Per llegir per plaer

Antoine Saint-Exupéry. El Petit Príncep. Traducció d’Anna i Enric Casassas. Dibuixos de l’autor. Col·lecció L’Odissea. Editorial Empúries / Emecé. Barcelona, 1998. A partir de 10 anys.

        Número rodó i edició rodona. La col·lecció L’Odissea, de l'Editorial Empúries, ha arribat al número 100 amb la reedició d‘El Petit Príncep’, d’Antoine Saint-Exupéry, amb els dibuixos en color del mateix autor. Les mateixes, esclar, que l’any 1981 va editar l'Editorial Laia, però en B/N, en una traducció de Joan Xancó. El llibre actual, sense pretensions de voler ser un llibre de regal —les seves dimensions el fan semblar més aviat un llibre de butxaca—, sí que és un “bombó” per fer un punt i a part en el consum de literatura i dir senzillament: “Té. Llegeix i imagina. No facis cap treball sobre el llibre. Quan acabis i hagis madurat l’experiència de la teva lectura, si t’ha agradat, torna a començar: de segur que hi faràs noves descobertes".
        ¿De quants llibres us atreviríeu a fer una recomanació tan informal, tan poc acadèmica i tan antiESO com aquesta? De molt pocs. Per això, tot i que m'agradaria veure'n una edició amb grans làmines i cartoné, cal admetre que la commemorativa d'Empuries permet l'accés a qualsevol tipus de lector.
        El text traduït pels germans Casassas no és ni una adaptació ni una aproximació, ni una versió per “vincular-la” al final de segle. És simplement el que Saint-Exupéry va escriure. Voler-ho fer més senzill perquè “tots els lectors” ho poguessin entendre seria com representar uns Pastorets amb “marcianets” i ovelles clòniques.
        ‘El Petit Príncep’ és la contradicció de la massa de literatura que es fa “exclusivament” per a lectors joves. És encara avui, cinquanta anys després de la seva edició, el text de capçalera de molts autors. Uns n’han heretat el millor (Jostein Gaarder ha tret fa poc ‘Que hi ha algú?’, amb ressonàncies de Saint-Exupéry, editat precisament per Empúries  i traduït també per Anna Casassas) i d’altres autors n’han heretat el pitjor. Uns hi han entès Saint-Exupéry i d'altres hi han vist només un divertiment fàcil d'imitar.
        Hi ha una introducció en el text de Saint-Exupéry que em sembla lluny d’estar superada: “Demano perdó als nens —diu— per haver dedicat aquest llibre a una persona gran [Léon Werth]. Tinc una excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens.”
        Hi ha autors —acomplexats segurament per alguna mala experiència o per l’abús de les edicions incontrolades per a joves— que eviten fins i tot donar un títol als seus llibres que porti a la confusió de si és o no “literatura juvenil”. No només són incapaços d’entendre “els llibres per a joves” sinó que són incapaços d’entendre que qualsevol bon llibre, al marge de l’argument i els personatges, és “un bon llibre per a joves”.
        Com si entrar en segons quina lectura només es pogués fer quan s’ha tingut accés al Carnet Jove o s’ha aconseguit la Targeta Daurada! Potser continuava tenint raó Saint-Exupéry quan afegia en la dedicatòria: “Totes les persones grans han començat essent nens, però n’hi ha poques que se’n recordin.” ¿Algú es recorda, doncs, de quines van ser les seves lectures de jove, abans de classificar les obres actuals en “adultes” i “juvenils”. ¿Què ha canviat? ¿Que els nens escullen ara la telenovel·la de torn com a món del seu imaginari? ¿Qui els ha dit que la telenovel·la de torn és per a una edat o una altra? ¿Qui té dret, doncs, a barrar el pas a la llibertat lectora amb presumptes criteris pedagògics que amaguen una descarada operació comercial? En fi, mireu els catàlegs editorials i pregunteu: "¿El be s'ha menjat la flor o no?" ¿Arribarem a veure com tot canvia?

Suplement Cultura diari AVUI, 26 novembre 1998