L'encert i el nyap

Joan Armangué. Les cinc tocades. Il·lustracions de Cristina Losantos. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir 6 anys.

Eduard Márquez. Hoax. Il·lustracions de Bartomeu Seguí. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir 9 anys.

        Ens trobem davant de dos contes encasellats en el gènere de fantasia, però totalment oposats. ‘Les cinc tocades’, de Joan Armangué (Barcelona, 1960) és un d’aquells contes per a primers lectors que és capaç, amb molt poques paraules, de mantenir l’interès de tots. Hoax’, d’Eduard Màrquez (Barcelona, 1960), és un d’aquells contes que, amb massa paraules, des de l’inici al final, busca la guspira que faci despertar l’interès dels lectors, i no la troba.
        A ‘Les cinc tocades’, Armangué s’inventa cinc germanes (cinc Josefines) que, com cinc gotes d’aigua, acompanyen el degoteig del llenguatge que l’autor destil·la mesuradament amb ironia i amb uns trets de faula tradicional, com ja passava a ‘El pare de sucre’ (La Galera, 1999). El conte corre al ritme frenètic que porten les cinc germanes i el lector té la sensació que, en molt poc espai de temps i amb molt poc espai de paraules, passen moltes coses. Fins que, de l’esgotament, el ritme decreix progressivament i cau la nit. En un cercle complet.
        Les il·lustracions de ‘Les cinc tocades’ reflecteixen aquest mateix ritme del relat. L’autora de les làmines, Cristina Losantos, s’ho ha passat de meravella amb les accions del personatge multiplicades per cinc. Pocs encàrrecs permeten que la mà de la il·lustració pugui aprofitar al màxim un personatge. En aquest cas, el Josefinam en qüestió, on mana, per exigències de vestuari, el color ocre, es converteix en un atractiu més de la lectura.
        D’altra banda, 'Hoax’, d’Eduard Márquez, fa la sensació de ser un conte tocat per la teoria que l’aventura per si sola cobreix les expectatives dels lectors joves. Amb tendència a la ciència-ficció, més que a la fantasia, ‘Hoax’ té la virtut de no voler inventar un altre món nou de trinca i recorre a un viatge en l’espai on allò que els passa als protagonistes és l’únic objectiu.
        Eduard Márquez autor dels reculls de contes ‘Zugzwang’ i ‘L’eloqüència del franctirador’ (Quaderns Crema), no repeteix en aquesta primera novel·la per a infants la mateixa fortuna. ‘Hoax’ té un aire de déja vu, sense que ni el viatge ni els personatges que troben els viatgers justifiquin del tot la trama del relat. Potser perquè la ciència-ficció està molt esgotada i superada per la imatge.
        La fugida per unes hores del control dels grans, en un coet de sala de jocs de parc d’atraccions, les experiències viscudes en el curt espai de temps i els paratges galàctics no ofereixen un atractiu especial. L'acompanyament d’un ós en l'expedició  (també C.S.Lewis disposa d'un ós en el viatge en el temps de la novel·la ‘El Príncep Caspian al país de Nàrnia') és un element més que es desaprofita (de la mateixa manera que hi ha un ós, hi podria haver un gall dindi, tant hi fa).
        Fins que no apareix l’ogre de l’espai (i ja som a dotze pàgines del final) no es crea un cert enjòlit de “l’ai, què passarà!”. En realitat, aquí és on podria començar el conte, si tenim en compte que els viatgers no poden tornar a la Terra sense trobar la moneda que els cal per engegar el coet. Però l’autor ja ha fet tard per tornar a començar i trobar aquella guspira que pot fer canviar de color tot el relat.
        Les il·lustracions de ‘Hoax’ s’adapten, per força, a aquesta escassa activitat dels personatges i a la gairebé nul·la descripció del paisatge, i resulten, esclar, ensopides. La coberta guanya per K.O. el joc de l’ensopiment i és, senzillament, un nyap a tot color per sortir del pas, ni que sigui volant en un coet.

Suplement Cultura diari AVUI, 4 novembre 1999