Dues històries en una illa

Gabriel Janer Manila. La serpentina. Il·lustracions d’Àngels Ruiz. Col·lecció Rems. Ediorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

Mercè Domínguez. L’Andreu i el Drac dels Set Caps. Il·lustracions de Daniel Jiménez. Col·lecció Petit Esparver. Edicions de La Magrana. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

        Aquestes són dues novel·les amarades de l’entorn geogràfic dels seus autors. Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940), parla des de sempre d’un món que en el cas de 'La serpentina' podria semblar imaginat, però que en realitat és la seva illa. I Maria Mercè Domínguez (Barcelona, 1958), utilitza el mateix marc físic de Mallorca on ella, com Janer Manila, resideix i exerceix el professorat.
        Cal remarcar d’entrada que les dues novel·les estan molt distanciades en el temps. La de Maria Mercè Domínguez (la seva segona obra) data d’ara mateix. En canvi, la de Gabriel Janer Manila és una reedició de fa exactament quinze anys. I a pesar d’aquests quinze anys que les separen, les dues novel·les tenen uns elements de semblança —tot i que els editors les recomanen per a lectors d’edats molt diferents— pel seu to líric, pel seu tractament de viatge iniciàtic i per la seva opció de crear un món literari que es fongui a la vegada amb allò que ens és quotidià.
        Gabriel Janer Manila estableix un diàleg entre un jove protagonista amb el sol, un jove protagonista que resideix en un barri perifèric de Ciutat de Mallorca. Una àvia servirà de pou de records per fer-li conèixer —a ell i al lector— un món passat, un poble perdut on, per arribar-hi, com en les rondalles de més solatge, cal passar per un feix d’aventures i cal superar molts obstacles.
        El relat de Janer Manila és un relat breu per a tots aquells lectors tips de segons quina narrativa massa realista. L’autor es permet totes les llicències possibles que li atorguen la fantasia i la imaginació. I, a més, les fa passar per l’alambí d’una llengua que fa quinze  anys tenia ja un regust polidíssim.
        També la màgia és el beuratge essencial que fa servir Maria Mercè Domínguez en el seu relat ‘L’Andreu i el Drac dels Set Caps’. Tots els viatges són misteriosos, i encara més si comencen una nit de lluna plena (al port de Sóller, per ser més exactes), i si uns Éssers de Colors del planeta Lluminós han de trobar una capsa de música que els ha robat el Drac dels Set Caps.
        El quotidià es transforma en somni. I el somni es fa realitat. Però una realitat trencadissa, després del viatge que ha fet conèixer l'amor al petit protagonista. Tan de pressa, però, que, només tocar-lo de prop, amb la punta dels dits, es convenç que el perdrà per sempre.
        Llegint ‘La serpentina’, de Gabriel Janer Manila, i ‘L’Andreu i el Drac dels Set Caps’, un no pot evitar de pensar que aquest tipus de narrativa, honesta amb els lectors i honesta, a la vegada, amb una tradició molt llunyana, és la més escassa en l’allau de publicacions actuals (insisteixo que una de les dues és una recuperació).
        I si això és així —m’agradaria que els estudiosos fessin més via a demostrar-ho— vol dir que algun graó de l’escala de la tradició s’ha mig partit pel camí, i que, quan enfilem l'escala de la història d'aquests últims trenta anys, haurem de fer de tant en tant una gambada per recuperar el pas perdut. Aquestes dues novel·les en són un tauló. Més val aferrar-s’hi, com el nàufrag a la deriva. Sobretot perquè són dues novel·les que desprenen salabror pels quatre costats.

Suplement Cultura diari AVUI, 9 juliol 1998