'aquest últim quart de segle. Anna-Greta Winberg torna amb la seva Ninna a gratar a fons en la necessitat de viure intensament i també lliurement. Però la independència desitjada de Ninna no venç la necessitat de tenir algú amb qui compartir les inquietuds. És a dir, la Ninna de Winberg no en té prou amb els mites que els mitjans mediàtics li posen a l’abast.
En canvi, a la 'Pluja', de Kirsty Gunn, si tampoc no hi ha mites mediàtics, sí que hi ha un acostament als tòpics més corrents. Un estiu en un llac, uns pares poc actius, una mort dramàtica i, com si l'autora volgués omplir com fos les 107 primeres pàgines de la seva carrera literària, una mena de manual per aprendre a nedar i un altre de salvament en cas d'ofec. Una mena de tenalla que ofega l’argument principal.
A Anna-Greta Winberg, ja se li ha reconegut el seu paper d’autora innovadora —una mica instal·lada en la comoditat del seu personatge en els últims temps— i d’autora influent en molts autors europeus dels setanta ençà. A la neozelandesa Kirsty Gunn, un llançament editorial a Anglaterra, Estats Units, Alemanya i França li ha valgut el qualificatiu publicitari de “talent prometedor de la seva generació". Si es refereixen a aquesta 'Pluja', van passats per aigua perquè el relat té més aviat l’aparença d’un feble xim-xim.
Suplement Cultura diari AVUI, 6 novembre 1997
Clàssics i exòtics
Joles Sennell. El pont d’Amsterdam. Il·lustracions de Sesé. Col·lecció El Petit Esparver. Edicions La Magrana. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Anne-Marie Pol. La Lola i els llops. Traducció del francès de Goretti López. Il·lustracions de Carme Solà. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Anne-Marie Pol. Tot sol. Traducció del francès de Goretti López. Il·lustracions de Carme Solà. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
'El pont d’Amsterdam', de Joles Sennell, no és una obra de recent creació sinó que data de fa divuit anys, quan Sennell-Albanell va guanyar el premi Ciutat d'Olot del 1979. La primera edició va aparèixer a l'Editorial Joventut (1980) amb el títol 'L’estranya història d’uns somnis estranys'. Honestedat editorial, doncs, al advertir-ho, en aquesta revisió que aporta una peça breu de Joles Sennell on es barregen els elements del conte popular amb la ironia, el conte fantàstic i el recurs del somni que no té aturador.
El protagonista és un sabater que, en un somni-revelació, es trasllada a Amsterdam on no hi falta ni un cavaller, ni la recerca d’un tresor, ni el retorn a la realitat transfigurada en l’hort de l’obrador. El conte, molt breu, té tots els aires de
conte popular, amb lleus retorns a la contemporaneïtat per no capgirar la intenció inicial de l’autor: servir-se del pòsit clàssic per revestir la incertesa del present.
Joles Sennell no ha abandonat en aquesta revisió el seu interès lingüístic, potser més marcat fa vint anys que ara en la producció literària d’aquí. Com a mostra, la sinonímia del sabater: sabater de vell, adoba-sabatots, clava-puntes, ataconador o mitges-soles. I, també com a mostra d’una expressió popular, aquest “no n’hi ha de cuits”, per donar una cosa per perduda.
Els dos contes d’Anne-Marie Pol ('La Lola i els llops' i 'Tot sol'), no recorren a la influència clàssica com el de Joles Sennell. No els cal. L’autora Anne-Marie Pol, nascuda el 1958 a Rabat, Marroc, ha viscut, entre altres indrets, al Senegal, el Congo i París, on es va establir finalment. I aquesta barreja de pòsit cultural ancestral i formació contemporània li permet fer dos contes allunyats dels tòpics usuals i emmarcats en la narrativa lírica que exigeix que el lector —el lector més primerenc— no n’esperi gaires aventures en el sentit més corrent.
L’aventura dels dos contes d’Anne-Marie Pol és la recerca del desconegut (la muntanya i els udols de llop) i l’afirmació de l’amistat (el gos abandonat). L’encert de l’autora és no caure en la trampa del conte fàcil. Arriscar-se amb una narració poètica on els elements aparentment més atractius (els llops, la gossa, el gos abandonat) són només l’excusa per aprofundir en l’intimisme dels personatges protagonistes. Amb un risc encara afegit, el del conte 'Tot sol', que té una estructura gens pensada per a primers lectors i que exigeix una preparació per entendre que la literatura no sempre s’explica de manera lineal.
'Tot sol' i 'La Lola i els llops' tenen la catacterística d’haver estat publicats en un sol volum amb doble coberta (una davant i l’altra darrere). Els dos contes es troben i els dos contes mantenen unes il·lustracions expressives i molt adequades a l’estil literari de l’autora. La dibuixant Carme Solà ha reflectit diferents seqüències del text (la nit, la por, la sorpresa, el moviment), amb unes làmines que complementen cadascun dels arguments i en segueixen el fil narratiu.
Suplement Cultura diari AVUI, 13 novembre 1997
Anne-Marie Pol. La Lola i els llops. Traducció del francès de Goretti López. Il·lustracions de Carme Solà. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Anne-Marie Pol. Tot sol. Traducció del francès de Goretti López. Il·lustracions de Carme Solà. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
'El pont d’Amsterdam', de Joles Sennell, no és una obra de recent creació sinó que data de fa divuit anys, quan Sennell-Albanell va guanyar el premi Ciutat d'Olot del 1979. La primera edició va aparèixer a l'Editorial Joventut (1980) amb el títol 'L’estranya història d’uns somnis estranys'. Honestedat editorial, doncs, al advertir-ho, en aquesta revisió que aporta una peça breu de Joles Sennell on es barregen els elements del conte popular amb la ironia, el conte fantàstic i el recurs del somni que no té aturador.
El protagonista és un sabater que, en un somni-revelació, es trasllada a Amsterdam on no hi falta ni un cavaller, ni la recerca d’un tresor, ni el retorn a la realitat transfigurada en l’hort de l’obrador. El conte, molt breu, té tots els aires de
conte popular, amb lleus retorns a la contemporaneïtat per no capgirar la intenció inicial de l’autor: servir-se del pòsit clàssic per revestir la incertesa del present.
Joles Sennell no ha abandonat en aquesta revisió el seu interès lingüístic, potser més marcat fa vint anys que ara en la producció literària d’aquí. Com a mostra, la sinonímia del sabater: sabater de vell, adoba-sabatots, clava-puntes, ataconador o mitges-soles. I, també com a mostra d’una expressió popular, aquest “no n’hi ha de cuits”, per donar una cosa per perduda.
Els dos contes d’Anne-Marie Pol ('La Lola i els llops' i 'Tot sol'), no recorren a la influència clàssica com el de Joles Sennell. No els cal. L’autora Anne-Marie Pol, nascuda el 1958 a Rabat, Marroc, ha viscut, entre altres indrets, al Senegal, el Congo i París, on es va establir finalment. I aquesta barreja de pòsit cultural ancestral i formació contemporània li permet fer dos contes allunyats dels tòpics usuals i emmarcats en la narrativa lírica que exigeix que el lector —el lector més primerenc— no n’esperi gaires aventures en el sentit més corrent.
L’aventura dels dos contes d’Anne-Marie Pol és la recerca del desconegut (la muntanya i els udols de llop) i l’afirmació de l’amistat (el gos abandonat). L’encert de l’autora és no caure en la trampa del conte fàcil. Arriscar-se amb una narració poètica on els elements aparentment més atractius (els llops, la gossa, el gos abandonat) són només l’excusa per aprofundir en l’intimisme dels personatges protagonistes. Amb un risc encara afegit, el del conte 'Tot sol', que té una estructura gens pensada per a primers lectors i que exigeix una preparació per entendre que la literatura no sempre s’explica de manera lineal.
'Tot sol' i 'La Lola i els llops' tenen la catacterística d’haver estat publicats en un sol volum amb doble coberta (una davant i l’altra darrere). Els dos contes es troben i els dos contes mantenen unes il·lustracions expressives i molt adequades a l’estil literari de l’autora. La dibuixant Carme Solà ha reflectit diferents seqüències del text (la nit, la por, la sorpresa, el moviment), amb unes làmines que complementen cadascun dels arguments i en segueixen el fil narratiu.
Suplement Cultura diari AVUI, 13 novembre 1997
Protagonistes amb problemes
Daniel Pennac. Quin un, en Kamo! Traducció del francès de Goretti López. Il·lustracions de Frank Jensen. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 9 anys.
Margaret Mahy. Fredoroses, fregitel·les i frigorífics (Un conte d’amor i gelats). Traducció de Fina Marfà. Il·lustracions d’Imma Pla. Col·lecció El Petit Esparver. Edicions La Magrana. Barcelona, 1997. A partir de 9 anys.
Daniel Pennac (Casablanca, Marroc, 1944) és presentat als joves lectors, en la nota biogràfica d’aquesta edició, com un professor de llengua a París que també ha escrit novel·la i assaig per a adults. ¿Una garantia? No, en absolut. Fora del seu assaig 'Com una novel·la', no es pot dir que, almenys aquí, la seva obra narrativa per a tots els públics hagi tingut gaire ressonància. En canvi, 'Qui un, en Kamo!' sí que té alguns dels valors que no s'havien trobat en anteriors obres de l'autor establert a França i d'origens familiars militars de l'època de la colonització.
En realitat, el llibre conté dues narracions que s’interrelacionen. Així, Kamo n’és el protagonista a les dues i, a la segona, les referències a la primera hi són freqüents. De fet, és un relat dividit en dues parts. En el primer ('L’agència Babel'), la novel·la 'Cims borrascosos', d’Emily Brontë, és l’eix del que li succeeix a Kamo, un adolescent orfe de pare (va viure la seva mort a peu de llit), amb una mare de passat multiètnic que només aspira a deixar París i córrer món, i amb una al·lèrgia inicial a l’anglès que, gràcies a un enginyós recurs literari de Pennac —Cathy, la protagonista de 'Cims borrascosos', intervé a través de la correspondència falsa entre amics de l’agència de contactes—, Kamo supera després en tres mesos.
A la segona narració ('L’evasió d’en Kamo'), el protagonista passa uns dies amb uns amics (la mare ja s’ha escapat de viatge) i a banda de la descoberta d’una vella bicicleta txeca que va fer la resistència contra els nazis, un accident el deixa inconscient a l’hospital on el somni barreja la realitat dels seus avantpassats (té un besavi georgià) amb la realitat present. Només l’arribada de la mare, a l’últim moment del relat, es descobreix aquest enllaç del besavi (anomenat també Kamo) amb els fets viscuts pel protagonista adolescent.
Kamo, en georgià, vol dir “flor”. Aquest és un dels trets poètics que Daniel Pennac utilitza en el seu relat doble. Un nom que li serveix a més per aproximar el lector a la intriga de si l’heroi sobreviurà a l’accident quan parla de Kamo, Ka-mo, Ko-ma, K-mort. Pels recursos que utilitza, i tenint en compte les referències que en pot tenir també el lector actual, Daniel Pennac és a mig camí entre Michael Ende i Jostein Gaarder. Barreja de mons i barreja de ficció i realitat. Les il·lustracions d'aquest Kamo tendeixen a les làmines en picat i en primer pla. Els traços són durs i hi ha expressivitat en profusió.
Per la seva banda, Margaret Mahy (Whakatane, Nova Zelanda, 1936 - Christchurch, Nova Zelanda, 2012), retrata les relacions entra una àvia i un nét, orfe de pares (gairebé com Kamo) i, a més, tímid. La clau emprada per Margaret Mahy és la de l'humor i la fantasia. Però de rerefons es troba la solitud dels infants i també l'opció de la llibertat personal quan l'àvia marxa de casa. La vida empresarial amb l'exportació de productes i la descoberta de l'enamorament són dos dels elements que l'autora posa en mans de personatges estrafolaris de mar com els pirates i els nàufrags. Així, d’un contingut propi de medi urbà, la trama es maquilla amb aventura i es transforma en un conte amable que proporciona sovint el somriure. Les il·lustracions d’Imma Pla fugen una mica del seu habitual format geomètric i s’humanitzen lleugerament.
Suplement Cultura diari AVUI, 20 novembre 1997
Margaret Mahy. Fredoroses, fregitel·les i frigorífics (Un conte d’amor i gelats). Traducció de Fina Marfà. Il·lustracions d’Imma Pla. Col·lecció El Petit Esparver. Edicions La Magrana. Barcelona, 1997. A partir de 9 anys.
Daniel Pennac (Casablanca, Marroc, 1944) és presentat als joves lectors, en la nota biogràfica d’aquesta edició, com un professor de llengua a París que també ha escrit novel·la i assaig per a adults. ¿Una garantia? No, en absolut. Fora del seu assaig 'Com una novel·la', no es pot dir que, almenys aquí, la seva obra narrativa per a tots els públics hagi tingut gaire ressonància. En canvi, 'Qui un, en Kamo!' sí que té alguns dels valors que no s'havien trobat en anteriors obres de l'autor establert a França i d'origens familiars militars de l'època de la colonització.
En realitat, el llibre conté dues narracions que s’interrelacionen. Així, Kamo n’és el protagonista a les dues i, a la segona, les referències a la primera hi són freqüents. De fet, és un relat dividit en dues parts. En el primer ('L’agència Babel'), la novel·la 'Cims borrascosos', d’Emily Brontë, és l’eix del que li succeeix a Kamo, un adolescent orfe de pare (va viure la seva mort a peu de llit), amb una mare de passat multiètnic que només aspira a deixar París i córrer món, i amb una al·lèrgia inicial a l’anglès que, gràcies a un enginyós recurs literari de Pennac —Cathy, la protagonista de 'Cims borrascosos', intervé a través de la correspondència falsa entre amics de l’agència de contactes—, Kamo supera després en tres mesos.
A la segona narració ('L’evasió d’en Kamo'), el protagonista passa uns dies amb uns amics (la mare ja s’ha escapat de viatge) i a banda de la descoberta d’una vella bicicleta txeca que va fer la resistència contra els nazis, un accident el deixa inconscient a l’hospital on el somni barreja la realitat dels seus avantpassats (té un besavi georgià) amb la realitat present. Només l’arribada de la mare, a l’últim moment del relat, es descobreix aquest enllaç del besavi (anomenat també Kamo) amb els fets viscuts pel protagonista adolescent.
Kamo, en georgià, vol dir “flor”. Aquest és un dels trets poètics que Daniel Pennac utilitza en el seu relat doble. Un nom que li serveix a més per aproximar el lector a la intriga de si l’heroi sobreviurà a l’accident quan parla de Kamo, Ka-mo, Ko-ma, K-mort. Pels recursos que utilitza, i tenint en compte les referències que en pot tenir també el lector actual, Daniel Pennac és a mig camí entre Michael Ende i Jostein Gaarder. Barreja de mons i barreja de ficció i realitat. Les il·lustracions d'aquest Kamo tendeixen a les làmines en picat i en primer pla. Els traços són durs i hi ha expressivitat en profusió.
Per la seva banda, Margaret Mahy (Whakatane, Nova Zelanda, 1936 - Christchurch, Nova Zelanda, 2012), retrata les relacions entra una àvia i un nét, orfe de pares (gairebé com Kamo) i, a més, tímid. La clau emprada per Margaret Mahy és la de l'humor i la fantasia. Però de rerefons es troba la solitud dels infants i també l'opció de la llibertat personal quan l'àvia marxa de casa. La vida empresarial amb l'exportació de productes i la descoberta de l'enamorament són dos dels elements que l'autora posa en mans de personatges estrafolaris de mar com els pirates i els nàufrags. Així, d’un contingut propi de medi urbà, la trama es maquilla amb aventura i es transforma en un conte amable que proporciona sovint el somriure. Les il·lustracions d’Imma Pla fugen una mica del seu habitual format geomètric i s’humanitzen lleugerament.
Suplement Cultura diari AVUI, 20 novembre 1997
Per escoltar
Josep M. Espinàs. Viatge a la Lluna. Música de Xavier Montsalvatge. Jean de Brunhoff. Història de Babar. Música de Francis Poulenc. Josep Dolcet i Llorenç Caballero, sobre un poema d’Apel·les Mestres. Liliana. Música de Salvador Brotons. Traduccions de Jaume Creus, Rafael de Penagos i Teresa Güell. Il·lustracions llibret CD de Carme Solé Vendrell. Narració CD de Joan Manuel Serrat. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Direcció de Salvador Brotons. Auvidis Ibèrica. Barcelona, 1997. A partir de 4 anys.
¿A partir de la música es pot fomentar la lectura? Amb productes de luxe com aquest, segur que sí. Ja sé que no ho permeten fàcilment els drets, sobretot els de l’editor de 'Babar', però m’agradaria haver vist també el llibre en format tradicional, al costat del llibret del disc compacte. Sobretot per poder disfrutar, mirant degudament ampliades, totes les il·lustracions que n’haurà fet Carme Solé Vendrell, que ha resumit en una portada de collage entre els elements més importants dels tres contes, amb el retrat de Joan Manuel Serrat de fons, en el seu estil de línies deformades i de figures plenes de massa de color, emmotllades com la plastilina.
Josep M. Espinàs va escriure 'Viatge a la Lluna' l’any 1966. Tres anys després, just quan Armstrong trepitjava la Lluna, s'editava un elapé en el segell Concèntric, amb el conte musicat per l’Orquestra Ciutat de Barcelona, amb la veu del mateix Espinàs, sota la direcció de Ros-Marbà, i amb una composició de Xavier Montsalvatge. Aquesta peça (17’07") es manté idèntica en el nou enregistrament. Només ha canviat la veu (Espinàs per Serrat) i la direcció (Ros-Marbà per Brotons). És un testimoni sense retocs, volgut així pel mateix Espinàs.
'Viatge a la Lluna' és un conte al servei de les necessitats musicals on els instruments ocupen amb el seu so el lloc dels personatges. Espinàs va escriure el brevíssim conte en una època que la literatura catalana per a infants i joves vivia immersa en la realitat social de les colles. La de l’Espinàs té un nom: la Colla dels Pesquis, i una justificació, “perquè en tenien molta, de pesquis”. No cal que busqueu “pesquis” al diccionari.
La combinació de 'Liliana', 'Història de Babar' i 'Viatge a la Lluna' té una característica significativa: unir tres creacions de tres èpoques diferents del segle XX. La inicial, amb el poema de 'Liliana', d’Apel·les Mestres; la influïda pel conflicte de la Segona Guerra Mundial amb 'Història de Babar', de Brunhof; i la de la represa cultural catalana amb el 'Viatge a la Lluna', d’Espinàs. Tres moments que tenen un eix comú: la fantasia, el capgirament d’elements racionals i la moralitat de fons per un món més humà. Amb la música i la literatura com a suport.
Joan Manuel Serrat ha fet un dels treballs més singulars de la seva carrera. I, a més, el resultat ha servit per descobrir-ne els dots com a narrador. Els que han dedicat part del seu temps professional a explicar contes acaben d’incloure a la nòmina del gremi un nom que, sobtadament, reforça allò que semblava només un capritx educatiu: transmetre el plaer de la veu amb històries del fons del temps per ajudar a fer treballar la imaginació dels més petits.
Joan Manuel Serrat entronca amb la veu ancestral dels contes a la vora del foc, però també amb la veu més actual dels contes explicats des dels mitjans audiovisuals. Entre la gravació d’Espinàs i la d’en Serrat, han passat 30 anys. El buit de la continuïtat és una incògnita, com tantes inciatives perdudes pel camí en aquest període. La recuperació d’ara, en un disc compacte d’àmplia distribució, és un pas important que no hauria de ser una excepció.
Suplement Cultura diari AVUI, 27 novembre 1997
¿A partir de la música es pot fomentar la lectura? Amb productes de luxe com aquest, segur que sí. Ja sé que no ho permeten fàcilment els drets, sobretot els de l’editor de 'Babar', però m’agradaria haver vist també el llibre en format tradicional, al costat del llibret del disc compacte. Sobretot per poder disfrutar, mirant degudament ampliades, totes les il·lustracions que n’haurà fet Carme Solé Vendrell, que ha resumit en una portada de collage entre els elements més importants dels tres contes, amb el retrat de Joan Manuel Serrat de fons, en el seu estil de línies deformades i de figures plenes de massa de color, emmotllades com la plastilina.
Josep M. Espinàs va escriure 'Viatge a la Lluna' l’any 1966. Tres anys després, just quan Armstrong trepitjava la Lluna, s'editava un elapé en el segell Concèntric, amb el conte musicat per l’Orquestra Ciutat de Barcelona, amb la veu del mateix Espinàs, sota la direcció de Ros-Marbà, i amb una composició de Xavier Montsalvatge. Aquesta peça (17’07") es manté idèntica en el nou enregistrament. Només ha canviat la veu (Espinàs per Serrat) i la direcció (Ros-Marbà per Brotons). És un testimoni sense retocs, volgut així pel mateix Espinàs.
'Viatge a la Lluna' és un conte al servei de les necessitats musicals on els instruments ocupen amb el seu so el lloc dels personatges. Espinàs va escriure el brevíssim conte en una època que la literatura catalana per a infants i joves vivia immersa en la realitat social de les colles. La de l’Espinàs té un nom: la Colla dels Pesquis, i una justificació, “perquè en tenien molta, de pesquis”. No cal que busqueu “pesquis” al diccionari.
La combinació de 'Liliana', 'Història de Babar' i 'Viatge a la Lluna' té una característica significativa: unir tres creacions de tres èpoques diferents del segle XX. La inicial, amb el poema de 'Liliana', d’Apel·les Mestres; la influïda pel conflicte de la Segona Guerra Mundial amb 'Història de Babar', de Brunhof; i la de la represa cultural catalana amb el 'Viatge a la Lluna', d’Espinàs. Tres moments que tenen un eix comú: la fantasia, el capgirament d’elements racionals i la moralitat de fons per un món més humà. Amb la música i la literatura com a suport.
Joan Manuel Serrat ha fet un dels treballs més singulars de la seva carrera. I, a més, el resultat ha servit per descobrir-ne els dots com a narrador. Els que han dedicat part del seu temps professional a explicar contes acaben d’incloure a la nòmina del gremi un nom que, sobtadament, reforça allò que semblava només un capritx educatiu: transmetre el plaer de la veu amb històries del fons del temps per ajudar a fer treballar la imaginació dels més petits.
Joan Manuel Serrat entronca amb la veu ancestral dels contes a la vora del foc, però també amb la veu més actual dels contes explicats des dels mitjans audiovisuals. Entre la gravació d’Espinàs i la d’en Serrat, han passat 30 anys. El buit de la continuïtat és una incògnita, com tantes inciatives perdudes pel camí en aquest període. La recuperació d’ara, en un disc compacte d’àmplia distribució, és un pas important que no hauria de ser una excepció.
Suplement Cultura diari AVUI, 27 novembre 1997
Fer-se gran
Estrella Ramon. Rebigots. Il·lustracions de Montse Fransoy. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
La vida atrafegada —tal com l’anomenen els sociòlegs, els psicòlegs i tots els òlegs imaginables d’aquest final de segle— porta a passar per situacions que contrasten amb la formació que els cangurs, els pares i els parvulistes, abans que els mestres, inculquen des del bressol als seus protegits.
I aquestes situacions reals transgredeixen el món de l’escriptura i es reflecteixen en la rereguarda de més d’un dels arguments de les novel·les, contes, relats i històries que, amb voluntat de ferro, els editors de col·leccions per a infants i adolescents, distribueixen sense defallir entre els presumptes lectors.
'Rebigots', de l’autora tortosina Estrella Ramon, és un d’aquests casos. En una novel·la de caire fantàstic per als primers lectors. Estrella Ramon parla de la maduració personal, del desig de trencar amb allò que es té a l'abast. I de l'energia renovada després del viatge, per tornar a ocupar el paper que s'havia abandonat i que potser no s'havia apreciat prou.
Tot això, esclar, ho podia haver fet amb una història real, amb personatges reals i en situacions versemblants. Però el que fa és utilitzar el món de la fantasia, els animals com a excusa (en aquest cas, els rosegadors) i el poder de la transfiguració com a recurs.
És probablement un dels relats més ben aconseguits de l’autora que, en la seva obra anterior —que no és pas escassa— havia tendit a l’acció desmesurada tant de moviment de personatges com d’expressió lingüística. A 'Rebigots', l’acció i el llenguatge es conjuguen en un estadi de mesura eficaç, amb un encertat lirisme, sense perdre el to de l'humor que demana la història, i sabent molt bé què és el que vol transmetre als seus lectors.
Hi ha una altra característica que em sembla important. Estrella Ramon no estandarditza el seu llenguatge i utilitza el seu dialecte fins a l'extrem de mantenir-lo amb suficient polidesa perquè qualsevol altre parlant se’l faci seu. Els qui, quan parlen d’escriptors de "Tarragona", hi posen els tortosins, van ben lluïts si es pensen que entre Port Aventura i el Delta de l’Ebre hi ha res que els uneixi, tret d’una autopista, una centralització de serveis administratius i, a tot estirar, un parc de mentida i un altre de natural.
'Rebigots' és una narració eficaç, desimbolta, ben construïda i de desenvolupament mil·limètric que marca un abans i un després d’Estrella Ramon, almenys basant-me en el material més recent que tinc a mà. I d’això se’n poden alegrar els editors i el gremi en general perquè, a pesar de les facilitats de publicació en les seves obres primerenques, l’autora no s’ha deixat engalipar i ha fet, almenys en aquests 'Rebigots', un gir que no li obrirà tant les portes del sistema editorial de moda —ho ha de saber—, però que la mantindrà en la llista, sempre reduïda, dels noms a tenir en compte des d'ara.
Els dibuixos de 'Rebigots', a tot color, tenen una composició molt dinàmica i una factura excel·lent. Les làmines s’acosten als referents estètics d’altres il·lustradors com Montse Ginesta, Arnal Ballester, Francesc Infante o Max, signats aquí per Montse Fransoy amb un to molt personal, especialment pel que fa a la creació d’ambients.
Suplement Cultura diari AVUI, 4 desembre 1997
La vida atrafegada —tal com l’anomenen els sociòlegs, els psicòlegs i tots els òlegs imaginables d’aquest final de segle— porta a passar per situacions que contrasten amb la formació que els cangurs, els pares i els parvulistes, abans que els mestres, inculquen des del bressol als seus protegits.
I aquestes situacions reals transgredeixen el món de l’escriptura i es reflecteixen en la rereguarda de més d’un dels arguments de les novel·les, contes, relats i històries que, amb voluntat de ferro, els editors de col·leccions per a infants i adolescents, distribueixen sense defallir entre els presumptes lectors.
'Rebigots', de l’autora tortosina Estrella Ramon, és un d’aquests casos. En una novel·la de caire fantàstic per als primers lectors. Estrella Ramon parla de la maduració personal, del desig de trencar amb allò que es té a l'abast. I de l'energia renovada després del viatge, per tornar a ocupar el paper que s'havia abandonat i que potser no s'havia apreciat prou.
Tot això, esclar, ho podia haver fet amb una història real, amb personatges reals i en situacions versemblants. Però el que fa és utilitzar el món de la fantasia, els animals com a excusa (en aquest cas, els rosegadors) i el poder de la transfiguració com a recurs.
És probablement un dels relats més ben aconseguits de l’autora que, en la seva obra anterior —que no és pas escassa— havia tendit a l’acció desmesurada tant de moviment de personatges com d’expressió lingüística. A 'Rebigots', l’acció i el llenguatge es conjuguen en un estadi de mesura eficaç, amb un encertat lirisme, sense perdre el to de l'humor que demana la història, i sabent molt bé què és el que vol transmetre als seus lectors.
Hi ha una altra característica que em sembla important. Estrella Ramon no estandarditza el seu llenguatge i utilitza el seu dialecte fins a l'extrem de mantenir-lo amb suficient polidesa perquè qualsevol altre parlant se’l faci seu. Els qui, quan parlen d’escriptors de "Tarragona", hi posen els tortosins, van ben lluïts si es pensen que entre Port Aventura i el Delta de l’Ebre hi ha res que els uneixi, tret d’una autopista, una centralització de serveis administratius i, a tot estirar, un parc de mentida i un altre de natural.
'Rebigots' és una narració eficaç, desimbolta, ben construïda i de desenvolupament mil·limètric que marca un abans i un després d’Estrella Ramon, almenys basant-me en el material més recent que tinc a mà. I d’això se’n poden alegrar els editors i el gremi en general perquè, a pesar de les facilitats de publicació en les seves obres primerenques, l’autora no s’ha deixat engalipar i ha fet, almenys en aquests 'Rebigots', un gir que no li obrirà tant les portes del sistema editorial de moda —ho ha de saber—, però que la mantindrà en la llista, sempre reduïda, dels noms a tenir en compte des d'ara.
Els dibuixos de 'Rebigots', a tot color, tenen una composició molt dinàmica i una factura excel·lent. Les làmines s’acosten als referents estètics d’altres il·lustradors com Montse Ginesta, Arnal Ballester, Francesc Infante o Max, signats aquí per Montse Fransoy amb un to molt personal, especialment pel que fa a la creació d’ambients.
Suplement Cultura diari AVUI, 4 desembre 1997
Autors exigents, esperits crítics
Pere Martí i Bertran. En Griset. Il·lustracions de Núria Tomàs. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1997. A partir de 10 anys.
Agustí Alcoberro. Momotaro & Dolly Dolç. Il·lustracions de Francesc Infante. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Fa tota la impressió que l’autor d’aquesta novel·la ha triat un tema molt viscut de prop per debutar com a escriptor. Efectivament, 'Griset' és la primera novel·la per a infants de Pere Martí, fins ara editor, crític i professor d’institut. I la impressió del tema viscut es produeix per l’estil aparentment autobiogràfic i per la precisió d’accions i detalls, com si no volgués deixar res per dir.
Si aquesta fos la segona novel·la de l’autor, el que ara és un bon inici, potser serviria per retreure-li l’excés de trama i demanar-li més sotrac novel·lístic. Però la història personal d’un autor no es pot deslligar de la seva obra. Sobretot si el contingut, el rerefons, la intenció i el resultat endevinen un camí ben traçat que, per si sol, es desembrossarà, si hi ha una segona oportunitat.
Fer el pas d’escriure, venint del camp de la crítica, de l’edició i del camp pedagògic, requereix més valentia que la de l'esponati que es posa davant l'ordinador i tecleja el seu primer text. Més valentia perquè, sens dubte, l'esperit crític s'afina més i no es deixa enganyar per l'autocomplaença.
Aquest esperit crític hi és en la primera novel·la de Pere Martí. Es planteja un tema a partir d’un personatge i el fa explicar pel protagonista en primera persona per implicar-s’hi. Un to que cal que mantingui obligatòriament fins al final quan es produeix allò que s’ha anat buscant durant tot el relat, el desenllaç del perquè de tant Griset, vida i miracles.
L’autor no fa trampa. Griset, el gat, és un pretext per reflexionar sobre els processos vitals del propi protagonista. La naixença, la dependència de la mare, la separació, les primeres manifestacions de llibertat, el desengany, la comprensió de certes actituds i la maduresa.
Els dibuixos en blanc i negre que introdueixen cada capitol representen de forma teatral els rodolins que els acompanyen. En canvi, les làmines reprodueixen amb discreció de recursos expressius les situacions claus de la història. La reproducció és difusa, potser perquè els originals són de color dens. El més significatiu és l’últim dibuix en el qual el narrador i Griset es donen l’esquena. La il·lustradora mostra així subtilment el trencament entre els dos personatges.
A la mateixa col·lecció, Agustí Alcoberro presenta la història de Momotaro-san, un guerrer samurai d’un emocionant conte japonès que s’ha transformat en un personatge d’un videojoc sense suc ni bruc. S’alia amb Dolly Dolç, una estrella dels dibuixos animats nord-americans creada per John Fiumicino. Dos herois de ficció fugen així cap al món real, l’un, escapant-se de l’ordinador, i l’altre, alliberant-se del guionista. Tots dos, però, s'adonen que no tenen futur fora del món de ficció i s'instal·len a la biblioteca municipal per entrar en la ficció dels llibres.
La història és arrodonida amb traça de narrador exigent. Combina amb èxit situacions plenes de comicitat i de tendresa. Les il·lustracions projecten una mirada influïda pel cinema negre amb unes composicions ben resoltes, amb dibuixos de perfils d’aparença espontània i masses negres sense matisos d’ombres molt efectistes.
Suplement Cultura diari AVUI, 11 desembre 1997
Agustí Alcoberro. Momotaro & Dolly Dolç. Il·lustracions de Francesc Infante. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Fa tota la impressió que l’autor d’aquesta novel·la ha triat un tema molt viscut de prop per debutar com a escriptor. Efectivament, 'Griset' és la primera novel·la per a infants de Pere Martí, fins ara editor, crític i professor d’institut. I la impressió del tema viscut es produeix per l’estil aparentment autobiogràfic i per la precisió d’accions i detalls, com si no volgués deixar res per dir.
Si aquesta fos la segona novel·la de l’autor, el que ara és un bon inici, potser serviria per retreure-li l’excés de trama i demanar-li més sotrac novel·lístic. Però la història personal d’un autor no es pot deslligar de la seva obra. Sobretot si el contingut, el rerefons, la intenció i el resultat endevinen un camí ben traçat que, per si sol, es desembrossarà, si hi ha una segona oportunitat.
Fer el pas d’escriure, venint del camp de la crítica, de l’edició i del camp pedagògic, requereix més valentia que la de l'esponati que es posa davant l'ordinador i tecleja el seu primer text. Més valentia perquè, sens dubte, l'esperit crític s'afina més i no es deixa enganyar per l'autocomplaença.
Aquest esperit crític hi és en la primera novel·la de Pere Martí. Es planteja un tema a partir d’un personatge i el fa explicar pel protagonista en primera persona per implicar-s’hi. Un to que cal que mantingui obligatòriament fins al final quan es produeix allò que s’ha anat buscant durant tot el relat, el desenllaç del perquè de tant Griset, vida i miracles.
L’autor no fa trampa. Griset, el gat, és un pretext per reflexionar sobre els processos vitals del propi protagonista. La naixença, la dependència de la mare, la separació, les primeres manifestacions de llibertat, el desengany, la comprensió de certes actituds i la maduresa.
Els dibuixos en blanc i negre que introdueixen cada capitol representen de forma teatral els rodolins que els acompanyen. En canvi, les làmines reprodueixen amb discreció de recursos expressius les situacions claus de la història. La reproducció és difusa, potser perquè els originals són de color dens. El més significatiu és l’últim dibuix en el qual el narrador i Griset es donen l’esquena. La il·lustradora mostra així subtilment el trencament entre els dos personatges.
A la mateixa col·lecció, Agustí Alcoberro presenta la història de Momotaro-san, un guerrer samurai d’un emocionant conte japonès que s’ha transformat en un personatge d’un videojoc sense suc ni bruc. S’alia amb Dolly Dolç, una estrella dels dibuixos animats nord-americans creada per John Fiumicino. Dos herois de ficció fugen així cap al món real, l’un, escapant-se de l’ordinador, i l’altre, alliberant-se del guionista. Tots dos, però, s'adonen que no tenen futur fora del món de ficció i s'instal·len a la biblioteca municipal per entrar en la ficció dels llibres.
La història és arrodonida amb traça de narrador exigent. Combina amb èxit situacions plenes de comicitat i de tendresa. Les il·lustracions projecten una mirada influïda pel cinema negre amb unes composicions ben resoltes, amb dibuixos de perfils d’aparença espontània i masses negres sense matisos d’ombres molt efectistes.
Suplement Cultura diari AVUI, 11 desembre 1997
Una d'intriga amb macarrons
Mercè Canela. Per un plat de macarrons. Il·lustracions de Ramón Rosanas. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 9 anys.
Hi ha moltes maneres de plantejar la intriga d’una novel·la. Donar èmfasi a l’acció precipitada per resoldre el cas. Acompanyar el lector per un tou d’enigmes que li facin entendre per on pot anar el desenllaç. Mantenir l’alè fins a l’últim paràgraf perquè el lector se senti tocat just a l’últim moment, quan el llibre es tanca i es deixa amb el record únic i intransferible de la impressió que cadascú n’ha tret.
Aquest últim és el recurs utilitzat per Mercè Canela en aquest relat d’intriga que comença amb pasta italiana i acaba amb el secret d’uns famosos macarrons cobejats per un golafre multimilionari que no en té mai prou. Un restaurant. Un cuiner de fama. Una gata mig bruixa. Màfia de torn. Segrestos, xantatges, periodisme tafaner, poder, valentia i estratègia intel·ligent. Aquests són els ingredients literaris que es mouen al voltant del secret dels ingredients culinaris d’uns macarrons que inspiren el títol.
Només per un plat de macarrons passa tot el que passa. I es resol favorablement, com a les bones pel·lícules d’intriga. Amb final romàntic i tot, on el “t’estimo, jo també, ja ho sabia”, no hi falta. Aquesta última entrega de Mercè Canela és una novel·la amb situacions humorístiques explicades en forma de gags. És a dir, molt en forma de còmic. Però això no vol dir que el llenguatge es redueixi i que l’acció es minimitzi. Ben al contrari, la bona mà literària de Mercè Canela condueix la trama i els personatges per un camí de dosificació amb un resultat sense escletxes.
¿Què vol dir això? Que una vegada més, a pesar d’optar per una novel·la d’intriga, on sempre és més fàcil que se’n vagi la mà, l’autora deixa una part del relat al servei d’una estructura que no perd en ritme, ni en retrat psicològic dels personatges, ni en descripció de l’ambient. Per la seva banda, l’il·lustrador fa uns dibuixos de traç net amb dicció clara que posen l’accent en l’expressivitat d’uns personatges tòpics i en la creació d'un clima per a cada làmina.
Hi ha una notable diferència de contingut entre 'Per un plat de macarrons' i una de les novel·les anteriors de la mateixa autora, 'La csa de les acàcies', comentada en el seu moment. La diferència consisteix a planejar dos estils, en part oposats, però també pròxims. La intriga hi és un element comú. La manera de desenvolupar-la i arribar a la solució de l'enigma ja és tota una altra cosa.
A 'La casa de les acàcies' s’optava pel relat de to intimista. A 'Per un plat de macarrons', l’intimisme es reserva només per a situacions molt determinades de cada personatge. A 'La casa de les acàcies', l’intimisme es feia protagonista. A 'Per un plat de macarrons', l’acció acaba guanyant la partida del protagonisme.
És curiós contrastar allò que constantment es llegeix en ressenyes bonsai de segons quines publicacions, especialitzades precisament en lectures per a infants i adolescents. La majoria de relats i novel·les hi són catalogades de “divertides”.
Posats a fer la prova entre 'La casa de les acàcies' i 'Per un plat de macarrons', de segur que la segona novel·la seria, en aquelles publicacions, la classificada com a “divertida”. El concepte del divertiment passa sovint per l’acció i prou. Per això em resisteixo a dir que 'Per un plat de macarrons' és una novel·la “divertida”. En tot cas, diré que és tan interessant com 'La casa de les acàcies', però amb un registre diferent. 'La casa de les acàcies' és una novel·la per a tots els públics. 'Per un plat de macarrons', també. Però depèn de la gana lectora del consumidor.
Suplement Cultura diari AVUI, 18 desembre 1997
Hi ha moltes maneres de plantejar la intriga d’una novel·la. Donar èmfasi a l’acció precipitada per resoldre el cas. Acompanyar el lector per un tou d’enigmes que li facin entendre per on pot anar el desenllaç. Mantenir l’alè fins a l’últim paràgraf perquè el lector se senti tocat just a l’últim moment, quan el llibre es tanca i es deixa amb el record únic i intransferible de la impressió que cadascú n’ha tret.
Aquest últim és el recurs utilitzat per Mercè Canela en aquest relat d’intriga que comença amb pasta italiana i acaba amb el secret d’uns famosos macarrons cobejats per un golafre multimilionari que no en té mai prou. Un restaurant. Un cuiner de fama. Una gata mig bruixa. Màfia de torn. Segrestos, xantatges, periodisme tafaner, poder, valentia i estratègia intel·ligent. Aquests són els ingredients literaris que es mouen al voltant del secret dels ingredients culinaris d’uns macarrons que inspiren el títol.
Només per un plat de macarrons passa tot el que passa. I es resol favorablement, com a les bones pel·lícules d’intriga. Amb final romàntic i tot, on el “t’estimo, jo també, ja ho sabia”, no hi falta. Aquesta última entrega de Mercè Canela és una novel·la amb situacions humorístiques explicades en forma de gags. És a dir, molt en forma de còmic. Però això no vol dir que el llenguatge es redueixi i que l’acció es minimitzi. Ben al contrari, la bona mà literària de Mercè Canela condueix la trama i els personatges per un camí de dosificació amb un resultat sense escletxes.
¿Què vol dir això? Que una vegada més, a pesar d’optar per una novel·la d’intriga, on sempre és més fàcil que se’n vagi la mà, l’autora deixa una part del relat al servei d’una estructura que no perd en ritme, ni en retrat psicològic dels personatges, ni en descripció de l’ambient. Per la seva banda, l’il·lustrador fa uns dibuixos de traç net amb dicció clara que posen l’accent en l’expressivitat d’uns personatges tòpics i en la creació d'un clima per a cada làmina.
Hi ha una notable diferència de contingut entre 'Per un plat de macarrons' i una de les novel·les anteriors de la mateixa autora, 'La csa de les acàcies', comentada en el seu moment. La diferència consisteix a planejar dos estils, en part oposats, però també pròxims. La intriga hi és un element comú. La manera de desenvolupar-la i arribar a la solució de l'enigma ja és tota una altra cosa.
A 'La casa de les acàcies' s’optava pel relat de to intimista. A 'Per un plat de macarrons', l’intimisme es reserva només per a situacions molt determinades de cada personatge. A 'La casa de les acàcies', l’intimisme es feia protagonista. A 'Per un plat de macarrons', l’acció acaba guanyant la partida del protagonisme.
És curiós contrastar allò que constantment es llegeix en ressenyes bonsai de segons quines publicacions, especialitzades precisament en lectures per a infants i adolescents. La majoria de relats i novel·les hi són catalogades de “divertides”.
Posats a fer la prova entre 'La casa de les acàcies' i 'Per un plat de macarrons', de segur que la segona novel·la seria, en aquelles publicacions, la classificada com a “divertida”. El concepte del divertiment passa sovint per l’acció i prou. Per això em resisteixo a dir que 'Per un plat de macarrons' és una novel·la “divertida”. En tot cas, diré que és tan interessant com 'La casa de les acàcies', però amb un registre diferent. 'La casa de les acàcies' és una novel·la per a tots els públics. 'Per un plat de macarrons', també. Però depèn de la gana lectora del consumidor.
Suplement Cultura diari AVUI, 18 desembre 1997
Una recreació per a lectors madurs
Jordi Coca. La faula dels ocells grecs. Il·lustració coberta del mateix autor. Col·lecció L’Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 1997. A partir de 15 anys.
“Segons com us ho mireu, aquesta és una història insòlita. I és insòlita perquè narra les aventures, i també les desventures, de dos ciutadans atenencs que, en un temps ara ja molt reculat, van decidir que es volien allunyar del poliqueteig i de les mil trampes legals que ofegaven Atenes, la bella ciutat que, en altres temps, omplia de joia el món grec." Així comença ‘La faula dels ocells grecs’. Debut gloriós i clàssic, mai més ben dit, de Jordi Coca, en la literatura per a joves.
Ha avisat i qui avisa no és traïdor: "No en faré cap més, de juvenil." Bé, ja ho veurem. No es pot dir mai d’aquesta literatura no en faré. Com tampoc no es pot dir d’aquesta aigua no en beuré. El llibre de Jordi Coca, amb una il·lustració a coberta d’ell mateix que vol deixar entreveure uns traços gairebé rupestres, a mig camí entre els homes i els ocells, serveix perquè la col·lecció L’Odissea, de l'Editorial Empúries, replantegi novament el seu disseny. Fugir del blanc per tornar a la coberta plena, més pròxim al disseny de la col·lecció general de Narrativa de la mateixa casa.
Jordi Coca arriba a L'Odissea —gairebé 100 números— de la mà del premi juvenil Ramon Muntaner. I ho fa amb una adaptació lliure, molt lliure, de la comèdia 'Els ocells', d'Aristòfanes (representada el 414 aC). Ho fa en un moment oportú perquè, no fa gaires setmanes, aquí mateix, comentava la denúncia feta per Miquel Desclot pel fet que el jurat del premi Folch i Torres li havia retirat un original recreant 'La flauta màgica', de Mozart.
Ara, el cas és a la inversa. El jurat del premi Ramon Muntaner (Josep Maria Fonalleras, Xavier Folch, Vicenç Pagès, Quim Monzó i David Cirici) dóna per bona una versió d''Els ocells', d'Aristòfanes, presentada en forma narrativa i no teatral. Coratge de l'autor, coratge del jurat i coratge de l'editor. Tres coratges en un. Perquè ‘La faula dels ocells grecs’ no és una novel·la a l’estil Jostein Gaarder, autor més aviat planer, anecdòtic i recreador també de teories filosòfiques, religioses o històriques, com per exemple ha tornat a fer amb la seva última entrega, ‘El misteri de Nadal’ (Empúries, 1997).
La versió narrativa de Jordi Coca d'aquesta comèdia d'Aristòfanes és més aviat respectuosa amb l'època i l’autor de qui manlleva l’original. I sobretot és respectuosa amb la visió que Jordi Coca sembla que tingui de la versió escènica, de la qual s’allunya, però sense deixar els diàlegs i els moviments que la comèdia exigeix i que la narrativa manté.
Jordi Coca ha fet, em sembla, una versió amb voluntat didàctica. Definició que no m'agrada ni pintada, però que en aquest cas és imprescindible d’esmentar. Si Jordi Coca hagués volgut fer una novel·la estrictament "juvenil", hauria inventat un argument i uns personatges. En canvi, s'esforça a fer actuals, legibles, entenedors, els personatges d'Aristòfanes. Una mica com ha fet Maria Àngels Anglada, però, en el cas de Coca, sense pretendre fer accessible el text, com ella, als més joves.
‘La faula dels ocells grecs’ és un relat per a lectors madurs. Joves, si voleu, però madurs. Ja se sap que avui, la joventut arriba als trenta llargs. Un excel·lent complement, de segur, de les incursions acadèmiques en els mites grecs. I, no cal dir-ho, un llibre per als adults, publicat —l'editor sabrà per què— en una col·lecció com la de L'Odissea, per a joves, que recull els gèneres més diversos.
Suplement Cultura diari AVUI, 8 gener 1998
“Segons com us ho mireu, aquesta és una història insòlita. I és insòlita perquè narra les aventures, i també les desventures, de dos ciutadans atenencs que, en un temps ara ja molt reculat, van decidir que es volien allunyar del poliqueteig i de les mil trampes legals que ofegaven Atenes, la bella ciutat que, en altres temps, omplia de joia el món grec." Així comença ‘La faula dels ocells grecs’. Debut gloriós i clàssic, mai més ben dit, de Jordi Coca, en la literatura per a joves.
Ha avisat i qui avisa no és traïdor: "No en faré cap més, de juvenil." Bé, ja ho veurem. No es pot dir mai d’aquesta literatura no en faré. Com tampoc no es pot dir d’aquesta aigua no en beuré. El llibre de Jordi Coca, amb una il·lustració a coberta d’ell mateix que vol deixar entreveure uns traços gairebé rupestres, a mig camí entre els homes i els ocells, serveix perquè la col·lecció L’Odissea, de l'Editorial Empúries, replantegi novament el seu disseny. Fugir del blanc per tornar a la coberta plena, més pròxim al disseny de la col·lecció general de Narrativa de la mateixa casa.
Jordi Coca arriba a L'Odissea —gairebé 100 números— de la mà del premi juvenil Ramon Muntaner. I ho fa amb una adaptació lliure, molt lliure, de la comèdia 'Els ocells', d'Aristòfanes (representada el 414 aC). Ho fa en un moment oportú perquè, no fa gaires setmanes, aquí mateix, comentava la denúncia feta per Miquel Desclot pel fet que el jurat del premi Folch i Torres li havia retirat un original recreant 'La flauta màgica', de Mozart.
Ara, el cas és a la inversa. El jurat del premi Ramon Muntaner (Josep Maria Fonalleras, Xavier Folch, Vicenç Pagès, Quim Monzó i David Cirici) dóna per bona una versió d''Els ocells', d'Aristòfanes, presentada en forma narrativa i no teatral. Coratge de l'autor, coratge del jurat i coratge de l'editor. Tres coratges en un. Perquè ‘La faula dels ocells grecs’ no és una novel·la a l’estil Jostein Gaarder, autor més aviat planer, anecdòtic i recreador també de teories filosòfiques, religioses o històriques, com per exemple ha tornat a fer amb la seva última entrega, ‘El misteri de Nadal’ (Empúries, 1997).
La versió narrativa de Jordi Coca d'aquesta comèdia d'Aristòfanes és més aviat respectuosa amb l'època i l’autor de qui manlleva l’original. I sobretot és respectuosa amb la visió que Jordi Coca sembla que tingui de la versió escènica, de la qual s’allunya, però sense deixar els diàlegs i els moviments que la comèdia exigeix i que la narrativa manté.
Jordi Coca ha fet, em sembla, una versió amb voluntat didàctica. Definició que no m'agrada ni pintada, però que en aquest cas és imprescindible d’esmentar. Si Jordi Coca hagués volgut fer una novel·la estrictament "juvenil", hauria inventat un argument i uns personatges. En canvi, s'esforça a fer actuals, legibles, entenedors, els personatges d'Aristòfanes. Una mica com ha fet Maria Àngels Anglada, però, en el cas de Coca, sense pretendre fer accessible el text, com ella, als més joves.
‘La faula dels ocells grecs’ és un relat per a lectors madurs. Joves, si voleu, però madurs. Ja se sap que avui, la joventut arriba als trenta llargs. Un excel·lent complement, de segur, de les incursions acadèmiques en els mites grecs. I, no cal dir-ho, un llibre per als adults, publicat —l'editor sabrà per què— en una col·lecció com la de L'Odissea, per a joves, que recull els gèneres més diversos.
Suplement Cultura diari AVUI, 8 gener 1998
Ara hi entro i ara en surto
Miquel de Palol. La fortuna del senyor Filemó. Foto coberta de Javier Calbet. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.
¿Què hi fa un autor com Miquel de Palol en una col·lecció com aquesta? La pregunta ja no ve a tomb. El transvasament de noms considerats per a adults cap a col·leccions per als adolescents ja és un fet. El dèficit en aquest sentit era notable fa només cinc anys. Prou alertat en aquesta pàgina, un no pot sinó fer ball rodó amb els editors —ni que sigui per una vegada— i celebrar que s’hi hagin decidit. I, de passada, fer ball rodó amb els autors —també ni que sigui per una vegada— i celebrar que s’hi hagin decidit i que ho facin covençuts i sense complexos.
Com més es tendeixi a aquest transvasament, més aviat deixaran de tenir sentit les col·leccions per a adolescents i més aviat els lectors i els guies de lectors hauran d’aprendre a triar textos per a joves de les col·leccions generals. Ja sé que, per ara, la llei de mercat no hi pot estar d’acord. Però, d’aquí a un temps, en literatura —que, una vegada més, no vol dir llibre— les lleis de mercat seran paper mullat.
La literatura només té possibilitats de sobreviure en un mercat potencial preparat per escollir i salvaguardar-se de les pressions i directrius comercials. Quan això passi, uns quants llibres es continuaran venent com el xampú, el xampany o la colònia. Però la literatura, no.
La temptativa de Miquel de Palol en una col·lecció per a lectors més joves que els habituals no és un debut. Ja va publicar a l'Editorial Destino, 'Les Tres Ties' (1992), una novel·la per a lectors infantils. El seu nom, doncs, està en el bombo dels "ara hi entro i ara en surto": Robert Saladrigas, Jordi Coca, Vicenç Villatoro, Feliu Formosa, Xavier Moret, Víctor Mora, Isabel-Clara Simó, Víctor Batallé, Olga Xirinacs, Ignasi Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Pep Albanell, Xúlio Ricardo Trigo, Manuel Joan Ariñó, Ponç Pons, Jaume Fuster, Margarida Aritzeta, Miquel Desclot, Guillem Viladot, Rafael Vallbona, Miquel Fañanàs, Josep M. Fonalleras, Avel·lí Artís-Gener... i me’n deixo. És a dir, autors que tothom classificaria per a adults i que, en canvi, han entrat amb bones aportacions en l'àmbit juvenil.
La primera impressió de la lectura de 'La fortuna del senyor Filemó' és l’estil de llengua. Miquel de Palol es diverteix saltant-se les lentes decisions de la normativa i tira pel recte en molts casos. Però no només en la forma, sinó recuperant el brou d’una llengua que va desapareixent a poc a poc dels textos feblement escrits i forçosament retocats.
L’ús estilístic de Palol és tan fi que la segona impressió és que aquesta novel·la no és per a lectors a partir de tal o tal altra edat sinó que pot baixar tranquil·lament i, a la vegada, pujar. La tercera impressió és que la història té un bon planteig i no es deixa enganyar per la fórmula màgica que agradi els joves.
I la quarta i última impressió és que la faula del xantatge i l'explotat corre el perill de passar desapercebuda per la manera de retratar els personatges que, en alguns moments, tenen el caràcter de putxinel·lis convertits en carn i os per facilitar el to irònic, satíric i tot —com el Froid (Freud) anomenat pastisser de Viena—, de la novel·la que, en el fons, s’emparenta d’un paratge realista.
Dit això, que els fets passin en un magatzem de queviures i que tot comenci pispant no és important. L’important és com es resol la trama de veure’s la vida canviada d’un dia per l’altre per haver estirat uns paquets de farina, sucre, mantega i maduixes, i ser un pillastre d’una terra, que a can Palol, s’anomena Agucrània. Moralitat: per arribar dalt i fer fortuna s'ha de sortir de baix. De sota terra, si pot ser. I dir-se Filemó. O Trifó, pel que fa al cas.
Suplement Cultura diari AVUI, 15 gener 1998
¿Què hi fa un autor com Miquel de Palol en una col·lecció com aquesta? La pregunta ja no ve a tomb. El transvasament de noms considerats per a adults cap a col·leccions per als adolescents ja és un fet. El dèficit en aquest sentit era notable fa només cinc anys. Prou alertat en aquesta pàgina, un no pot sinó fer ball rodó amb els editors —ni que sigui per una vegada— i celebrar que s’hi hagin decidit. I, de passada, fer ball rodó amb els autors —també ni que sigui per una vegada— i celebrar que s’hi hagin decidit i que ho facin covençuts i sense complexos.
Com més es tendeixi a aquest transvasament, més aviat deixaran de tenir sentit les col·leccions per a adolescents i més aviat els lectors i els guies de lectors hauran d’aprendre a triar textos per a joves de les col·leccions generals. Ja sé que, per ara, la llei de mercat no hi pot estar d’acord. Però, d’aquí a un temps, en literatura —que, una vegada més, no vol dir llibre— les lleis de mercat seran paper mullat.
La literatura només té possibilitats de sobreviure en un mercat potencial preparat per escollir i salvaguardar-se de les pressions i directrius comercials. Quan això passi, uns quants llibres es continuaran venent com el xampú, el xampany o la colònia. Però la literatura, no.
La temptativa de Miquel de Palol en una col·lecció per a lectors més joves que els habituals no és un debut. Ja va publicar a l'Editorial Destino, 'Les Tres Ties' (1992), una novel·la per a lectors infantils. El seu nom, doncs, està en el bombo dels "ara hi entro i ara en surto": Robert Saladrigas, Jordi Coca, Vicenç Villatoro, Feliu Formosa, Xavier Moret, Víctor Mora, Isabel-Clara Simó, Víctor Batallé, Olga Xirinacs, Ignasi Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Pep Albanell, Xúlio Ricardo Trigo, Manuel Joan Ariñó, Ponç Pons, Jaume Fuster, Margarida Aritzeta, Miquel Desclot, Guillem Viladot, Rafael Vallbona, Miquel Fañanàs, Josep M. Fonalleras, Avel·lí Artís-Gener... i me’n deixo. És a dir, autors que tothom classificaria per a adults i que, en canvi, han entrat amb bones aportacions en l'àmbit juvenil.
La primera impressió de la lectura de 'La fortuna del senyor Filemó' és l’estil de llengua. Miquel de Palol es diverteix saltant-se les lentes decisions de la normativa i tira pel recte en molts casos. Però no només en la forma, sinó recuperant el brou d’una llengua que va desapareixent a poc a poc dels textos feblement escrits i forçosament retocats.
L’ús estilístic de Palol és tan fi que la segona impressió és que aquesta novel·la no és per a lectors a partir de tal o tal altra edat sinó que pot baixar tranquil·lament i, a la vegada, pujar. La tercera impressió és que la història té un bon planteig i no es deixa enganyar per la fórmula màgica que agradi els joves.
I la quarta i última impressió és que la faula del xantatge i l'explotat corre el perill de passar desapercebuda per la manera de retratar els personatges que, en alguns moments, tenen el caràcter de putxinel·lis convertits en carn i os per facilitar el to irònic, satíric i tot —com el Froid (Freud) anomenat pastisser de Viena—, de la novel·la que, en el fons, s’emparenta d’un paratge realista.
Dit això, que els fets passin en un magatzem de queviures i que tot comenci pispant no és important. L’important és com es resol la trama de veure’s la vida canviada d’un dia per l’altre per haver estirat uns paquets de farina, sucre, mantega i maduixes, i ser un pillastre d’una terra, que a can Palol, s’anomena Agucrània. Moralitat: per arribar dalt i fer fortuna s'ha de sortir de baix. De sota terra, si pot ser. I dir-se Filemó. O Trifó, pel que fa al cas.
Suplement Cultura diari AVUI, 15 gener 1998
Periodisme trepidant
Vicenç Villatoro. Tres dies de glòria. Il·lustracions de David Maynar. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.
És la segona vegada que Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) fa una novel·la volgudament de caràcter juvenil. L’any 1980 va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb ‘Papers robats que cremen’, una novel·la —publicada posteriorment a la col·lecció L’Odissea, de l'Editorial Empúries— on la investigació i la corrupció, aleshores sobre ajuntaments i urbanisme, n’era el tema protagonista. Aquesta vegada, amb 'Tres dies de glòria', el protagonista és també la investigació; el mitjà, la premsa escrita; i el tema de fons, la corrupció del propi periodisme.
Però hi ha una diferència notable. A 'Tres dies de glòria', un to d’humor plana en tota la història, que té un estil ràpid i eficaç, i un cert testimoni d’una etapa determinada domina tota la l’ació. Han passat disset anys des de 'Papers robats que cremen' i l’optica de la constatació és molt menys militant.
L’humor ja és a la contracoberta. I, si no, no s’entendria aquesta afirmació editorial: “Per als estudiants de periodisme, aquesta ['Tres dies de glòria'] serà la llum que els il·lumini i que els guiï els passos de la seva futura professió." I l'avís de testimoni contemporani, també: "I per als humils habitants del nostre país, aquesta és la història de la vida política, dels ets i els uts del poder, amb tota la seva càrrega còmica."
Vicenç Villatoro s’inventa un jove periodista acabat d’arribar de la Facultat (Ramon Roqueta) i un cap de secció de societat que li farà de guia (Jordi Panyella), a més d’una redacció dirigida per un tal Jaume Sànchez (que mana i ordena amb estil "meridional"). I hi ha altres figures i noms que, com a les pel·lícules, si s'assemblen a la realitat, no hi tenen res a veure i s'han d'atribuir a la simple casualitat dels fets.
L'argument: corrupció de papers. Lluita a pols entre el poder polític i l'econòmic. Xantatges i filtracions. Però sense entrar gaire en detalls. I, sobretot, casualitat de crònica de societat per aconseguir que un rotatiu més aviat miserable visqui tres dies de glòria gràcies a una notícia en exclusiva fruit de la carambola i l'invent d'un redactor principiant.
El més destacable de la novel·la és el ritme, que no decau en cap moment. L’argument hauria pogut ser qualsevol altre, doncs. Són 45 capítols que no s’entretenen en gaires descripcions ni de paisatge, ni físiques, ni psicològiques, ni ambientals. A 'Tres dies de glòria' se sap poc quina cara i quin posat tenen els principals protagonistes. Només interessa el que fan i per què ho fan. Una mena de 'La foguera de les vanitats', però en versió menys hollywoodiana, tot i que, en alguns moments, els recursos emprats, com els de comprar informació a preu d’or, estan molt lluny de latituds pròximes. Les il·lustracions, la majoria primers plans, s’encarreguen de donar vida a uns personatges en un estil aproximat a la gran vinyeta de còmic.
Suplement Cultura diari AVUI, 22 gener 1998
És la segona vegada que Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) fa una novel·la volgudament de caràcter juvenil. L’any 1980 va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb ‘Papers robats que cremen’, una novel·la —publicada posteriorment a la col·lecció L’Odissea, de l'Editorial Empúries— on la investigació i la corrupció, aleshores sobre ajuntaments i urbanisme, n’era el tema protagonista. Aquesta vegada, amb 'Tres dies de glòria', el protagonista és també la investigació; el mitjà, la premsa escrita; i el tema de fons, la corrupció del propi periodisme.
Però hi ha una diferència notable. A 'Tres dies de glòria', un to d’humor plana en tota la història, que té un estil ràpid i eficaç, i un cert testimoni d’una etapa determinada domina tota la l’ació. Han passat disset anys des de 'Papers robats que cremen' i l’optica de la constatació és molt menys militant.
L’humor ja és a la contracoberta. I, si no, no s’entendria aquesta afirmació editorial: “Per als estudiants de periodisme, aquesta ['Tres dies de glòria'] serà la llum que els il·lumini i que els guiï els passos de la seva futura professió." I l'avís de testimoni contemporani, també: "I per als humils habitants del nostre país, aquesta és la història de la vida política, dels ets i els uts del poder, amb tota la seva càrrega còmica."
Vicenç Villatoro s’inventa un jove periodista acabat d’arribar de la Facultat (Ramon Roqueta) i un cap de secció de societat que li farà de guia (Jordi Panyella), a més d’una redacció dirigida per un tal Jaume Sànchez (que mana i ordena amb estil "meridional"). I hi ha altres figures i noms que, com a les pel·lícules, si s'assemblen a la realitat, no hi tenen res a veure i s'han d'atribuir a la simple casualitat dels fets.
L'argument: corrupció de papers. Lluita a pols entre el poder polític i l'econòmic. Xantatges i filtracions. Però sense entrar gaire en detalls. I, sobretot, casualitat de crònica de societat per aconseguir que un rotatiu més aviat miserable visqui tres dies de glòria gràcies a una notícia en exclusiva fruit de la carambola i l'invent d'un redactor principiant.
El més destacable de la novel·la és el ritme, que no decau en cap moment. L’argument hauria pogut ser qualsevol altre, doncs. Són 45 capítols que no s’entretenen en gaires descripcions ni de paisatge, ni físiques, ni psicològiques, ni ambientals. A 'Tres dies de glòria' se sap poc quina cara i quin posat tenen els principals protagonistes. Només interessa el que fan i per què ho fan. Una mena de 'La foguera de les vanitats', però en versió menys hollywoodiana, tot i que, en alguns moments, els recursos emprats, com els de comprar informació a preu d’or, estan molt lluny de latituds pròximes. Les il·lustracions, la majoria primers plans, s’encarreguen de donar vida a uns personatges en un estil aproximat a la gran vinyeta de còmic.
Suplement Cultura diari AVUI, 22 gener 1998
L'heroïna dels CD-ROM
Picanyol. Noemí i el pilot als Andes. Col·lecció CD-ROM Otijocs. Barcelona Multimèdia. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Una dada que encantaria els sociòlegs: diuen que, dels infants usuaris de CD-ROM, un 15% són nenes. En canvi, segons Barcelona Multimèdia, dels infants usuaris dels CD-ROM de la sèrie Otijocs, les nenes són un 50%. ¿Motius? Sembla que l’edició de jocs d’ordinador tendeix fins ara a posar l’èmfasi en la violència. En canvi, Otijocs tendeix a la reflexió i —crec que és el tret definitiu—, un dels personatges és Noemí, una aventurera que no s’està a l’ombra sinó que promou accions i és una trapella. Això, segons Picanyol i Toni Matas, que han presentat el segon CD-ROM de la sèrie ('Noemí i el pilot als Andes') ha fet que l’usuari de CD-ROM en català hagi pujat un graó cap a la igualtat de sexes.
Cal recordar que Barcelona Multimèdia és la primera editorial multimèdia en català per a infants, abans que 'Les tres bessones' (Cromosoma) es llancés a la fama a través de la pantalla. Cal recordar una vegada més que Otijocs està basat en el personatge d’Ot el Bruixot i que la seva estructura és absolutament literària. Cal recordar, no obstant, que Barcelona Multimèdia, amb Toni Matas de capdavanter, no té cap mena de suport institucional perquè el CD-ROM no entra ni en la Literatura ni en el Llibre, les dues úniques àrees que, per ara, contempla la Institució de les Lletres Catalanes.
Sols en terra de ningú, doncs, o més aviat, sols en català en terra de dos grans multinacionals en castellà (Zeta i Anaya), Barcelona Multimèdia ha consolidat el seu paper. Primer, exhaurint el CD-ROM núm. 1 ('Les aventures de Noemí i el pilot'), i ara acudint a la cita amb el segon, amb un projecte global de futur. Per una banda, l’anunci en ferm d’un tercer CD-ROM en el qual el mareix Picanyol ja està treballant —aquesta vegada, Noemí i el pilot se n'aniran a l'espai—; per una altra, el projecte d'unes tires d'Ot el Bruixot a TV3, dins el Club Súper 3; i finalment una probable coproducció d'una sèrie amb TV3 sobre les aventures de Noemí i el pilot.
Bon moment, doncs, per a la il·lustració. I per a la nova tecnologia, començant pels més petits. Aquesta segona aventura de Noemí i Ot el Bruixot té com a dada característica una incoporació de jocs amb més elements musicals i més ritme. D'aquesta manera, al costat de l'atractiu de l'aventura en si —el material literari— els usuaris tenen tots els al·licients dels jocs d’ordinador: puntuacions, temps limitat que pot marcar l’adult, posibilitat de jocs en equip, nivells dells de dificultat i, per als educadors, una eina bàsica: els Educots, que els permeten fer servir aquests CD-ROM com a eina d’aprenentatge.
Aquesta allau de projectes en l’obra de Picanyol coincideix amb el 25è aniversari de l’aparició de les tires d’Ot el Bruixot a la revista Cavall Fort. Un quart de segle que han canviat del tot els recursos. Però no els continguts. A Otijocs no hi ha agressivitat gratuïta, no hi ha violència hollywoodiana, hi ha un treballat doblatge amb actors de la categoria de Joan Pera, Carles Canut i Miquel Piris, amb una banda sonora rigorosa de Marc Dalmases.
Barcelona Multimèdia no atura aquí la seva producció. A més de la preparació del tercer CD-ROM de 'Noemí', acaba de sortir del forn el primer CD-ROM de les Guies Multimèdia amb una adaptació de la 'Guia per a conèixer els arbres', de Francesc Masclans, actualitzada per Oriol de Bolós, una peça que obrirà un nou camp entre els estudiosos del medi que els és més pròxim i que serà imprescindible en les aules d’ESO que pretenguin conèixer la flora de la península Ibèrica i les Illes Balears.
Suplement Cultura diari AVUI, 29 gener 1998
Una dada que encantaria els sociòlegs: diuen que, dels infants usuaris de CD-ROM, un 15% són nenes. En canvi, segons Barcelona Multimèdia, dels infants usuaris dels CD-ROM de la sèrie Otijocs, les nenes són un 50%. ¿Motius? Sembla que l’edició de jocs d’ordinador tendeix fins ara a posar l’èmfasi en la violència. En canvi, Otijocs tendeix a la reflexió i —crec que és el tret definitiu—, un dels personatges és Noemí, una aventurera que no s’està a l’ombra sinó que promou accions i és una trapella. Això, segons Picanyol i Toni Matas, que han presentat el segon CD-ROM de la sèrie ('Noemí i el pilot als Andes') ha fet que l’usuari de CD-ROM en català hagi pujat un graó cap a la igualtat de sexes.
Cal recordar que Barcelona Multimèdia és la primera editorial multimèdia en català per a infants, abans que 'Les tres bessones' (Cromosoma) es llancés a la fama a través de la pantalla. Cal recordar una vegada més que Otijocs està basat en el personatge d’Ot el Bruixot i que la seva estructura és absolutament literària. Cal recordar, no obstant, que Barcelona Multimèdia, amb Toni Matas de capdavanter, no té cap mena de suport institucional perquè el CD-ROM no entra ni en la Literatura ni en el Llibre, les dues úniques àrees que, per ara, contempla la Institució de les Lletres Catalanes.
Sols en terra de ningú, doncs, o més aviat, sols en català en terra de dos grans multinacionals en castellà (Zeta i Anaya), Barcelona Multimèdia ha consolidat el seu paper. Primer, exhaurint el CD-ROM núm. 1 ('Les aventures de Noemí i el pilot'), i ara acudint a la cita amb el segon, amb un projecte global de futur. Per una banda, l’anunci en ferm d’un tercer CD-ROM en el qual el mareix Picanyol ja està treballant —aquesta vegada, Noemí i el pilot se n'aniran a l'espai—; per una altra, el projecte d'unes tires d'Ot el Bruixot a TV3, dins el Club Súper 3; i finalment una probable coproducció d'una sèrie amb TV3 sobre les aventures de Noemí i el pilot.
Bon moment, doncs, per a la il·lustració. I per a la nova tecnologia, començant pels més petits. Aquesta segona aventura de Noemí i Ot el Bruixot té com a dada característica una incoporació de jocs amb més elements musicals i més ritme. D'aquesta manera, al costat de l'atractiu de l'aventura en si —el material literari— els usuaris tenen tots els al·licients dels jocs d’ordinador: puntuacions, temps limitat que pot marcar l’adult, posibilitat de jocs en equip, nivells dells de dificultat i, per als educadors, una eina bàsica: els Educots, que els permeten fer servir aquests CD-ROM com a eina d’aprenentatge.
Aquesta allau de projectes en l’obra de Picanyol coincideix amb el 25è aniversari de l’aparició de les tires d’Ot el Bruixot a la revista Cavall Fort. Un quart de segle que han canviat del tot els recursos. Però no els continguts. A Otijocs no hi ha agressivitat gratuïta, no hi ha violència hollywoodiana, hi ha un treballat doblatge amb actors de la categoria de Joan Pera, Carles Canut i Miquel Piris, amb una banda sonora rigorosa de Marc Dalmases.
Barcelona Multimèdia no atura aquí la seva producció. A més de la preparació del tercer CD-ROM de 'Noemí', acaba de sortir del forn el primer CD-ROM de les Guies Multimèdia amb una adaptació de la 'Guia per a conèixer els arbres', de Francesc Masclans, actualitzada per Oriol de Bolós, una peça que obrirà un nou camp entre els estudiosos del medi que els és més pròxim i que serà imprescindible en les aules d’ESO que pretenguin conèixer la flora de la península Ibèrica i les Illes Balears.
Suplement Cultura diari AVUI, 29 gener 1998
El tercer Joan
Carles Riba. Joan Brut. Il·lustracions de Joma. Col·lecció Llibres del Sol i de la Lluna. Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 1997. A partir de 9 anys.
Jaume Cela. El cel té un problema. Il·lustracions de Francesc Infante. Col·lecció Llibres del Sol i de la Lluna. Publicacions Abadia Montserrat. Barcelona, 1997. A partir 7 anys.
Amb aquest ja en van tres: 'Joan Barroer', 'Joan Feréstec' i, ara, 'Joan Brut'. Queden per reeditar 'Joan Golafre', 'Joan que turmentava les bèsties' i 'Joan Dropo'. Entenc la lentitud, però no em fa res de demanar a l’editor que no s’entretingui a completar la sèrie. Carles Riba va escriure 'Sis Joans' en una versió definitiva el 1928. Editorial Lumen la va reeditar el 1979. L’edició actual a Llibres del Sol i de la Lluna, en cartoné i amb il·lustracions acolorides, continua sent —ja ho vaig dir amb el primer Joan— una magnífica oportunitat per defensar el rigor lingüístic i literari —un dels objectius de Carles Riba— davant una part de narrativa per a infants i adolescents que —gran paradoxa editorial!— no té precisament cap rigor lingüístic i literari.
Editors, sisplau: ¿quan rebeu segons quins originals dels aspirants a publicar, els podríeu enviar una fotocòpia d’algun d’aquests 'Joans' de Carles Riba? (a Cedro no s’enfadaran, per una fotocòpia de més o de menys)—. El relat de 'Joan Brut', que ha il·lustrat Joma amb perfil de tinta xinesa de color negre aplicada i acolorits en aquarel·la, aporta una nova visió del personatge de Carles Riba.
Joma utilitza un recurs que tracta amb la mateixa estilització personatges, objectes o animals. Tots es confonen en un, amb tons pàl·lids i, en aquest cas, en plans generals en picat. L’única que s’escapa de l’adaptació actual, és la làmina del jutge que interroga Joan Brut. Potser per la toga, que sembla més aviat un guardapols d’època.
En canvi —quins tombs que fa la història!—, les làmines on apareixen els mossos d’esquadra semblen ultracontemporànies quan, de fet, Carles Riba, fa 70 anys, ja fa servir aquest cos policial en el seu relat. Carles Riba parla del bé i del mal en els 'Sis Joans'. I la moralitat, pròpia de l’època, no hi falta. I, si no, com a mostra, aquest fragment: “Gràcies al seu patiment, al seu penediment, als precs del pare i al favor que havia fet a la humanitat, alliberant-la d’aquells dos hereus de l’infern, Nostre Senyor havia perdonat en Joan Brut. I val a dir que els diaris en parlaren per tot Espanya. Tant, que el govern va decidir premiar el minyó per a exemple.” Home, mestre Riba, no ens l’engalteu!
Al marge d’això, la resta del relat és una delícia. Amb tons d’intriga i de superació personal a la vegada. No descobriré res si dic que Joan Brut acaba sent net com una patena. I això sí que lliga del tot amb una de les obsessions de la societat d’aquest final de segle envoltada de colònies, perfums i potingues de marca.
Per la seva banda, Jaume Cela —el doblement premiat de l’última temporada (Vaixell de Vapor i Folch i Torres)— i l’il·lustrador Francesc Infante s’apleguen per resoldre un problema del cel. Infante fa uns dibuixos perfilats i pintats amb pinzell i guaix que posen l’èmfasi en la humanització de la capa celeste. El cercle de la breu història el tanca una bufanda que serveix per abrigar el cel del fred que té i que, als lectors més petits, els servirà per identificar l’Arc de Sant Martí.
Jaume Cela se’n surt sempre bé d’aquests minicontes. El llenguatge sembla filtrat amb el més imprescindible —que no vol dir minimalista—, i si Riba volia trobar un ús literari i lingüístic que entronqués amb la rondalla popular amb personalitat pròpia, Jaume Cela és un dels autors que no s’està de continuar el propòsit, amb ulls d’avui.
Suplement Cultura diari AVUI, 5 febrer 1998
Jaume Cela. El cel té un problema. Il·lustracions de Francesc Infante. Col·lecció Llibres del Sol i de la Lluna. Publicacions Abadia Montserrat. Barcelona, 1997. A partir 7 anys.
Amb aquest ja en van tres: 'Joan Barroer', 'Joan Feréstec' i, ara, 'Joan Brut'. Queden per reeditar 'Joan Golafre', 'Joan que turmentava les bèsties' i 'Joan Dropo'. Entenc la lentitud, però no em fa res de demanar a l’editor que no s’entretingui a completar la sèrie. Carles Riba va escriure 'Sis Joans' en una versió definitiva el 1928. Editorial Lumen la va reeditar el 1979. L’edició actual a Llibres del Sol i de la Lluna, en cartoné i amb il·lustracions acolorides, continua sent —ja ho vaig dir amb el primer Joan— una magnífica oportunitat per defensar el rigor lingüístic i literari —un dels objectius de Carles Riba— davant una part de narrativa per a infants i adolescents que —gran paradoxa editorial!— no té precisament cap rigor lingüístic i literari.
Editors, sisplau: ¿quan rebeu segons quins originals dels aspirants a publicar, els podríeu enviar una fotocòpia d’algun d’aquests 'Joans' de Carles Riba? (a Cedro no s’enfadaran, per una fotocòpia de més o de menys)—. El relat de 'Joan Brut', que ha il·lustrat Joma amb perfil de tinta xinesa de color negre aplicada i acolorits en aquarel·la, aporta una nova visió del personatge de Carles Riba.
Joma utilitza un recurs que tracta amb la mateixa estilització personatges, objectes o animals. Tots es confonen en un, amb tons pàl·lids i, en aquest cas, en plans generals en picat. L’única que s’escapa de l’adaptació actual, és la làmina del jutge que interroga Joan Brut. Potser per la toga, que sembla més aviat un guardapols d’època.
En canvi —quins tombs que fa la història!—, les làmines on apareixen els mossos d’esquadra semblen ultracontemporànies quan, de fet, Carles Riba, fa 70 anys, ja fa servir aquest cos policial en el seu relat. Carles Riba parla del bé i del mal en els 'Sis Joans'. I la moralitat, pròpia de l’època, no hi falta. I, si no, com a mostra, aquest fragment: “Gràcies al seu patiment, al seu penediment, als precs del pare i al favor que havia fet a la humanitat, alliberant-la d’aquells dos hereus de l’infern, Nostre Senyor havia perdonat en Joan Brut. I val a dir que els diaris en parlaren per tot Espanya. Tant, que el govern va decidir premiar el minyó per a exemple.” Home, mestre Riba, no ens l’engalteu!
Al marge d’això, la resta del relat és una delícia. Amb tons d’intriga i de superació personal a la vegada. No descobriré res si dic que Joan Brut acaba sent net com una patena. I això sí que lliga del tot amb una de les obsessions de la societat d’aquest final de segle envoltada de colònies, perfums i potingues de marca.
Per la seva banda, Jaume Cela —el doblement premiat de l’última temporada (Vaixell de Vapor i Folch i Torres)— i l’il·lustrador Francesc Infante s’apleguen per resoldre un problema del cel. Infante fa uns dibuixos perfilats i pintats amb pinzell i guaix que posen l’èmfasi en la humanització de la capa celeste. El cercle de la breu història el tanca una bufanda que serveix per abrigar el cel del fred que té i que, als lectors més petits, els servirà per identificar l’Arc de Sant Martí.
Jaume Cela se’n surt sempre bé d’aquests minicontes. El llenguatge sembla filtrat amb el més imprescindible —que no vol dir minimalista—, i si Riba volia trobar un ús literari i lingüístic que entronqués amb la rondalla popular amb personalitat pròpia, Jaume Cela és un dels autors que no s’està de continuar el propòsit, amb ulls d’avui.
Suplement Cultura diari AVUI, 5 febrer 1998
Tres llibres de qualitat
Pere Quart. Bestiari. Il·lustracions de Xavier Nogués. Col·lecció El Bagul. Editorial La Galera - Edicions Proa. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Miquel Desclot. La cançó més bonica del món. Il·lustracions de Lluïsa Jover. Editorial La Galera. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Miquel Martí i Pol, Olga Xirinacs i altres autors. Il·lustracions de Roser Capdevila. Supermúsics. Col·lecció Els Infants Componen Cançons. Editorial CM de MC. En col·laboració amb el Club Súper 3. Barcelona, 1997. A partir de 5 anys.
Pere Quart va dedicar el 'Bestiari' al seu gos Camus, ho diu a les cites. I es justifica: "Les composicions d'aquest petit llibre —mostra de poesia epigramàtica aplicada en fred sobre diverses bèsties i un vegetal— han estat escrites sota el signe d’una incofessable frivolitat."
El petit llibre, esmentat pel mateix Pere Quart, ara és un magnífic llibre de lectura i de regal. Magnífic pel contingut, perquè la col·lecció El Bagul manté elegància i austeritat. L’austeritat, en aquest cas, són els poemes del 'Bestiari', i l’elegància, les il·lustracions originals que al seu dia hi va fer Xavier Nogués. L’edició, a més, ha afegit un índex temàtic del 'Bestiari' que permet trobar les referències segons la categoria de cada personatge utilitzat pel poeta.
El 'Bestiari' de Pere Quart és un valor literari que si els que encaminen els primers lectors en els passos iniciàtics de la literatura no fan servir és perquè són víctimes i botxins a la vegada d'una cultura irremeiablement coixa. No es tracta que el Telenotícies de TV3 reciti cada dia una peça del 'Bestiari' —no els faria cap mal, d’altra banda, tenint en compte les altres "bestieses" que s'hi diuen—, però tampoc no es tracta que a tots els àmbits —acadèmics o populars— s'ignorin absolutament els referents més propis. El 'Bestiari' de Pere Quart va ser escrit el 1937. Imminència de la tragèdia, doncs, i desegany del passat més immediat. El present en aquest 'Bestiari' de Pere Quart, és independent, net, concís, i satíric quan cal: “Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet!”.
Poesia és música. I Miquel Desclot ha escrit 'La cançó més bonica del món'. Un conte breu que li serveix per fer una selecció de peces tradicionals que es troben, a més, enregistrades en un CD a Audiovisuals de Sàrria. El conte parteix d'un rossinyol que vol aprendre la cançó més bonica del món. En un viatge de recerca, el rossinyol passa per conèixer cançons com 'En Pere Gallerí', 'L’Hereu Riera', 'El bon caçador' o 'Els tres tambors'. Al final, el rossinyol s’adonarà que la cançó més bonica del món no existeix; que és, diu, la que tenim a la memòria, amagada entre totes les que sabem. Conte musical per regalar també a la primera oportunitat.
Un altre llibre relacionat amb la música és el 'Supermúsics', el segon d’una col·lecció adreçada directament a la pràctica musical. Aquest segon volum, amb compacte inclòs, presenta catorze noves melodies que han estat compostes per nens i nenes d’entre cinc i quinze anys, però amb la particularitat que s’han basat en textos i poemes dels contes 'Marina', d’Olga Xirinacs, i 'Bon profit', de Miquel Martí i Pol.
El llibre conté bàsicament les partitures, unes
orientacions musicals, i hi donen vida les il·lustracions de Roser Capdevila. La publicació ha entrat dins la campanya de coproduccions del Club Súper 3, i té el do de ser una edició feta amb dignitat, enfrontant-se a les dificultats del mercat des d'un segell editorial allunyat dels circuits estrictament comercials.
Suplement Cultura diari AVUI, 12 febrer 1998
Miquel Desclot. La cançó més bonica del món. Il·lustracions de Lluïsa Jover. Editorial La Galera. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Miquel Martí i Pol, Olga Xirinacs i altres autors. Il·lustracions de Roser Capdevila. Supermúsics. Col·lecció Els Infants Componen Cançons. Editorial CM de MC. En col·laboració amb el Club Súper 3. Barcelona, 1997. A partir de 5 anys.
Pere Quart va dedicar el 'Bestiari' al seu gos Camus, ho diu a les cites. I es justifica: "Les composicions d'aquest petit llibre —mostra de poesia epigramàtica aplicada en fred sobre diverses bèsties i un vegetal— han estat escrites sota el signe d’una incofessable frivolitat."
El petit llibre, esmentat pel mateix Pere Quart, ara és un magnífic llibre de lectura i de regal. Magnífic pel contingut, perquè la col·lecció El Bagul manté elegància i austeritat. L’austeritat, en aquest cas, són els poemes del 'Bestiari', i l’elegància, les il·lustracions originals que al seu dia hi va fer Xavier Nogués. L’edició, a més, ha afegit un índex temàtic del 'Bestiari' que permet trobar les referències segons la categoria de cada personatge utilitzat pel poeta.
El 'Bestiari' de Pere Quart és un valor literari que si els que encaminen els primers lectors en els passos iniciàtics de la literatura no fan servir és perquè són víctimes i botxins a la vegada d'una cultura irremeiablement coixa. No es tracta que el Telenotícies de TV3 reciti cada dia una peça del 'Bestiari' —no els faria cap mal, d’altra banda, tenint en compte les altres "bestieses" que s'hi diuen—, però tampoc no es tracta que a tots els àmbits —acadèmics o populars— s'ignorin absolutament els referents més propis. El 'Bestiari' de Pere Quart va ser escrit el 1937. Imminència de la tragèdia, doncs, i desegany del passat més immediat. El present en aquest 'Bestiari' de Pere Quart, és independent, net, concís, i satíric quan cal: “Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet!”.
Poesia és música. I Miquel Desclot ha escrit 'La cançó més bonica del món'. Un conte breu que li serveix per fer una selecció de peces tradicionals que es troben, a més, enregistrades en un CD a Audiovisuals de Sàrria. El conte parteix d'un rossinyol que vol aprendre la cançó més bonica del món. En un viatge de recerca, el rossinyol passa per conèixer cançons com 'En Pere Gallerí', 'L’Hereu Riera', 'El bon caçador' o 'Els tres tambors'. Al final, el rossinyol s’adonarà que la cançó més bonica del món no existeix; que és, diu, la que tenim a la memòria, amagada entre totes les que sabem. Conte musical per regalar també a la primera oportunitat.
Un altre llibre relacionat amb la música és el 'Supermúsics', el segon d’una col·lecció adreçada directament a la pràctica musical. Aquest segon volum, amb compacte inclòs, presenta catorze noves melodies que han estat compostes per nens i nenes d’entre cinc i quinze anys, però amb la particularitat que s’han basat en textos i poemes dels contes 'Marina', d’Olga Xirinacs, i 'Bon profit', de Miquel Martí i Pol.
El llibre conté bàsicament les partitures, unes
orientacions musicals, i hi donen vida les il·lustracions de Roser Capdevila. La publicació ha entrat dins la campanya de coproduccions del Club Súper 3, i té el do de ser una edició feta amb dignitat, enfrontant-se a les dificultats del mercat des d'un segell editorial allunyat dels circuits estrictament comercials.
Suplement Cultura diari AVUI, 12 febrer 1998
Síndrome Gaarder
Jürg Schubiger. Quan el món encara era jove. Traducció de Beatriu de Haro. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Nora K. i Vittorio Hösle. El cafè dels filòsofs morts. Traducció de Maite Alcàntara. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Hans Magnus Enzensberger. El dimoni dels nombres. Traducció de Maite Alcàntara. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorials Barcanova i Editorial Siruela. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
La síndrome Jostein Gaarder, a partir d’'El món de Sofia', ha donat els seus fruits: matemàtiques, llengua i més filosofia. Aquests són tres llibres de capçalera. Per a totes les edats. Recorden l’impacte que van causar al seu dia 'La història del senyor Sömmer', de Patrick Süskind; o 'Els narradors de la nit', de Rafik Schami.
Tres llibres de procedència alemanya. Un d’ells, 'Quan el món encara era jove', premi de Literatura Infantil i Juvenil Alemanya, premi al Millor Llibre Suís, i premi al Millor Llibre Il·lustrat a Alemanya, que recau en la mateixa mà il·lustradora, la de Rotraut Susanne Berner, que apareix a 'El dimoni dels nombres'.
Tant en un com en l’altre, les làmines il·lustrades són un dels atractius d’aquesta nova aportació que fa l'Editorial Barcanova. Dibuixos de traç senzill, geomètrics, tancats en vinyetes, que prescindeixen de voler ser expressius, més aviat adaptats al surrealisme de 'Quan el món encara era jove' i a la trapelleria del personatge que mou els fils d’'El dimoni dels nombres'.
'Quan el mon encara era jove' té els aires de faula, conte breu, conte màgic, humanitzador d’objectes i animals i, sobretot, de narració basada en la llibertat condicionada només pels recursos i els jocs lingüístics. Una excepció en els criteris de relat realista que impera en el sector editorial.
'El cafè dels filòsofs morts' és el que més s’acosta a Jostein Gaarder. I no ho amaga. La protagonista d’onze anys acaba de llegir 'El món de Sofia' i es planteja noves preguntes: “¿Si els dinosaures han desaparegut de la Terra, la idea dels dinosaures també ha desaparegut?” En un relat epistolar, un jove filòsof es veu impulsat a respondre els enigmes de Nora. Menys novel·lesc que Gaarder, més complex en les respostes, amb intenció més de comprensió de conceptes que no pas de divulgació, 'El cafè dels filòsofs morts' és un excel·lent complement d’'El món de Sofia', una mena de segona part, per a aquells que encara no n’hagin tret prou l’entrellat o, segons com es miri, un preàmbul a incursions posteriors.
A Hans Magnus Enzensberger, més conegut per haver presentat a Barcelona 'El dimoni dels nombres', li va passar pel cap que volia reposar dels assajos i de la poesia i que volia desemmascarar els números. Una filla, també d’onze anys com la Nora d’'El cafè dels filòsofs morts', Theresia, va ser la causa que Enzensberger, a punt de fer setanta anys, s’embarqués a fer perdre la por a les matemàtiques.
Un dimoni de bona vida, Teplotaxl, i un jove protagonista, Robert, s’entenen en somnis i desfan els embolics dels números durant una dotzena de nits. Al final, les operacions més simples queden resoltes en una bufada. I les més complexes queden per als misteris de la ciència.
Aquests són tres llibres que fan de bon mirar, fullejar, tenir a les mans, obrir, tancar i, cosa estranya, fins i tot llegir! L’edició, d’un luxe meditat, recorda encara que la Literatura —en majúscules— necessita la millor medecina, el Llibre —en majúscules— per continuar existint com a tal.
Suplement Cultura diari AVUI, 19 febrer 1998
Nora K. i Vittorio Hösle. El cafè dels filòsofs morts. Traducció de Maite Alcàntara. Editorial Barcanova. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Hans Magnus Enzensberger. El dimoni dels nombres. Traducció de Maite Alcàntara. Il·lustracions de Rotraut Susanne Berner. Editorials Barcanova i Editorial Siruela. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
La síndrome Jostein Gaarder, a partir d’'El món de Sofia', ha donat els seus fruits: matemàtiques, llengua i més filosofia. Aquests són tres llibres de capçalera. Per a totes les edats. Recorden l’impacte que van causar al seu dia 'La història del senyor Sömmer', de Patrick Süskind; o 'Els narradors de la nit', de Rafik Schami.
Tres llibres de procedència alemanya. Un d’ells, 'Quan el món encara era jove', premi de Literatura Infantil i Juvenil Alemanya, premi al Millor Llibre Suís, i premi al Millor Llibre Il·lustrat a Alemanya, que recau en la mateixa mà il·lustradora, la de Rotraut Susanne Berner, que apareix a 'El dimoni dels nombres'.
Tant en un com en l’altre, les làmines il·lustrades són un dels atractius d’aquesta nova aportació que fa l'Editorial Barcanova. Dibuixos de traç senzill, geomètrics, tancats en vinyetes, que prescindeixen de voler ser expressius, més aviat adaptats al surrealisme de 'Quan el món encara era jove' i a la trapelleria del personatge que mou els fils d’'El dimoni dels nombres'.
'Quan el mon encara era jove' té els aires de faula, conte breu, conte màgic, humanitzador d’objectes i animals i, sobretot, de narració basada en la llibertat condicionada només pels recursos i els jocs lingüístics. Una excepció en els criteris de relat realista que impera en el sector editorial.
'El cafè dels filòsofs morts' és el que més s’acosta a Jostein Gaarder. I no ho amaga. La protagonista d’onze anys acaba de llegir 'El món de Sofia' i es planteja noves preguntes: “¿Si els dinosaures han desaparegut de la Terra, la idea dels dinosaures també ha desaparegut?” En un relat epistolar, un jove filòsof es veu impulsat a respondre els enigmes de Nora. Menys novel·lesc que Gaarder, més complex en les respostes, amb intenció més de comprensió de conceptes que no pas de divulgació, 'El cafè dels filòsofs morts' és un excel·lent complement d’'El món de Sofia', una mena de segona part, per a aquells que encara no n’hagin tret prou l’entrellat o, segons com es miri, un preàmbul a incursions posteriors.
A Hans Magnus Enzensberger, més conegut per haver presentat a Barcelona 'El dimoni dels nombres', li va passar pel cap que volia reposar dels assajos i de la poesia i que volia desemmascarar els números. Una filla, també d’onze anys com la Nora d’'El cafè dels filòsofs morts', Theresia, va ser la causa que Enzensberger, a punt de fer setanta anys, s’embarqués a fer perdre la por a les matemàtiques.
Un dimoni de bona vida, Teplotaxl, i un jove protagonista, Robert, s’entenen en somnis i desfan els embolics dels números durant una dotzena de nits. Al final, les operacions més simples queden resoltes en una bufada. I les més complexes queden per als misteris de la ciència.
Aquests són tres llibres que fan de bon mirar, fullejar, tenir a les mans, obrir, tancar i, cosa estranya, fins i tot llegir! L’edició, d’un luxe meditat, recorda encara que la Literatura —en majúscules— necessita la millor medecina, el Llibre —en majúscules— per continuar existint com a tal.
Suplement Cultura diari AVUI, 19 febrer 1998
D'ara i de sempre
Joan de Déu Prats. Tocata i fuga del senyor Violoncel. Il·lustracions de Mercè Canals. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 6 anys.
Elena O’Callaghan. La revolta dels disbarats. Il·lustracions de Francesc Infante. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Joles Sennell. Ara us n'explicaré una... Il·lustracions de Consol S. Marquilles. Col·lecció Petit Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.
Joan de Déu Prats té unes arts especials per confegir contes per a primers lectors. Aquesta 'Tocata i fuga del senyor Violoncel' n’és una mostra. No només hi personifica un instrument com el violoncel sinó que l’humanitza. El relat, tan breu com ha pogut l'autor, no s'excedeix en retòriques ni en passatges per anar fent córrer el temps i les pàgines. Sembla, doncs, que cada salt de pàgina correspongui a allò que exactament es vol dir. Les aventures d'un violoncel fan recórrer el lector des del son adormit d'unes golfes polsoses fins a la descoberta de la música interior que, a pesar de la letargia, no havia oblidat.
Les il·lustracions del conte, en color, fetes per Mercè Canals, mantenen aquest esforç per humanitzar el senyor de la corda. I per això, els elements paral·lels al protagonista es queden en un segon terme, amb picats o làmines a doble pàgina que acaben tenint sempre com a eix el violoncel. Conte àgil de lectura, però no pas buit de contingut. Conte amb un interès doble: el literari i el de la il·lustració. Només caldria que fos en cartoné per acabar d’afinar la tocata i fuga del tot.
Elena O’Callaghan reapareix amb un retorn als seus orígens. L’animàlia com a protagonista central. El conte 'La revolta dels animals' se centra en una mansió d’upa, propietat d’uns marquesos. Una vegada més, els animals es rebel·len a ser on són, parlen, debaten, planegen una revolució, s’escridassen per acabar com sempre: amb el lleó amb la corona reial de capatàs. Cal parar atenció a l’acció, més mesurada que en altres relats de l’autora i, sobretot, a alguns diàlegs que, sense voler semblar pedants, amaguen antigues lleis humanes inalterables al pas del temps: “Com a rei de la selva, tinc el dret i el deure de posar pau entre vosaltres. Així que jo repartiré els papers”, diu el lleó.
Francesc Infante s’esforça una vegada més a fer unes làmines que tinguin algun element de nou, però sense apartar-se de la marca de la casa. Tenen una sensació de ser més originals els retrats dels marquesos en qüestió. I, en canvi, les làmines dels animals revoltats, tot i la seva línia esquemàtica, tendeixen a posar-se de costat dels pòsters de promoció de l’espectacle del 'Llibre de les bèsties', de Comediants.
Joles Sennell va publicar 'Ara us n’explicaré una...’ fa disset anys. El recull de contes reeditat ara a L'Editorial La Magrana beu de les fonts de la rondallística popular. Hi ha una adaptació extreta d’Eiximenis, una versió d’un conte xinès, una d’un conte holandès, un altre de l’Àfrica negra, una recreació de la llegenda de Sant Jordi i un conte de factura pròpia. Però tots tenen la característica d’haver estat capgirats i passats pel filtre destre de l’autor que manté el ritme de la narració fins que sorprèn el lector amb una conclusió inesperada.
Les il·lustracions de Consol S. Marquilles s’han d’adaptat a les exigències de l’edició, que es fa a dues tintes. Només la coberta permet observar del tot quines són les intencions de l’autora. Personatges fantàstics o animals expressius, però amb un aire volàtil, com si cada làmina estigués feta per peces, amb diversos elements.
Suplement Cultura diari AVUI, 26 febrer 1998
Elena O’Callaghan. La revolta dels disbarats. Il·lustracions de Francesc Infante. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Joles Sennell. Ara us n'explicaré una... Il·lustracions de Consol S. Marquilles. Col·lecció Petit Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.
Joan de Déu Prats té unes arts especials per confegir contes per a primers lectors. Aquesta 'Tocata i fuga del senyor Violoncel' n’és una mostra. No només hi personifica un instrument com el violoncel sinó que l’humanitza. El relat, tan breu com ha pogut l'autor, no s'excedeix en retòriques ni en passatges per anar fent córrer el temps i les pàgines. Sembla, doncs, que cada salt de pàgina correspongui a allò que exactament es vol dir. Les aventures d'un violoncel fan recórrer el lector des del son adormit d'unes golfes polsoses fins a la descoberta de la música interior que, a pesar de la letargia, no havia oblidat.
Les il·lustracions del conte, en color, fetes per Mercè Canals, mantenen aquest esforç per humanitzar el senyor de la corda. I per això, els elements paral·lels al protagonista es queden en un segon terme, amb picats o làmines a doble pàgina que acaben tenint sempre com a eix el violoncel. Conte àgil de lectura, però no pas buit de contingut. Conte amb un interès doble: el literari i el de la il·lustració. Només caldria que fos en cartoné per acabar d’afinar la tocata i fuga del tot.
Elena O’Callaghan reapareix amb un retorn als seus orígens. L’animàlia com a protagonista central. El conte 'La revolta dels animals' se centra en una mansió d’upa, propietat d’uns marquesos. Una vegada més, els animals es rebel·len a ser on són, parlen, debaten, planegen una revolució, s’escridassen per acabar com sempre: amb el lleó amb la corona reial de capatàs. Cal parar atenció a l’acció, més mesurada que en altres relats de l’autora i, sobretot, a alguns diàlegs que, sense voler semblar pedants, amaguen antigues lleis humanes inalterables al pas del temps: “Com a rei de la selva, tinc el dret i el deure de posar pau entre vosaltres. Així que jo repartiré els papers”, diu el lleó.
Francesc Infante s’esforça una vegada més a fer unes làmines que tinguin algun element de nou, però sense apartar-se de la marca de la casa. Tenen una sensació de ser més originals els retrats dels marquesos en qüestió. I, en canvi, les làmines dels animals revoltats, tot i la seva línia esquemàtica, tendeixen a posar-se de costat dels pòsters de promoció de l’espectacle del 'Llibre de les bèsties', de Comediants.
Joles Sennell va publicar 'Ara us n’explicaré una...’ fa disset anys. El recull de contes reeditat ara a L'Editorial La Magrana beu de les fonts de la rondallística popular. Hi ha una adaptació extreta d’Eiximenis, una versió d’un conte xinès, una d’un conte holandès, un altre de l’Àfrica negra, una recreació de la llegenda de Sant Jordi i un conte de factura pròpia. Però tots tenen la característica d’haver estat capgirats i passats pel filtre destre de l’autor que manté el ritme de la narració fins que sorprèn el lector amb una conclusió inesperada.
Les il·lustracions de Consol S. Marquilles s’han d’adaptat a les exigències de l’edició, que es fa a dues tintes. Només la coberta permet observar del tot quines són les intencions de l’autora. Personatges fantàstics o animals expressius, però amb un aire volàtil, com si cada làmina estigués feta per peces, amb diversos elements.
Suplement Cultura diari AVUI, 26 febrer 1998
28 d’agost del 2015
Aventures de la guerra de l'Ebre
Pau Joan Hernàndez. L’ombra del Stuka. Coberta d’Ernest Folch. Col·lecció L’Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
Aquesta última entrega de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967) —potser el text més madur de la seva trajectòria de dotze anys— introdueix en la narrativa catalana una mirada distanciada sobre les conseqüències de la guerra civil. 'L’ombra del Stuka' podia haver estat escrita per un dels molts autors centreuropeus que han relatat un testimoni d’infants. No és aquest el cas de Pau Joan Hernàndez. Ell no n’és testimoni. Però sí que és testimoni dels fantasmes que, a causa del conflicte, encara pul·lulen en forma de secret.
I els secrets d’aquesta mena —fets individuals que formen part de la història col·lectiva— acaben sortint a la llum. Ni que, per desvelar-los, com en aquest cas, hagi de comparèixer en un poble de l’Ebre, un jove descedent d’una família jueva que “baixa” amb bicicleta al sud d’Europa per trobar el rastre d’una part de la seva família, fugitiva de l’Holocaust.
La trama de 'L’ombra del Stuka' té un plantejament perfecte. Els personatges es mouen en un engranatge mil·limetrat. El temps actual lliga sense esquerdes amb el temps passat. Els ingredients de la novel·la —ritual jueu, entrellaçament de cultures, vida, amor i mort— tenen un calculat ritme de l’autor que sap què vol explicar.
Em sembla que Pau Joan Hernàndez es proposa recuperar la tradició literària de més alt nivell de postguerra per sintetitzar-la en un relat que a la vegada introdueixi els lectors més joves en una història que no els han explicat prou bé. O, simplement, que no els han explicat gens.
No es troba cada dia una intenció així amb un bon resultat. No cal relatar tota la batalla de l'Ebre del 1938 ni tota la guerra civil per donar a conèixer uns fets que la història, per desgràcia, repeteix constantment i que, per tant, el lector jove no té dificultats d’identificar.
A 'L’ombra del Stuka', uns joves descobreixen que els seus avis es van enganyar, es van enfrontar, van ser generosos, van actuar sense escrúpols i van haver de conviure per sobreviure. A 'L’ombra del Stuka', una família jueva fugitiva de Hitler que va arribar a l’Ebre va ser enganyada per un riberenc arruïnat que va fer fortuna inesperadament. Or, joies i una casa de la muntanya van ser el botí d'una acció que ha turmentat seixanta anys els descendents. Però, a més, el 14 d'abril del 1938, algú havia metrallat un avió Stuka i algú, en la lluminària de la nit sobre el riu, havia vist l'assassinat de la família jueva. Una rondalla modificada pel temps uneix dues cultures, la catalana i la jueva. I és també la mà de morter que remou el passat per amassar encara amb més força el present.
Pel meu gust, la novel·la comença a tenir sentit després de les trenta primeres pàgines. És l’únic petit retret que li faria —a més de l’horrorosa franja de gelatina de colors de la coberta de la qual no en té cap culpa l’autor!—. El planteig tant dels personatges actuals com del lloc dels fets es dilueix quan es comença a perfilar l'autèntica història de fons. Una història que té el seu moment d'arrencada definitiva a la pàgina 63, quan la coincidència d'una balada jiddisch del gueto de Varsòvia amb una llegenda de l'Ebre augura un nus que no serà fàcil de desfer.
A partir d'aquí, entre ingredients d'aventura juvenil, d'intriga de ciència-ficció i història, la novel·la deixa una de les millors impressions de la recent narrativa europea, però feta en català. I ara: ¿qui té la responsabilitat de fer-ho veure així als qui d’aquí a quatre dies compartiran l’euro amb nosaltres?
Suplement Cultura diari AVUI, 5 març 1998
Aquesta última entrega de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967) —potser el text més madur de la seva trajectòria de dotze anys— introdueix en la narrativa catalana una mirada distanciada sobre les conseqüències de la guerra civil. 'L’ombra del Stuka' podia haver estat escrita per un dels molts autors centreuropeus que han relatat un testimoni d’infants. No és aquest el cas de Pau Joan Hernàndez. Ell no n’és testimoni. Però sí que és testimoni dels fantasmes que, a causa del conflicte, encara pul·lulen en forma de secret.
I els secrets d’aquesta mena —fets individuals que formen part de la història col·lectiva— acaben sortint a la llum. Ni que, per desvelar-los, com en aquest cas, hagi de comparèixer en un poble de l’Ebre, un jove descedent d’una família jueva que “baixa” amb bicicleta al sud d’Europa per trobar el rastre d’una part de la seva família, fugitiva de l’Holocaust.
La trama de 'L’ombra del Stuka' té un plantejament perfecte. Els personatges es mouen en un engranatge mil·limetrat. El temps actual lliga sense esquerdes amb el temps passat. Els ingredients de la novel·la —ritual jueu, entrellaçament de cultures, vida, amor i mort— tenen un calculat ritme de l’autor que sap què vol explicar.
Em sembla que Pau Joan Hernàndez es proposa recuperar la tradició literària de més alt nivell de postguerra per sintetitzar-la en un relat que a la vegada introdueixi els lectors més joves en una història que no els han explicat prou bé. O, simplement, que no els han explicat gens.
No es troba cada dia una intenció així amb un bon resultat. No cal relatar tota la batalla de l'Ebre del 1938 ni tota la guerra civil per donar a conèixer uns fets que la història, per desgràcia, repeteix constantment i que, per tant, el lector jove no té dificultats d’identificar.
A 'L’ombra del Stuka', uns joves descobreixen que els seus avis es van enganyar, es van enfrontar, van ser generosos, van actuar sense escrúpols i van haver de conviure per sobreviure. A 'L’ombra del Stuka', una família jueva fugitiva de Hitler que va arribar a l’Ebre va ser enganyada per un riberenc arruïnat que va fer fortuna inesperadament. Or, joies i una casa de la muntanya van ser el botí d'una acció que ha turmentat seixanta anys els descendents. Però, a més, el 14 d'abril del 1938, algú havia metrallat un avió Stuka i algú, en la lluminària de la nit sobre el riu, havia vist l'assassinat de la família jueva. Una rondalla modificada pel temps uneix dues cultures, la catalana i la jueva. I és també la mà de morter que remou el passat per amassar encara amb més força el present.
Pel meu gust, la novel·la comença a tenir sentit després de les trenta primeres pàgines. És l’únic petit retret que li faria —a més de l’horrorosa franja de gelatina de colors de la coberta de la qual no en té cap culpa l’autor!—. El planteig tant dels personatges actuals com del lloc dels fets es dilueix quan es comença a perfilar l'autèntica història de fons. Una història que té el seu moment d'arrencada definitiva a la pàgina 63, quan la coincidència d'una balada jiddisch del gueto de Varsòvia amb una llegenda de l'Ebre augura un nus que no serà fàcil de desfer.
A partir d'aquí, entre ingredients d'aventura juvenil, d'intriga de ciència-ficció i història, la novel·la deixa una de les millors impressions de la recent narrativa europea, però feta en català. I ara: ¿qui té la responsabilitat de fer-ho veure així als qui d’aquí a quatre dies compartiran l’euro amb nosaltres?
Suplement Cultura diari AVUI, 5 març 1998
Autors orientats
David Nel·lo. Després d’en Marcel. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
Monika Fetch. Dies blaus i dies grisos. Traducció de Marisa Presas. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
Denis Covington. Llangardaix. Traducció de Núria Font. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
Berlie Doherty. Estimat NIngú. Traducció d'Ada Arbós. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
Deu fer prop de tres anys que va néixer la col·lecció Alerta Roja, un apèndix de la ja existent Gran Angular —un dels segells de Cruïlla—, un apèndix com el que aquesta temporada s’ha creat amb la sèrie de Misteri. El primer títol de Gran Angular Alerta Roja va ser 'La Dèlia i els ocells', de Joaquim Carbó. I el segon, 'L’aventura de Saïd', de Josep Lorman, portada al cinema aquest any (el cas de Lorman és un dels pocs que existeixen en literatura infantil i juvenil catalana que hagi arribat a les pantalles. Hauríem de recular fins a 'La imbècil', de Mercè Company).
La línia inicial d’Alerta Roja va servir per desviar títols d’autors catalans que haurien pogut ser a Gran Angular (Carbó, Lorman, Dolors Garcia, Jaume Cela, Xavier Bertran, Sierra Fabra, Josep Gòrriz, Núria Pradas, Anna Muntaner, David Nel·lo). És ara, quan les traduccions han entrat més a Alerta Roja, que ja passa dels quinze títols. Potser perquè les fonts del que s’havia conegut com a "Realisme crític", almenys en català, sembla que han deixat de rajar amb el cabal de fa un temps.
L’opció comercial d’Alerta Roja és orientar el lector sobre quin tema trobarà: “Novel·la sobre l’embaràs de les adolescents”; “novel·la realista sobre les necessitats d’establir vincles afectius”; “novel·la realista sobre els vincles afectius entre adolescents i avis”; “novel·la realista sobre la mort d’un ésser estimat”. Són algunes de les crides dels últims títols publicats.
I puc assegurar que una classificació similar —que sortint de l’editor és perdonable—, funciona de la mateixa manera entre tutors, professors i els anomenats animadors de la lectura. Animadors que, a la vegada, ho haurien de ser de la Literatura, i que sovint inculquen un criteri més apropat al fulletó que no pas a la profunditat de la novel·la.
Això no vol dir que Alerta Roja sigui una col·lecció de fulletó, en el bon sentit de la paraula. Algun dels títols sí que no passa d’aquí, i en el pitjor sentit de la paraula. Ja sé que 'Madame Bovary' pot ser considerada una novel·la de fulletó. Però diria que Flaubert, si visqués, no es veuria identificat com a autor d’Alerta Roja.
Confessat el meu poc interès per les classificacions, perquè una bona novel·la pot tenir de tot una mica, és hora de dir que les obres d’Alerta Roja tenen uns trets comuns: són novel·les llargues, allargassades més aviat; són novel·les que volen tocar els sentiments, a tot preu; són novel·les que no es preocupen en molts casos ni per l’estil ni per la llengua, sinó per carregar d’escenes trivials la trajectòria dels personatges; són novel·les que exploten tant com poden el tema pel qual les ha classificat l’editor; per tant, són novel·les que tenen un tuf d’encàrrec —potser sense que ho sàpiga l’autor—, de literatura prefabricada que serveix les preteses necessitats d’uns lectors que —asseguren— no llegirien gens si no fos això.
Jo ho dubto. Alerta Roja, en una cultura normalitzada, seria llibre de quiosc. I la venda de quiosc basa una gran part del seu èxit més en la promoció que no pas en el contingut. És a dir, lectura lliure, escollida personalment, sense uns interessos profundament literaris, si voleu, sinó només per curiositat temàtica. Segur que en el mercat també ha d’existir. Del que no estic tan segur és que hagi de ser la base d’una educació literària. Llegir encara hauria de ser apassionant ni que fos per descobrir que no sempre tot es pot entendre a la primera lectura. ¿I, si no, realment, quin sentit tindria encara avui continuar llegint?
Suplement Cultura diari AVUI, 12 març 1998
Monika Fetch. Dies blaus i dies grisos. Traducció de Marisa Presas. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
Denis Covington. Llangardaix. Traducció de Núria Font. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
Berlie Doherty. Estimat NIngú. Traducció d'Ada Arbós. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
Deu fer prop de tres anys que va néixer la col·lecció Alerta Roja, un apèndix de la ja existent Gran Angular —un dels segells de Cruïlla—, un apèndix com el que aquesta temporada s’ha creat amb la sèrie de Misteri. El primer títol de Gran Angular Alerta Roja va ser 'La Dèlia i els ocells', de Joaquim Carbó. I el segon, 'L’aventura de Saïd', de Josep Lorman, portada al cinema aquest any (el cas de Lorman és un dels pocs que existeixen en literatura infantil i juvenil catalana que hagi arribat a les pantalles. Hauríem de recular fins a 'La imbècil', de Mercè Company).
La línia inicial d’Alerta Roja va servir per desviar títols d’autors catalans que haurien pogut ser a Gran Angular (Carbó, Lorman, Dolors Garcia, Jaume Cela, Xavier Bertran, Sierra Fabra, Josep Gòrriz, Núria Pradas, Anna Muntaner, David Nel·lo). És ara, quan les traduccions han entrat més a Alerta Roja, que ja passa dels quinze títols. Potser perquè les fonts del que s’havia conegut com a "Realisme crític", almenys en català, sembla que han deixat de rajar amb el cabal de fa un temps.
L’opció comercial d’Alerta Roja és orientar el lector sobre quin tema trobarà: “Novel·la sobre l’embaràs de les adolescents”; “novel·la realista sobre les necessitats d’establir vincles afectius”; “novel·la realista sobre els vincles afectius entre adolescents i avis”; “novel·la realista sobre la mort d’un ésser estimat”. Són algunes de les crides dels últims títols publicats.
I puc assegurar que una classificació similar —que sortint de l’editor és perdonable—, funciona de la mateixa manera entre tutors, professors i els anomenats animadors de la lectura. Animadors que, a la vegada, ho haurien de ser de la Literatura, i que sovint inculquen un criteri més apropat al fulletó que no pas a la profunditat de la novel·la.
Això no vol dir que Alerta Roja sigui una col·lecció de fulletó, en el bon sentit de la paraula. Algun dels títols sí que no passa d’aquí, i en el pitjor sentit de la paraula. Ja sé que 'Madame Bovary' pot ser considerada una novel·la de fulletó. Però diria que Flaubert, si visqués, no es veuria identificat com a autor d’Alerta Roja.
Confessat el meu poc interès per les classificacions, perquè una bona novel·la pot tenir de tot una mica, és hora de dir que les obres d’Alerta Roja tenen uns trets comuns: són novel·les llargues, allargassades més aviat; són novel·les que volen tocar els sentiments, a tot preu; són novel·les que no es preocupen en molts casos ni per l’estil ni per la llengua, sinó per carregar d’escenes trivials la trajectòria dels personatges; són novel·les que exploten tant com poden el tema pel qual les ha classificat l’editor; per tant, són novel·les que tenen un tuf d’encàrrec —potser sense que ho sàpiga l’autor—, de literatura prefabricada que serveix les preteses necessitats d’uns lectors que —asseguren— no llegirien gens si no fos això.
Jo ho dubto. Alerta Roja, en una cultura normalitzada, seria llibre de quiosc. I la venda de quiosc basa una gran part del seu èxit més en la promoció que no pas en el contingut. És a dir, lectura lliure, escollida personalment, sense uns interessos profundament literaris, si voleu, sinó només per curiositat temàtica. Segur que en el mercat també ha d’existir. Del que no estic tan segur és que hagi de ser la base d’una educació literària. Llegir encara hauria de ser apassionant ni que fos per descobrir que no sempre tot es pot entendre a la primera lectura. ¿I, si no, realment, quin sentit tindria encara avui continuar llegint?
Suplement Cultura diari AVUI, 12 març 1998
Adolescents beguts
Ann Ladiges. Fot el camp, patata! Traducció de Teresa Torras i Oliveres. Il·lustració de la coberta d’Isidro Ferrer Soria. Col·lecció L’Esparver. Edicions de La Magrana. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.
El títol és extret d’una expressió que només es diu una vegada dins el relat. El pare del jove protagonista es treu el seu fill del damunt perquè no vol estar per ell. La novel·la, brevíssima, sembla que va ser editada fa vint anys a Alemanya. El rerefons: l’alcoholisme. Però tractat no com a simple borratxera sinó com a drogoaddicció i, per tant, a l’abast dels joves.
L’autora, diu la breu presentació del text, té molts serials televisius d’èxit en nòmina. Exmestra dels anys seixanta, col·laboradora de televisió en diferents espais, a Alemanya se li han concedit nombrosos premis per la seva obra. I res més. Bé, sí. Que de 'Fot el camp, patata!' ('Hau ah, du Flasch!') se n’han venut 500.000 exemplars a Alemanya. ¿Un dia o altre entendrà l’editor que de la mateixa manera que ens preocupem de presentar a l’auditori un escriptor de la literatura en general, també convindria presentar igualment els que publiquen obres per a joves?
¿Una raó que justifiqui un best seller així? Jo, a primer cop d’ull, no li veig. Potser perquè la mirada del 1998 no deu ser la mateixa que la del 1978. Després de llegir el relat, però, i tenint en compte que la societat alemanya té fama de beverri, l’èxit editorial potser agafa més consistència. Aquí, La Magrana, conscient segurament que l’índex de beverris no és tan alt —aparentment— s’ha limitat a publicar, sense justificar-ne els motius, al final de la novel·la, una relació de centres comarcals inclosos dins la xarxa d’atenció a les drogodependències. Qui vulgui, que ho entengui.
D’aquesta manera, la novel·la es transforma en una guia per a alcohòlics amb novel·la inclosa que, si no vol ser didàctica, almenys sí que és expositiva d’un fet: com és de fàcil caure en la beguda a l’entrada de l’adolescència, un fenomen segurament que oblidat per la incidència de les drogues, a hores d’ara.
Roland, el protagonista del relat, és un típic personatge del realisme crític dels anys setanta. Carregat de problemes que li vénen d’una infància malcriada, consentida i sense orientació, cau en l’addicció alcohòlica amb conseqüències de petits furts familiars, enganys, pèrdues d’una adolescència ordenada i lluny d’un interès dels pares que, paradoxalment, contrasta amb com el van consentir de petit.
Una primera part del relat situa el personatge en la seva infància. La resta, recorre el seu camí a l'addicció, el desenganxament i el retorn a l'addicció. Sempre a conseqüència d'una sortida a l'abandó que sent, fruit de l'excessiva protecció anterior que l'havia fet vulnerable a qualsevol influència externa als pares, com la coincidència amb un nou company d’institut que, més fort que ell, el condueix cap al procés d’addicció.
Si no hi ha didactisme en 'Fot el camp, patata!' és perquè l’autora s’ha preocupat de fer un relat breu, d’una tirada, sense entretenir-se a entrar en altres detalls sinó els que ajuden el lector a llegir entre línies tot allò que envolta un jove addicte a l’alcohol. És un text d’avís, d’alerta (no tan roja com els comentats en altres ocasions).
¿Però d’alerta només als joves lectors? No. D’alerta també als pares, als tutors, als educadors. 'Fot el camp, patata!' és una illa solitària enmig d’imatges continuades a la pantalla d’actituds normals amb un got a la mà (de whisky, si pot ser). ¿Com es desintoxica un adolescent de la imatge que li ven la pantalla? Aquest seria un altre best seller.
Suplement Cultura diari AVUI, 19 març 1998
El títol és extret d’una expressió que només es diu una vegada dins el relat. El pare del jove protagonista es treu el seu fill del damunt perquè no vol estar per ell. La novel·la, brevíssima, sembla que va ser editada fa vint anys a Alemanya. El rerefons: l’alcoholisme. Però tractat no com a simple borratxera sinó com a drogoaddicció i, per tant, a l’abast dels joves.
L’autora, diu la breu presentació del text, té molts serials televisius d’èxit en nòmina. Exmestra dels anys seixanta, col·laboradora de televisió en diferents espais, a Alemanya se li han concedit nombrosos premis per la seva obra. I res més. Bé, sí. Que de 'Fot el camp, patata!' ('Hau ah, du Flasch!') se n’han venut 500.000 exemplars a Alemanya. ¿Un dia o altre entendrà l’editor que de la mateixa manera que ens preocupem de presentar a l’auditori un escriptor de la literatura en general, també convindria presentar igualment els que publiquen obres per a joves?
¿Una raó que justifiqui un best seller així? Jo, a primer cop d’ull, no li veig. Potser perquè la mirada del 1998 no deu ser la mateixa que la del 1978. Després de llegir el relat, però, i tenint en compte que la societat alemanya té fama de beverri, l’èxit editorial potser agafa més consistència. Aquí, La Magrana, conscient segurament que l’índex de beverris no és tan alt —aparentment— s’ha limitat a publicar, sense justificar-ne els motius, al final de la novel·la, una relació de centres comarcals inclosos dins la xarxa d’atenció a les drogodependències. Qui vulgui, que ho entengui.
D’aquesta manera, la novel·la es transforma en una guia per a alcohòlics amb novel·la inclosa que, si no vol ser didàctica, almenys sí que és expositiva d’un fet: com és de fàcil caure en la beguda a l’entrada de l’adolescència, un fenomen segurament que oblidat per la incidència de les drogues, a hores d’ara.
Roland, el protagonista del relat, és un típic personatge del realisme crític dels anys setanta. Carregat de problemes que li vénen d’una infància malcriada, consentida i sense orientació, cau en l’addicció alcohòlica amb conseqüències de petits furts familiars, enganys, pèrdues d’una adolescència ordenada i lluny d’un interès dels pares que, paradoxalment, contrasta amb com el van consentir de petit.
Una primera part del relat situa el personatge en la seva infància. La resta, recorre el seu camí a l'addicció, el desenganxament i el retorn a l'addicció. Sempre a conseqüència d'una sortida a l'abandó que sent, fruit de l'excessiva protecció anterior que l'havia fet vulnerable a qualsevol influència externa als pares, com la coincidència amb un nou company d’institut que, més fort que ell, el condueix cap al procés d’addicció.
Si no hi ha didactisme en 'Fot el camp, patata!' és perquè l’autora s’ha preocupat de fer un relat breu, d’una tirada, sense entretenir-se a entrar en altres detalls sinó els que ajuden el lector a llegir entre línies tot allò que envolta un jove addicte a l’alcohol. És un text d’avís, d’alerta (no tan roja com els comentats en altres ocasions).
¿Però d’alerta només als joves lectors? No. D’alerta també als pares, als tutors, als educadors. 'Fot el camp, patata!' és una illa solitària enmig d’imatges continuades a la pantalla d’actituds normals amb un got a la mà (de whisky, si pot ser). ¿Com es desintoxica un adolescent de la imatge que li ven la pantalla? Aquest seria un altre best seller.
Suplement Cultura diari AVUI, 19 març 1998
27 d’agost del 2015
De vaques, gats i fantasmes
Xavier Frías. La vaca Teresina esquia a Vallfarina. Traducció del gallec de Meritxell Llorente. Il·lustracions de Bernadette Cuxart. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. A partir de 6 anys.
Mariasun Landa. Quan els gats se senten molt sols. Traducció de l’euskera de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions d’Asun Balzola. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir de 12 anys.
Xabier P. Docampo. El Pazo buit. Traducció del gallec de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Xosé Cobas. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir de 12 anys.
Les literatures gallega i basca contemporànies tenen poca representació dins la literatura catalana. Els intercanvis de literatura per a joves no són tan escassos. Mariasun Landa i Xabier P. Docampo no són desconeguts aquí. Més nova és la incorporació de Xavier Frías que ho fa, de moment, amb una novel·la per als més petits on el text és tan breu que el títol ja es podria dir que resumeix tot el que hi passa: que la vaca anomenada Teresina esquia a Vallfarina.
La brevetat, però, no li treu un argument picaresc i que es preocupa de capgirar la realitat. D’una vaca de granja malmirrosa, el lector passa a la visita del veterinari i la facilitat com, expert i vaca, acaben entenent-se. També fa un viatge en tren fins arribar a les pistes d’esquí per fer salut i demostrar del que és capaç una vaca amb esquís. Les il·lustracions acompanyen modestament les diverses escenes.
Mariasun Landa té una habilitat especial per barrejar en els seus relats la presència d’animals que, en segon terme, acaben sent tan protagonistes com els personatges principals. Partint d’un conflicte personal de la protagonista de 'Quan els gats se senten sols', la narració de l’autora relaciona la solitud en la qual es troba amb una dedicació a la seva gata.
Si el pare se’n va a viure sol una temporada i la mare vol tornar a treballar al teatre, la solitud agafa proporcions més considerables. I si, al damunt, la gata de casa fuig del mas, l’aventura ja està servida per crear la tensió necessària fins que el final dolç guanyat a pols descarrega amb un estil entre líric i realista.
La història de la protagonista de Mariasun Landa té els ingredients que ella mateixa admet que li agraden: “Un bon conte és com un trencaclosques que es va muntant de peça en peça, sense cap paraula que hi sobri i amb moltes altres que suggereixin molt més del que diuen.”
La participació de la il·lustradora Asun Balzola en aquest relat de Mariasun Landa és molt discreta. Unes petites il·lustracions —al servei del disseny— obren cada capítol amb un detall minuciós que identifica l’acció. Més aviat una col·lecció d’ombres que sembla que tinguin la intenció de deixar tot el protagonisme al text.
Això mateix serveix per parlar de les il·lustracions de Xosé Cobas per a 'El Pazo buit'. El difuminat de les miniatures de cada capítol fan quedar amb ganes de veure’n les làmines ampliades, sobretot les que representen alguns dels personatges del relat de Xabier P. Docampo que parla d’un protagonista que només se sent satisfet quan pot parlar amb el seu oncle, un rellotger que viu en un vagó vell de tren. Els rellotges són, per naturalesa, misteriosos.
De la caixa d’un rellotge antic és fàcil passar a una casa pairal deshabitada. Una manera de plantejar el que serà una aventura amb tot el regust del paisatge i la fantasmagoria gallega, més accentuada en aquest cas potser perquè l’autor ha hagut de traspassar sovint el llenguatge escrit al guió de cine i televisió.
Xabier P. Docampo, que té un altre títol a la col·lecció Antaviana de l'Editorial Barcanova, admet que en la seva literatura “els esforços humans serveixen per explicar els misteris.” I misteris és allò que precisament no falta en el relat d''El Pazo buit'.
Suplement Cultura diari AVUI, 26 març 1998
Mariasun Landa. Quan els gats se senten molt sols. Traducció de l’euskera de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions d’Asun Balzola. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir de 12 anys.
Xabier P. Docampo. El Pazo buit. Traducció del gallec de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Xosé Cobas. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir de 12 anys.
Les literatures gallega i basca contemporànies tenen poca representació dins la literatura catalana. Els intercanvis de literatura per a joves no són tan escassos. Mariasun Landa i Xabier P. Docampo no són desconeguts aquí. Més nova és la incorporació de Xavier Frías que ho fa, de moment, amb una novel·la per als més petits on el text és tan breu que el títol ja es podria dir que resumeix tot el que hi passa: que la vaca anomenada Teresina esquia a Vallfarina.
La brevetat, però, no li treu un argument picaresc i que es preocupa de capgirar la realitat. D’una vaca de granja malmirrosa, el lector passa a la visita del veterinari i la facilitat com, expert i vaca, acaben entenent-se. També fa un viatge en tren fins arribar a les pistes d’esquí per fer salut i demostrar del que és capaç una vaca amb esquís. Les il·lustracions acompanyen modestament les diverses escenes.
Mariasun Landa té una habilitat especial per barrejar en els seus relats la presència d’animals que, en segon terme, acaben sent tan protagonistes com els personatges principals. Partint d’un conflicte personal de la protagonista de 'Quan els gats se senten sols', la narració de l’autora relaciona la solitud en la qual es troba amb una dedicació a la seva gata.
Si el pare se’n va a viure sol una temporada i la mare vol tornar a treballar al teatre, la solitud agafa proporcions més considerables. I si, al damunt, la gata de casa fuig del mas, l’aventura ja està servida per crear la tensió necessària fins que el final dolç guanyat a pols descarrega amb un estil entre líric i realista.
La història de la protagonista de Mariasun Landa té els ingredients que ella mateixa admet que li agraden: “Un bon conte és com un trencaclosques que es va muntant de peça en peça, sense cap paraula que hi sobri i amb moltes altres que suggereixin molt més del que diuen.”
La participació de la il·lustradora Asun Balzola en aquest relat de Mariasun Landa és molt discreta. Unes petites il·lustracions —al servei del disseny— obren cada capítol amb un detall minuciós que identifica l’acció. Més aviat una col·lecció d’ombres que sembla que tinguin la intenció de deixar tot el protagonisme al text.
Això mateix serveix per parlar de les il·lustracions de Xosé Cobas per a 'El Pazo buit'. El difuminat de les miniatures de cada capítol fan quedar amb ganes de veure’n les làmines ampliades, sobretot les que representen alguns dels personatges del relat de Xabier P. Docampo que parla d’un protagonista que només se sent satisfet quan pot parlar amb el seu oncle, un rellotger que viu en un vagó vell de tren. Els rellotges són, per naturalesa, misteriosos.
De la caixa d’un rellotge antic és fàcil passar a una casa pairal deshabitada. Una manera de plantejar el que serà una aventura amb tot el regust del paisatge i la fantasmagoria gallega, més accentuada en aquest cas potser perquè l’autor ha hagut de traspassar sovint el llenguatge escrit al guió de cine i televisió.
Xabier P. Docampo, que té un altre títol a la col·lecció Antaviana de l'Editorial Barcanova, admet que en la seva literatura “els esforços humans serveixen per explicar els misteris.” I misteris és allò que precisament no falta en el relat d''El Pazo buit'.
Suplement Cultura diari AVUI, 26 març 1998
Millorar la realitat
Carles Torner. Noaga i Joana. Il·lustracions de Joma. Col·lecció Intermón. Editorial Octaedro. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Enric Larreula. Amics de les estrelles. Il·lustracions d'Arnal Ballester. Editorial Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Carles Torner fa la seva primera incursió en un conte per a infants. Bé, per a infants i per a aquells que vulguin trobar la clau de la literatura per a joves. Aquella clau que obre la porta de l'única literatura possible: la bona i la no tan bona. El conte de Carles Torner és de la primera. I el seu àlbum —una edició especial en la qual han col·laborat Intermón, la Caixa de Terrassa i l’Ajuntament de Barcelona— té, per situar el lector d’aquest comentari, clares semblances amb una altra col·lecció d’àlbums literaris il·lustrats, la de Llibres del Sol i la Lluna, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
'Noaga i Joana' parla, com ja s’endevina pel títol, del respecte a les diferències. Carles Torner fa un conte en cercle. Arriba allí on havia començat en un recorregut complet. Des de l’aparició de dues bessones que se separen perquè finalment es trobin les seves filles. Somnis incomplerts. Música de desert. La crida del mar. El més enllà de la carretera. El Nord i el Sud. El món ric i el món pobre. Tot això és 'Noaga i Joana'.
Hi ha línies d’horitzó tan fràgils com les fronteres i, a la vegada, tan pròximes i tan allunyades que semblen un miratge que es pugui tocar amb les puntes del dits. I això és el que fan les filles de les dues bessones quan es troben en un paratge que els és respectivament desconegut i pròxim. Educades en la diferència, caminen cap a la igualtat del seu origen.
Les il·lustracions de Joma, estilitzades, tendint a apuntar fràgilment el relat, transporten el lector al món del sud, sense que el text s’hi hagi d’esforçar explícitament. Les làmines més fantasioses i més espaiades en el temps modern juguen a enllaçar amb formes i colors dos mons diferents però a la vegada similars. Per això, la gran onada blava de la làmina de la pàgina 8 sembla que tingui la seva rèplica en una onada blava d’asfalt de la làmina de la pàgina 13. I la doble làmina del desert, de les pàgines 10 i 11 troba una rèplica, en el moviment i l’anar endavant amb l’esforç personal, en la doble làmina de les pàgines 20 i 21.
Potser jo hauria optat a coberta per una de les dues làmines que perfilen la vida al poblat. Però, pensant-ho dues vegades, la idea de concentrar tot el conte en la imatge gairebé surrealista i el ball de les dues filles de les bessones com a mostra de dos mons que es retroben acaba enllaçant amb el sentit de fons de 'Noaga i Joana'.
Un altre autor capaç de mantenir-se en la literatura per a joves sense diferències és Enric Larreula. El seu llibre, 'Amics de les estrelles', integrat per dos relats fantàstics, salta de la narració del conte clàssic a l’aventura galàctica. Jo em quedo amb el primer recurs, posats a triar.
Les il·lustracions d'Arnal Ballester unifiquen els dos mons sense excessives diferències. A 'El tresor', el primer dels dos relats, Enric Larreula simbolitza la inutilitat de la recerca de la riquesa. Quan el seu personatge s’adona que s’ensorra la mina on treballa i, per fi, descobreix l’or a dojo, opta per salvar la pell i, ignorant l’or trobat, valora al màxim les petites coses de cada dia.
Dos llibres, doncs, amb contes d’històries utòpiques, desitjables, a contracorrent de la moda d’un final de segle impregnat de materialisme i d'un constant tocar de peus a terra. Llibres per evadir-se de la realitat i, potser fins i tot, per intentar de canviar-la.
Suplement Cultura diari AVUI, 2 abril 1998
Enric Larreula. Amics de les estrelles. Il·lustracions d'Arnal Ballester. Editorial Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 1997. A partir de 12 anys.
Carles Torner fa la seva primera incursió en un conte per a infants. Bé, per a infants i per a aquells que vulguin trobar la clau de la literatura per a joves. Aquella clau que obre la porta de l'única literatura possible: la bona i la no tan bona. El conte de Carles Torner és de la primera. I el seu àlbum —una edició especial en la qual han col·laborat Intermón, la Caixa de Terrassa i l’Ajuntament de Barcelona— té, per situar el lector d’aquest comentari, clares semblances amb una altra col·lecció d’àlbums literaris il·lustrats, la de Llibres del Sol i la Lluna, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
'Noaga i Joana' parla, com ja s’endevina pel títol, del respecte a les diferències. Carles Torner fa un conte en cercle. Arriba allí on havia començat en un recorregut complet. Des de l’aparició de dues bessones que se separen perquè finalment es trobin les seves filles. Somnis incomplerts. Música de desert. La crida del mar. El més enllà de la carretera. El Nord i el Sud. El món ric i el món pobre. Tot això és 'Noaga i Joana'.
Hi ha línies d’horitzó tan fràgils com les fronteres i, a la vegada, tan pròximes i tan allunyades que semblen un miratge que es pugui tocar amb les puntes del dits. I això és el que fan les filles de les dues bessones quan es troben en un paratge que els és respectivament desconegut i pròxim. Educades en la diferència, caminen cap a la igualtat del seu origen.
Les il·lustracions de Joma, estilitzades, tendint a apuntar fràgilment el relat, transporten el lector al món del sud, sense que el text s’hi hagi d’esforçar explícitament. Les làmines més fantasioses i més espaiades en el temps modern juguen a enllaçar amb formes i colors dos mons diferents però a la vegada similars. Per això, la gran onada blava de la làmina de la pàgina 8 sembla que tingui la seva rèplica en una onada blava d’asfalt de la làmina de la pàgina 13. I la doble làmina del desert, de les pàgines 10 i 11 troba una rèplica, en el moviment i l’anar endavant amb l’esforç personal, en la doble làmina de les pàgines 20 i 21.
Potser jo hauria optat a coberta per una de les dues làmines que perfilen la vida al poblat. Però, pensant-ho dues vegades, la idea de concentrar tot el conte en la imatge gairebé surrealista i el ball de les dues filles de les bessones com a mostra de dos mons que es retroben acaba enllaçant amb el sentit de fons de 'Noaga i Joana'.
Un altre autor capaç de mantenir-se en la literatura per a joves sense diferències és Enric Larreula. El seu llibre, 'Amics de les estrelles', integrat per dos relats fantàstics, salta de la narració del conte clàssic a l’aventura galàctica. Jo em quedo amb el primer recurs, posats a triar.
Les il·lustracions d'Arnal Ballester unifiquen els dos mons sense excessives diferències. A 'El tresor', el primer dels dos relats, Enric Larreula simbolitza la inutilitat de la recerca de la riquesa. Quan el seu personatge s’adona que s’ensorra la mina on treballa i, per fi, descobreix l’or a dojo, opta per salvar la pell i, ignorant l’or trobat, valora al màxim les petites coses de cada dia.
Dos llibres, doncs, amb contes d’històries utòpiques, desitjables, a contracorrent de la moda d’un final de segle impregnat de materialisme i d'un constant tocar de peus a terra. Llibres per evadir-se de la realitat i, potser fins i tot, per intentar de canviar-la.
Suplement Cultura diari AVUI, 2 abril 1998
Una noia medieval
Karen Cushman. El llibre de la Catherine. Traducció de Montserrat Recasens i Mireia Sànchez. Il·lustracions de Miguel Àngel Parra. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.
“La literatura infantil i juvenil és una presa de pèl.” Els que això diuen, ni que no en llegeixin gaire, tenen en molts casos tota la raó. Generalitzar és perillós i no ho faré. Sobretot perquè, enmig de desenes de llibres que no arribaran mai a mans de cap crític —si és que n’hi ha cap que s’hi dediqui—, existeixen obres fetes amb dignitat, de gran qualitat, que corren el perill de passar desapercebudes dels ‘llistats sagrats’ per caure en la desqualificació generalitzada.
La presà de pèl a la qual s’al·ludeix no és ni més ni menys evident que la presa de pèl d’altres àmbits editorials. El més difícil és detectar aquesta presa de pèl darrere d’un argument presumptament interessant i d’un autor/a desconegut, però embolcallat dels mèrits suficients per fer passar bou per bèstia grossa.
‘El llibre de la Catherine’ és un dels casos que serveix per il·lustrar el que he dit fins ara. Per una banda, l’autora —Karen Cushman (Chicago, 1941)— té el mèrit, sempre segons la informació editorial, de ser directora adjunta del Departament de Museus a la Universitat J.F. Kennedy de San Francisco. La targeta de visita, ja es veu, queda bé. I, per si algú dubta del producte, afegim que ‘El llibre de la Catherine’ va ser seleccionat en la Llista d’Honor Newbery Medal, “un dels premis més prestigiosos de la literatura nord-americana” i que “ha estat traduït a diverses llengües” i que, per reblar el clau, “té molt d’èxit”.
L’argument d’'El llibre de la Catherine' és atractiu: al poble d’Stonebridge, al comtat de Lincoln, al país d’Anglaterra, l’any 1290, una noia de casa no tan noble com ella voldria, als 14 anys, es dedica a fer de testimoni de la seva època. Segle de puces i de poc estrès. El temps passa lent, filant i brodant, tralarà. L’inici del llibre ho deixa clar: “M’han ordenat que escrigui un diari: em piquen les puces.”
De les puces, en passarem. Cadascú que es mati les seves. El que no podem passar per alt és que, a finals del segle XIII, una noieta anglesa de catorze anys es disposa a escriure un dietari —i l’escriu!— aprofitant uns pergamins vells de casa i la tinta sobrera, justificant cada dos per tres que el germà gran, que es volia fer monjo, li ha enseyat a escriure, tot i que ella no llegeix gaire bé.
Aquesta és la presa de pèl. O ens trobem davant d’un geni —¿potser una alumna avantatjada d’alguna de les Escoles d’Escriptura dels nostres dies?— o, l’autora de Chicago resident a San Francisco ens l’engalta, entusiasmada a bastir la seva novel·la en estructura tòpica de dietari. Tan poc que li hauria costat d’explicar el mateix en tercera persona! Evitant la penosa relliscada del dietari que l’obliga a justificar, sense acabar de justificar-ho del tot, per què Catherine, la brillant narradora, se les heu tan felices amb pergamins i tinta —com si fos un PC—, en el mateix moment que els monjos del comtat copien paraules com a esclaus d’una pàgina a l’altra amb plomes d’oca i un ganivet a la vora per rascar errors.
Llàstima, doncs, que la forma malmeti el fons. Un fons, d’altra banda, aprofitable i ben narrat, que aproxima el lector a la vida i els costums medievals. Això sí, totes les datacions del diari de Catherine estan impreses en un cos de lletra dibuixat a mà, perquè quedi clar que, abans que els nens fessin caligrafia i escrivissin dietaris, aquesta Catherina anglesa mitificada per l’autora nord-americana ja en sabia tant com els escrivents medievals mediterranis amb barba de pam. ¿Que ho veieu si en portem de retard?
Suplement Cultura diari AVUI, 9 abril 1998
“La literatura infantil i juvenil és una presa de pèl.” Els que això diuen, ni que no en llegeixin gaire, tenen en molts casos tota la raó. Generalitzar és perillós i no ho faré. Sobretot perquè, enmig de desenes de llibres que no arribaran mai a mans de cap crític —si és que n’hi ha cap que s’hi dediqui—, existeixen obres fetes amb dignitat, de gran qualitat, que corren el perill de passar desapercebudes dels ‘llistats sagrats’ per caure en la desqualificació generalitzada.
La presà de pèl a la qual s’al·ludeix no és ni més ni menys evident que la presa de pèl d’altres àmbits editorials. El més difícil és detectar aquesta presa de pèl darrere d’un argument presumptament interessant i d’un autor/a desconegut, però embolcallat dels mèrits suficients per fer passar bou per bèstia grossa.
‘El llibre de la Catherine’ és un dels casos que serveix per il·lustrar el que he dit fins ara. Per una banda, l’autora —Karen Cushman (Chicago, 1941)— té el mèrit, sempre segons la informació editorial, de ser directora adjunta del Departament de Museus a la Universitat J.F. Kennedy de San Francisco. La targeta de visita, ja es veu, queda bé. I, per si algú dubta del producte, afegim que ‘El llibre de la Catherine’ va ser seleccionat en la Llista d’Honor Newbery Medal, “un dels premis més prestigiosos de la literatura nord-americana” i que “ha estat traduït a diverses llengües” i que, per reblar el clau, “té molt d’èxit”.
L’argument d’'El llibre de la Catherine' és atractiu: al poble d’Stonebridge, al comtat de Lincoln, al país d’Anglaterra, l’any 1290, una noia de casa no tan noble com ella voldria, als 14 anys, es dedica a fer de testimoni de la seva època. Segle de puces i de poc estrès. El temps passa lent, filant i brodant, tralarà. L’inici del llibre ho deixa clar: “M’han ordenat que escrigui un diari: em piquen les puces.”
De les puces, en passarem. Cadascú que es mati les seves. El que no podem passar per alt és que, a finals del segle XIII, una noieta anglesa de catorze anys es disposa a escriure un dietari —i l’escriu!— aprofitant uns pergamins vells de casa i la tinta sobrera, justificant cada dos per tres que el germà gran, que es volia fer monjo, li ha enseyat a escriure, tot i que ella no llegeix gaire bé.
Aquesta és la presa de pèl. O ens trobem davant d’un geni —¿potser una alumna avantatjada d’alguna de les Escoles d’Escriptura dels nostres dies?— o, l’autora de Chicago resident a San Francisco ens l’engalta, entusiasmada a bastir la seva novel·la en estructura tòpica de dietari. Tan poc que li hauria costat d’explicar el mateix en tercera persona! Evitant la penosa relliscada del dietari que l’obliga a justificar, sense acabar de justificar-ho del tot, per què Catherine, la brillant narradora, se les heu tan felices amb pergamins i tinta —com si fos un PC—, en el mateix moment que els monjos del comtat copien paraules com a esclaus d’una pàgina a l’altra amb plomes d’oca i un ganivet a la vora per rascar errors.
Llàstima, doncs, que la forma malmeti el fons. Un fons, d’altra banda, aprofitable i ben narrat, que aproxima el lector a la vida i els costums medievals. Això sí, totes les datacions del diari de Catherine estan impreses en un cos de lletra dibuixat a mà, perquè quedi clar que, abans que els nens fessin caligrafia i escrivissin dietaris, aquesta Catherina anglesa mitificada per l’autora nord-americana ja en sabia tant com els escrivents medievals mediterranis amb barba de pam. ¿Que ho veieu si en portem de retard?
Suplement Cultura diari AVUI, 9 abril 1998
¿Cap a l'espai audiovisual?
Enric Gomà. El sarau dels telèfons. Il·lustracions de Cristina Losantos. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.
Hi ha moltes maneres de plantejar una novel·la (o un conte). Una és l’adoptada per Enric Gomà (Barcelona, 1963) a 'El sarau dels telèfons'. Buscar un element protagonista (en aquest cas els números de telèfon, no sé si amb el prefix inclòs o no). Buscar una acció que farà de trama, nus i desenllaç (en aquest cas una mena de rebel·lió de números, com és ara la rebel·lió d’objectes de l’espectacle 'El desordre de les coses', de la companyia Roseland Musical). I, finalment, intentar posar-hi humor (almenys a la contracoberta) i intentar buscar una sortida airosa que justifiqui tot l’enrenou (en aquest cas, els bombos del sorteig de la loteria de Nadal als quals van a parar els números).
Com que el conte 'El sarau dels telèfons' és per a primers lectors, tampoc cal pensar gaire en embolics literaris, ni complicacions de personatges, ni arguments de rerefons que fomentin la incògnita i excitin la imaginació. Tot ben donat i pastat, doncs, només cal començar l’aventura (no pas la de llegir, sinó la d’escriure) i fer que els números en qüestió vagin vivint coses, com més pròpies de les persones millor, i coses que, com a mínim, s’assemblin a les que passen altres números o personatges de les sèries de dibuixos animats.
Sovint, aquests plantejaments acaben sent un conte de mitja dotzena de pàgines elevat a setanta, amb il·lustracions incloses. Podríem definir aquesta circumstància —més repetida del que caldria— com la “incontinència escrita”, la por a tirar curt, el convencionalisme editorial —o exclusivament comercial— a fer una novel·la i no un conte, quan, com se sap, són gèneres diferents i amb les seves característiques específiques.
Em sembla, doncs, que 'El sarau dels telèfons' és un bon conte que cau en picat en el moment que es transforma en novel·la per a primers lectors. La veritat és que em sembla que, a aquestes altures, fins i tot els primers lectors han d’estar farts de tanta comèdia literària.
No ens podrem posar mai en la pell d’ells, i ells en seran els milors crítics, però sí que em sembla que per al lector que passa dels set anys, habituat als videojocs i els interrogants intel·ligents que molts d’aquests jocs els plantegen, llegir històrietes de números que salten i corren no els deu estimular gaire a llegir si no troben en la lectura un ingredient diferent del que els dóna la televisió i la pantalla del monitor de videojocs.
Ja fa temps que la literatura hauria hagut de tornar al lloc que li pertoca i deixar-se de voler ocupar espais audiovisuals que no s’han fet per a ella i on sempre fracassarà. I aquests intents de literatura light, anomenada per a nens i nenes, i titllada sovint tòpicament de “divertida”, no fan sinó buscar el lector de còmic i fer-lo esforçar-se a patir en la lectura fent-li creure que el sacrifici bé s'ho valdrà al final de la travessa.
A 'El sarau dels telèfons', les il·lustracions se salven de l'intent narratiu. Editades en color, guanyen molt més de caràcter les làmines on intervenen personatges que no pas les moltes en les quals, la il·lustradora, per exigències del guió, s'ha vist obligada a dibuixar números a tort i a dret. Una feina desagraïda que Hans Magnus Enzensberger ja va deixar a les mans de Rotraut Susanne Berner, la il·lustradora d’'El dimoni dels nombres', el best seller sobre les matemàtiques que no té res a veure amb els números d’Enric Gomà, filòleg i guionista de televisió ('Poble Nou', per exemple) i, per reblar el clau, autor, fins ara, de contes curts.
Suplement Cultura diari AVUI, 16 abril 1998
Hi ha moltes maneres de plantejar una novel·la (o un conte). Una és l’adoptada per Enric Gomà (Barcelona, 1963) a 'El sarau dels telèfons'. Buscar un element protagonista (en aquest cas els números de telèfon, no sé si amb el prefix inclòs o no). Buscar una acció que farà de trama, nus i desenllaç (en aquest cas una mena de rebel·lió de números, com és ara la rebel·lió d’objectes de l’espectacle 'El desordre de les coses', de la companyia Roseland Musical). I, finalment, intentar posar-hi humor (almenys a la contracoberta) i intentar buscar una sortida airosa que justifiqui tot l’enrenou (en aquest cas, els bombos del sorteig de la loteria de Nadal als quals van a parar els números).
Com que el conte 'El sarau dels telèfons' és per a primers lectors, tampoc cal pensar gaire en embolics literaris, ni complicacions de personatges, ni arguments de rerefons que fomentin la incògnita i excitin la imaginació. Tot ben donat i pastat, doncs, només cal començar l’aventura (no pas la de llegir, sinó la d’escriure) i fer que els números en qüestió vagin vivint coses, com més pròpies de les persones millor, i coses que, com a mínim, s’assemblin a les que passen altres números o personatges de les sèries de dibuixos animats.
Sovint, aquests plantejaments acaben sent un conte de mitja dotzena de pàgines elevat a setanta, amb il·lustracions incloses. Podríem definir aquesta circumstància —més repetida del que caldria— com la “incontinència escrita”, la por a tirar curt, el convencionalisme editorial —o exclusivament comercial— a fer una novel·la i no un conte, quan, com se sap, són gèneres diferents i amb les seves característiques específiques.
Em sembla, doncs, que 'El sarau dels telèfons' és un bon conte que cau en picat en el moment que es transforma en novel·la per a primers lectors. La veritat és que em sembla que, a aquestes altures, fins i tot els primers lectors han d’estar farts de tanta comèdia literària.
No ens podrem posar mai en la pell d’ells, i ells en seran els milors crítics, però sí que em sembla que per al lector que passa dels set anys, habituat als videojocs i els interrogants intel·ligents que molts d’aquests jocs els plantegen, llegir històrietes de números que salten i corren no els deu estimular gaire a llegir si no troben en la lectura un ingredient diferent del que els dóna la televisió i la pantalla del monitor de videojocs.
Ja fa temps que la literatura hauria hagut de tornar al lloc que li pertoca i deixar-se de voler ocupar espais audiovisuals que no s’han fet per a ella i on sempre fracassarà. I aquests intents de literatura light, anomenada per a nens i nenes, i titllada sovint tòpicament de “divertida”, no fan sinó buscar el lector de còmic i fer-lo esforçar-se a patir en la lectura fent-li creure que el sacrifici bé s'ho valdrà al final de la travessa.
A 'El sarau dels telèfons', les il·lustracions se salven de l'intent narratiu. Editades en color, guanyen molt més de caràcter les làmines on intervenen personatges que no pas les moltes en les quals, la il·lustradora, per exigències del guió, s'ha vist obligada a dibuixar números a tort i a dret. Una feina desagraïda que Hans Magnus Enzensberger ja va deixar a les mans de Rotraut Susanne Berner, la il·lustradora d’'El dimoni dels nombres', el best seller sobre les matemàtiques que no té res a veure amb els números d’Enric Gomà, filòleg i guionista de televisió ('Poble Nou', per exemple) i, per reblar el clau, autor, fins ara, de contes curts.
Suplement Cultura diari AVUI, 16 abril 1998
Subscriure's a:
Missatges (Atom)