Un manual per perdre la por

Roberto Santiago. Jon i la màquina de la por. Traducció de Montserrat Andrés. Il·lustracions de Valentí Gubianas. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 1999. A partir 9 anys.

        La por ha fet córrer rius de tinta, que diuen els del segle XX. És difícil que deixi de fer córrer piles de discos durs el segle que ve. La por és un senyal inequívoc que qui la sent es troba davant d'un medi que no és l'habitual. La por és un senyal d'inseguretat per tot allò que es desconegui. Gràcies a la por, té sentit l'instint de supervivència. Conèixer la realitat, diuen, ajuda a superar la por. Però, ¿es pot afirmar que en els llocs foscos no hi ha monstres? ¿Es pot assegurar que no existeix l'home del sac? ¿Es pot afirmar que els plans d'estudi no han de fer por?
        Després d'aquest preàmbul —digne d'un magazine televisiu d'aquells que converteixen en transcendental una picada de mosquit—, diguem de seguida que no és estrany que un dels últims premis literaris de la temporada (Edebé 99) hagi estat per a una novel·la sobre la por. Autors, editors i jurats saben, com tothom, que la por ha estat, és i serà un recurs explotable, corrin els temps que corrin. I que un relat sobre la por té probabilitats de sobreviure. Pregunteu-ho, si no, a aquell famós Pere Sense Por.
        'Jon i la màquina de la por', de Roberto Santiago, no s'allunya dels paràmetres del manual d'autoajuda. Sembla inevitable que moltes de les novel·les per a infants i joves se'n lliurin, per ara i tant. El protagonista ja ha fet deu anys i és conscient que és un poruc. Tot li fa por: una bèstia, un endoll, una muntanya russa, la nit... I n'és tan conscient —alerta amb el cas de Jon, els psicòlegs— que fins i tot té por de tenir por. Per això, la descoberta que en una fira hi ha una màquina que garanteix, almenys, un dia sense por, li obre l'esperança de superar el seu sentiment crònic.
        La novel·la de Roberto Santiago, un autor madrileny de 31 anys, que ha fet publicitat, televisió i teatre, està estructurada en tres blocs: en el primer, el protagonista va relatant els diferents estadis en els quals té por. És un bloc amb el qual s'identificaran la majoria de lectors perquè es mou entre l'experiència personal comuna a tota la humanitat i el manual de psicologia.
        El segon bloc serveix per justificar el títol sobre la màquina de la por, que Jon troba en una fira. Les seves experiències amb la gent que l'envolta trobaran una sortida gràcies a la màquina de la por. No sempre és fàcil fer un petó a l'amiga de la classe. Cal coratge. I una màquina de la por màgica a la butxaca.
        El tercer bloc serveix per convèncer el lector que es tregui del cap que amb una bola negra (dita màquina de la por) aconseguirà treure's mai del damunt el sentiment de la por. És a dir, tornant al principi d'aquest article: realment no es pot afirmar que en els llocs foscos no hi ha monstres, ni es pot assegurar que no existeixi l'home del sac, ni es pot afirmar que els plans d'estudi no facin por. Només es pot afirmar que la por és també un magnífic recurs per crear mites que obliguin a superar estadis de por. I, què hi farem!, un magnífic recurs perquè els autors generin peces narratives, amb més o menys fortuna.
        Una altra cosa és analitzar 'Jon i la màquina de la por' com una novel·la de cap a peus. En aquest cas, el que hi passa és pobre, tòpic, massa encotillat per la servitud al manual d'autoajuda, i amb una trama poc creativa. No hi ha fantasia, no hi ha mite, no hi ha allò desconegut que hauria de generar precisament el sentiment de la por en el relat d'un lector que la té com a protagonista. Només hi ha premi. Però cal dir, i sense por, que això no és suficient en literatura.

Suplement Cultura diari AVUI, 9 setembre 1999