Imaginació, humor i fantasia

Gianni Rodari. Les ensopegades de l’Alícia Paf. Traducció de Beatriu Cajal. Il·lustracions de Montse Ginesta. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.

Núria Pradas. La vareta boja. Il·lustracions de Davi (David Zabay). Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 7 anys.

        Comenceu al revés. Millor agafar ‘Les ensopegades de l’Alícia Paf’ fullejant les il·lustracions de Montse Ginesta. Prescindiu de la coberta. La línia blanca ha deixat per a les làmines interiors un agradable passeig per la interpretació plàstica que la il·lustradora fa dels contes de Gianni Rodari (Omegna, Itàlia, 1920 - Roma, 1980). Montse Ginesta ha disseccionat les històries de Rodari i les ha tornat a construir en cada làmina amb els elements que ha trobat dins els contes.
        Algunes de les composicions tenen un to surrealista que, de fet, exigeix el text. I el resultat, rematat amb les pàgines que fan de portadella amb el títol il·lustrat de cada conte, és d’una conjunció perfecta, com si Gianni Rodari i Montse Ginesta haguessin pogut contrastar el seu treball, cosa que, per raons òbvies, almenys en aquesta edició, no és així.
        Després del passeig visual, us podeu encarar als vuit contes. Breus, picarescament situats en un personatge de nom clàssic, i amb aventures que canvien el mirall meravellós pel mar, la bombolla de sabó, el tinter, la cuca de llum, el pastís o la pilota. Millor si la traducció (Beatriu Cajal) sap transmetre, com és en aquest cas, l’esperit literari de l’autor.
        Les anècdotes de Gianni Rodari, tan simples d’arrencada i tan  senzilles d’exposició, sobresurten excel·lentment per damunt de les provatures imitatives que l’han precedit en els últims anys. Gianni Rodari no es limita a explotar l’anècdota (l’Alícia cau en un tinter, per exemple), sinó que de seguida, a la tercera línia, fa saltar el ganxo literari que fa que el lector no se senti estafat per haver triat “mitjà llibre” enlloc de “mitjà televisió”.
        Si algun autor ha estat acompanyat dels atributs d'imaginació, humor i fantasia, aquest és Gianni Rodari. Després, l’ús i abús dels termes ha estat tan adotzenat que sovint s'ha perdut el nord. Això és el que passa en el conjunt 'La vareta boja', de Núria Pradas, que s'empara d'una congregació de fades per fer viure les mil i una a una vareta que té més poders del que les mateixes fades es pensen.
        Els contes de fades —personatges que no s’entén com encara s’aguanten després de tot el que han viscut—, són dels més habituals en el catàleg bibliogràfic recent. La recepta és fàcil: S’agafa una fada (o més!) se li posa un nom de lirona, se li atribueixen uns poders més o menys simpàtics, se li posa una vareta a les mans, i es remena ben remenat. El cas és que el plat tingui bona vista (il·lustracions a tot color una mica deformades, si pot ser) i que faci pessigolles al nas (humor, segons els editors). I ja està.
        En el conte de Núria Pradas, la protagonista és la pròpia vareta que no en té prou de ser màgica sinó que és boja. Per tant, les fades són simples personatges secundaris, incapaces de dominar les forces superiors. ¿Per què, doncs, no aprofitar la guspira (la vareta) per sortir del seu marc tradicional i buscar un argument que s'aparti de la típica sèrie?
        Per això el text es transforma en un seguit de frases i pàgines que tant podrien haver tingut una extensió més reduïda com infinitament extensa. Són contes amb recurs xiclet. Més al servei d’uns interessos pseudolectors que no pas literaris. El món n’és ple. Però, malgrat la bona intenció, em sembla contradictori voler guanyar lectors prescindint de la literatura.

Suplement Cultura diari AVUI, 8 octubre 1998