Infants de la tercera edat

Jaume Cela. Quin parell! Il·lustracions de Valentí Gubianas. Col·lecció Mascaró de Proa. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 12 anys.

        Hi ha un refrany en castellà que sap tothom i que diu: “¡Viejos, dos veces niños!”. No sabria com dir-la en català. Proposo, però, que si es fa la versió castellana d’aquest últim premi Folch i Torres, s’utilitzi l’esmentat refrany com a títol. Jaume Cela reprèn novament uns dels seus personatges més habituals: els avis. La proposta no tindria cap importància si ho fes en novel·les per a adults. Però, la singularitat de l’autor —que aquesta primavera ha vist sortir dos títols premiats, aquest i ‘Hola, Pep!’ (Premi Vaixell de Vapor), comentat també aquí— està en el fet que parla del món dels grans als joves. ¿Una contradicció, si haguéssim de fer cas de la majoria de personatges que poblen les publicacions per a joves?
        És, doncs, el camí de Jaume Cela, un camí a contracorrent. A ‘Quin parell!’, hi ha una anècdota que suposo que és el motiu que fa que Cela arrenqui el relat: un avi i una àvia (duess terceres edat, vaja) enceten una correspondència a través d’un anunci de contactes de Cavall Fort (l’opció d’aquesta revista és simplement recurrent en l’argument) i es fan passar durant un temps per infants intentant explicar-se com si ho fossin i, a més, inconscients que el seu interlocutor també té una edat venerable. Relat de solitud. D’incomunicació. Irònic.
        El recurs de la correspondència ja el va utilitzar Jaume Cela en el seu anterior ‘Hola, Pep!’, amb unes cartes adreçades al jugador de futbol Pep Guardiola. En aquest cas, les cartes són, en general, més breus, més concises, més pregunta i resposta entre els dos presumptes infants. Una vegada més —ho deia fa uns dies amb un altre llibre de recurs epistolar signat per Joaquim Carbó (‘El cant de l’esparver’)— l’embolcall priva de presentar amb netedat el que d’entrada és un argument atractiu. I en aquest cas, l’embolcall és voler abastar més del que dóna la història per si sola i escriure algunes cartes que es passen de ratlla, explicant fets que distreuen de la línia principal de l’argument.
        Per descomptat, que dues persones d’edat decideixin mantenir una correspondència fent-se passar per criatures exigeix no sortir-se del carreró en la cursa del relat. I el lector acaba mantenint només l’interès per la incògnita que li proposa l’autor: ¿S’acabarà descobrint el pastitx? ¿Què passarà quan l’avi i l’àvia es vegin desemmascarats? ¿Ho descobrirà, el nét, que és la víctima innocent? I, anant més lluny, quan ja s’han produït els primers contactes entre els dos pseudoimpostors, un es pregunta: ¿Acabaran plegats aquest parell? ¿Esborraran de les seves vides el ridícul que han fet volent recuperar una infància impossible?
        Jaume Cela té ben travades totes aquestes incògnites. I per aquest costat, el relat no es perd. Només surt de mare, repeteixo, quan, en alguna carta, ell i ella es posen a explicar fets que s’allunyen de la relació establerta, com per exemple estendre’s en alguns dels seus somnis, anar a fons en alguna filosofia de la vida impossible de tenir sense experiència, o, més inútil encara, parlar d'una sortida d'estudi escolar. Una vegada més, la forma traeix el contingut. Fa la impressió, a jutjar pels dos últims premis de Cela, que l'anècdota d'un text convenci lectors i jurats editorials més que el resultat literari global d'una obra escrita.
        No hi ha dubte que, entre el premi Vaixell de Vapor i el premi Folch i Torres, Jaume Cela ha fet més a favor del servei de Correus que tot el cos sencer amb les seves reividicacions. Estic segur, però, que, superada la fase epistolar, Jaume Cela reprendrà la narració que l’havia distingit i tornarà a la línia literària que, sense premis, li havien fet guanyar el prestigi de narrador que té.

Suplement Cultura diari AVUI, 21 maig 1998