Aventures de la guerra de l'Ebre

Pau Joan Hernàndez. L’ombra del Stuka. Coberta d’Ernest Folch. Col·lecció L’Odissea. Editorial Empúries. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

        Aquesta última entrega de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967) —potser el text més madur de la seva trajectòria de dotze anys— introdueix en la narrativa catalana una mirada distanciada sobre les conseqüències de la guerra civil. 'L’ombra del Stuka' podia haver estat escrita per un dels molts autors centreuropeus que han relatat un testimoni d’infants. No és aquest el cas de Pau Joan Hernàndez. Ell no n’és testimoni. Però sí que és testimoni dels fantasmes que, a causa del conflicte, encara pul·lulen en forma de secret.
        I els secrets d’aquesta mena —fets individuals que formen part de la història col·lectiva— acaben sortint a la llum. Ni que, per desvelar-los, com en aquest cas, hagi de comparèixer en un poble de l’Ebre, un jove descedent d’una família jueva que “baixa” amb bicicleta al sud d’Europa per trobar el rastre d’una part de la seva família, fugitiva de l’Holocaust.
        La trama de 'L’ombra del Stuka' té un plantejament perfecte. Els personatges es mouen en un engranatge mil·limetrat. El temps actual lliga sense esquerdes amb el temps passat. Els ingredients de la novel·la —ritual jueu, entrellaçament de cultures, vida, amor i mort— tenen un calculat ritme de l’autor que sap què vol explicar.
        Em sembla que Pau Joan Hernàndez es proposa recuperar la tradició literària de més alt nivell de postguerra per sintetitzar-la en un relat que a la vegada introdueixi els lectors més joves en una història que no els han explicat prou bé. O, simplement, que no els han explicat gens.
        No es troba cada dia una intenció així amb un bon resultat. No cal relatar tota la batalla de l'Ebre del 1938 ni tota la guerra civil per donar a conèixer uns fets que la història, per desgràcia, repeteix constantment i que, per tant, el lector jove no té dificultats d’identificar.
        A 'L’ombra del Stuka', uns joves descobreixen que els seus avis es van enganyar, es van enfrontar, van ser generosos, van actuar sense escrúpols i van haver de conviure per sobreviure. A 'L’ombra del Stuka', una família jueva fugitiva de Hitler que va arribar a l’Ebre va ser enganyada per un riberenc arruïnat que va fer fortuna inesperadament. Or, joies i una casa de la muntanya van ser el botí d'una acció que ha turmentat seixanta anys els descendents. Però, a més, el 14 d'abril del 1938, algú havia metrallat un avió Stuka i algú, en la lluminària de la nit sobre el riu, havia vist l'assassinat de la família jueva. Una rondalla modificada pel temps uneix dues cultures, la catalana i la jueva. I és també la mà de morter que remou el passat per amassar encara amb més força el present.
        Pel meu gust, la novel·la comença a tenir sentit després de les trenta primeres pàgines. És l’únic petit retret que li faria —a més de l’horrorosa franja de gelatina de colors de la coberta de la qual no en té cap culpa l’autor!—. El planteig tant dels personatges actuals com del lloc dels fets es dilueix quan es comença a perfilar l'autèntica història de fons. Una història que té el seu moment d'arrencada definitiva a la pàgina 63, quan la coincidència d'una balada jiddisch del gueto de Varsòvia amb una llegenda de l'Ebre augura un nus que no serà fàcil de desfer.
        A partir d'aquí, entre ingredients d'aventura juvenil, d'intriga de ciència-ficció i història, la novel·la deixa una de les millors impressions de la recent narrativa europea, però feta en català. I ara: ¿qui té la responsabilitat de  fer-ho veure així als qui d’aquí a quatre dies compartiran l’euro amb nosaltres?

Suplement Cultura diari AVUI, 5 març 1998