Gratar el tabú de la sida

Marina Rubio. Blau turquesa. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 14 anys.

        I un dia, la pel·lícula ‘Philadelphia’ va passar a la història. Però Tom Hans va deixar rastre. El mateix que al llarg del temps ha deixat l’autor d’'El Petit príncep’, d'Antoine de Saint-Exupéry: “Els ulls són cecs; cal cercar amb el cor”, diu la citació escollida per l’autora, una citació que es repeteix en el text, en boca d’un dels seus personatges.
        ‘Blau turquesa’ és la primera novel·la breu de Marina Rubio (preneu-ne nota els “joves” dels 30: Té 20 anys acabats de fer. Fins i tot guanya per K.O. l’última escriptora del cridaner premi Planeta i se situa, crec, en el rànquing de l'escriptora en català més jove, amb obra publicada, a les acaballes del segle XX —en deixo constància per als amants de les curiositats el mil·lenni).
        Marina Rubio escriu amb passió (l’única manera d’escriure,  esclar). Barreja allò que sent i allò que viu amb allò que vol recrear literàriament: el periodisme, el cinema, la fotografia en blanc i negre, la televisió, el teatre... ¿Una tastaolletes que a més escriu? I es llança a la plaça parlant de la sida. Gratant en el tabú. Capgirant-ne les actituds. Apostant per una reacció valenta i decidida. No caient en el perill del mimetisme dels missatges d’altres temàtiques similars, importats de les multinacionals.
        ‘Blau turquesa’ és una història emotiva, circular, que es podria acabar en el moment que comença i que se sosté, doncs, al llarg del relat, en un estil literari espontani, però no corrent; senzill, però no minimalista; dur, però no convencional amb les pamplines de sobretaula de TV; líric, però només en els moments que l’amor lluita amb la mort; situat al límit i traspassant-lo, però des de l'òptica d'una generació que no ha madurat amb el conflicte (per tant immunitzada d'alerta roja) sinó que se l'ha trobat violentament implantat al seu voltant.
        ¿Excessivament realista? No. Aquest és l’encert de ‘Blau turquesa'. L'autora no es conforma a relatar el seu temps sinó que aprofita el que li permet fer la literatura i pressiona al màxim cadascun dels seus personatges per fer-los sortir de la convenció.
        Val la pena transcriure'n el final: "He trobat un bloc de fulls escrits per ell que es titulen «Blau turquesa». Em dic Ina i em sembla que m’he quedat completament sola. El dia que l’Al va dir a casa seva que estava malalt, la seva família el va rebutjar. Jo el vaig trobar gràcies a això. Gràcies a la sida. La sida m’ho va donar tot i m’ho va prendre tot. Quan feia quinze mesos i vint-i-dos dies que l’Al i jo vivíem junts, setze mesos i dos dies que jo havia tornat, vint mesos i disset dies d’aquella festa, l’Al va morir, víctima de la sida. Això sí, va morir estimant-me."
        Fa uns anys, molt pocs, aquest relat no hauria trobat fàcilment editor. O potser l’hauria hagut de buscar durant molt de temps. L’opció de donar sortida a un autor o una autora novells, fora d’oportunismes de màrqueting i etiqueta “jove”, només basada en la seva primera obra,  és un bon senyal. A la coberta, una estesa de mar plana blau turquesa. ¿Per dissimular o per si de cas?

Suplement Cultura diari AVUI, 11 novembre 1999