Una pujada a les tempestes

Montserrat Canela. Ioshi i la pluja. Il·lustracions de Max. Cercle de Lectors i Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 6 anys.

        Aquest és un d’aquells àlbums il·lustrats —tan reclamats últimament!— que cal rebre amb elogis. Per diferents motius: perquè obre una col·lecció singular en el camp de la literatura il·lustrada, perquè publica un premi que ara ja té dos anys de vida (el Premi Hospital Sant Joan de Déu) i perquè s’adreça als primers lectors amb un rigor tan primmirat que fins i tot l’il·lustrador és triat en funció del text i percep, com l’escriptor, l’acompte professional que li correspon d’autoria.
        ‘Ioshi i la pluja’ és el premi de l’any 1998. Montserrat Canela, una autora poc prolífica, però consistent en allò que posa a les mans dels lectors, ha escrit un conte breu que té tota la màgia i la força de les rondalles més antigues. Ella, però, situa la trama de ‘Ioshi i la pluja’ en un temps present. Ioshi és un poble imaginari (que no s’ha de confondre amb un poble oriental a pesar del nom), un poble petit amb cases també petites i, afortunadament, isolades l’una de l’altra.
        Una primera presentació, doncs, tan corrent i idíl·lica, s’estavellaria de seguida si s’entretingués descrivint l’urbanisme de Ioshi com si fos una memòria d’un premi FAD d’arquitectura. Per això, Montserrat Canela, entra immediatament en la màgia de la rondalla i posa en acció un personatge estrafolari: un ferrer anomenat Xemor, alt i gros com un talòs, amb cabells llargs i negres, talment un gegantot baixat de la muntanya, que amb els seus cops de mall fa que tothom senti que el cor del poble batega sense aturador.
        Una nuvolada de grisor, però, esborrarà del mapa els colors de la petita població de Ioshi i entristirà els seus habitants, ferrer Xemor inclòs, que acabarà de fer bategar el seu cor perquè davant de tanta grisor, ni el mall fa goig de picar.
        Tip de tanta grisor, serà el mateix Xemor qui s’enfili fins als núvols i pugi per unes llargues escales de fum fins a la carrossa que transporta la Dama de les Tempestes. Una baralla entre la bella i la bèstia (la Dama i el Ferrer) tinta de festeig una conversa entre éssers que s’acaben de conèixer: “Ets molt valent per ser només un home”, li diu ella. “No sóc valent. Només estic trist”, li respon ell. Per fi, una tempesta de colors, després d’un any de sequera, tornarà l’alegria als habitants de la població d’Ioshi. I fins i tot la cabellera negra del ferrer de tall en quedarà com a testimoni convertida en una mena de  joc de trenes d’artesà ambulant.
        Max (Francesc Capdevila) posa les il·lustracions a la rondalla de Montserrat Canela. I ho fa deixant-se guiar pel que li mana el text. És a dir, passant dels colors a unes làmines completament grises fins que no torna a recuperar els colors que el conte li regala amb la pluja generosa. Però el resultat de les dues parts és desigual. Max s’ha sentit més a gust en les làmines del gris. I la mostra és que algunes de les imatges més aconseguides són les de l’anada del ferrer als núvols i la seva topada amb la Dama de la Tempesta.
        En canvi, en les làmines acolorides, els habitants i la població d’Ioshi són massa d’aquest segle, anava a dir d’aquest món. I algunes de les làmines semblen vinyetes de còmic engrandides. Se'n salva la coberta de l'àlbum, que mostra el ferrer Xemor en un primer pla, amb el mall a coll, fitant els primers núvols grisos que ataquen Ioshi. Una imatge que em suggereix un títol diferent per a l'àlbum: 'El ferrer de Ioshi', mentre que el títol original, 'Ioshi i la pluja', em porta inevitablement a aquells versos de Raimon sobre la pluja queixant-se també de la sequera, com a banda sonora de fons.

Suplement Cultura diari AVUI, 6 maig 1999