De quan l'ós no era de peluix

Josep-Francesc Delgado i Hermínia Mas. "Ulldevellut". Il·lustracions de Susanna Campillo. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 12 anys.
 
      La reintroducció de l'ós al Pirineu ha fet popular —diguem-ne urbà— un tema que sempre ha conviscut amb les creences de la gent de les valls i, últimament, en els estudis més fonamentats dels qui asseguren que l'ós autòcton —és a dir, el "català", que fins i tot en óssos hi ha diferències—, malgrat els nouvinguts plantígrads eslovens, no ha desaparegut mai del seu territori.
      La història d'Ullvellut —el protagonista de la novel·la guanyadora de l'últim premi Josep Maria Folch i Torres (1999), escrita a quatre mans per Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado, no transcorre al Pirineu, sinó a la comarca del Berguedà. I no se situa a l'última dècada del segle passat, quan l'ós ha tornat a ser notícia —més turística que ecològica—, sinó a principi del segle, cap als anys vint, quan la vida a muntanya depenia dels productes de la terra i dels ramats assetjats per llops i óssos.
      Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado han fet una novel·la que, qui ho prefereixi, pot titllar d'ecològica. Jo no m'hi atreveixo. Perquè em sembla que darrera l'excusa de l'ós hi ha la voluntat explícita de fer només literatura utilitzant elements històrics, però també, i sobretot, records heretats de la veu que els és més pròxima, la dels seus avantpassats.
      La parella d'autors recorren així a un recurs força escàs en la literatura per a adolescents, que s'entreté més a retratar "digitalment" el present sense cap referència del passat immediat. Si el que ells fan es fa amb la dosi suficient d'ofici literari i la capacitat narradora que distingeix Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado, el resultat està gairebé garantit. I s'aconsegueix una novel·la com 'Ulldevellut', que entra a formar part de la mitja dotzena de novel·les —va, posem una dotzena!—, que haurien de ser bàsiques per entendre la cultura d'un segle a través de la literatura.
      Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado podien haver caigut en la temptació de fer la mateixa novel·la a partir del moment actual a les valls del Pirineu amb l'estira-i-arronsa sobre la reintroducció de l'ós. I no ho fan. Es calcen les botes de la història i enfronten els lectors adolescents d'avui amb els fets de fa prop de cent anys. Per tant, una terminologia com "ramat", "pastor/a", "ovelles", "sarró" i "farinetes" pot alertar els més puritans de trobar-se davant d'una novel·la "arcaica". I no és així perquè l'habilitat dels narradors fa que la història de fa cent anys s'expliqui amb els elements literaris necessaris perquè sigui entesa pels qui, de les ovelles, només en coneixen les plàteres envasades dels frigorífics de supermercat.
      Història, doncs, sense nostàlgia. Fets que entronquen amb el present. El mite de les valls pirinenques continua. El misteri dels óssos es manté. L'equilibri entre la seva actitud benefactora per a la natura i el control de la seva reproducció, la mirada sincera de qui estima la terra que l'ha vist créixer, la guspira dels focs més recents del Berguedà per extreure els records de les cendres, i la veu de la besàvia adreçada a l'adolescent d'avui conformen una novel·la que té la necessitat d'allargassar-se una mica a la primera part per orientar el lector en els costums dels óssos i que es dispara del tot a partir de mitja narració quan la protagonista i l'ós (coprotagonista) inicien la relació que capgirarà tots els pressupòsits i que obliga el lector a reflexionar sobre qui té raó quant a la reintroducció de l'ós o no.
      Les il·lustracions de la novel·la s'adapten com poden a l'època i a la trama. Però crec, fracament, que és una novel·la que no en necessita i que la imaginació que es desprèn de la lectura és suficient per entrar en el món que proposen els autors. L'esforç que la il·lustradora ha fet en les escenes dels óssos i dels llops amb la jove pastora tenen, en algun cas, el perill de tendir a la foto del passat. En canvi, la força del relat la imprimeixen làmines com les de les pàgines 19, 78 i 120, en què el perfil del llop en plena rapinya o a la carena, i el primer pla de l'ós abatut lliguen molt millor amb el to que l'estil i el registre literari han volgut imprimir a 'Ulldevellut'.





Suplement Cultura diari AVUI, 22 juny 2000