En companyia de llops

Inka Martí. Otto. Il·lustracions de Francesc Infante. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1999. A partir de 8 anys.

        L'autora d'aquest conte va néixer un dia de Reis en un petit poble d’Alemanya. Ho diu la nota biogràfica, tot i que no indica en quin indret. I un dia es va fer periodista, i un altre dia va fer programes de televisió, i un dia en va presentar un a TV3 ('Ok!'), que va durar quatre dies per aquestes coses que tenen les audiències. I un altre dia va escriure ‘Otto’.
        El personatge del conte, un gos inspirat en un gos petit real en la vida de l’autora, diu, en primera persona, que va néixer un dia al damunt d’un sofà. No sé sí també en un poble d’Alemanya. Tampoc especifica l’indret. Amb tot això podríem donar per acabada aquesta ressenya literària. Però, siguem seriosos, i omplim les línies que calen per explicar de què va ‘Otto’ i per intentar opinar sobre aquest conte, de línia iniciàtica i amb clares influències dels relats d’aventures més clàssics.
        Primer de tot cal superar el fet que un gos parli en primera persona. No passa res. El món n'és ple. I les faules estan farcides de bestiar que sembla que hagi passat per mitja dotzena de llicenciatures de filologia. ¿Per què ens ha de sorprendre que Otto, el gos d'Inka Martí, no sigui un d'aquests?
        A partir d’aquí, doncs, Otto ens explicarà com és ell, com era son germà (un altre gos, esclar, anomenat Marcel.lí), què fa durant el dia, i quines entramaliadures s’empesca per matar el temps. Aviat s’iniciaran els inevitables contactes amb els humans (vida de gos!) i com el destí caní pot canviar de la nit al dia si et tanquen en una caixa d’embalatge i et porten en moto a una zona aparentment polar, per culpa d’una sabatilla voladora amb poders màgics com les catifes orientals.
        Els llops faran de seguida acte de presència en la trama del relat, com pertoca. I aviat també, el pobre Otto es veurà obligat a conviure miraculosament recollit com un gos orfe en una caverna de llops en família. ¿Pot un gos, acostumat a jugar amb les sabatilles d’anar per casa de l’amo, convertir-se en un degollador d’ovelles només perquè conviu amb llops? Sí. Però també pot, gràcies a les seves vituts de gos, rescatar un cadell de llop segrestat en un cau de marmotes. Fins que arriba un dia que tot s’acaba... i el conte també.
        Però no desvelem el final. Possiblement la intenció amagada sota aquest conte sigui el de l’abandó dels animals, que tant preocupa les protectores i, de passada, els encarregats municipals que han de fer la feina bruta de recollir-los. Possiblement, també, la intenció metafòrica sigui la descoberta del fil prim que hi ha entre la domesticitat i la salvatgia. Possiblement hi ha també un alè d’aires de llibertat, una mica ingènua, perillosament presentada com a tal als primers lectors.
        El que no hi ha en ‘Otto’ és un salt espectacular entre els centenars de contes d’animals d’aventures i aquest. Per això, més que amb la lectura, val la pena entretenir-se també en les il.lustracions que hi ha fet Francesc Infante. Un retaule de gossos salsitxa, limitat, esclar, per un relat on l’acció està molt tancada en ella mateixa. Per tant, no hi trobarem l’exuberància pròpia de Francesc Infante, que ha hagut de fer un esforç per ‘ottejar’ sense que es noti amb tota mena de cabrioles: Otto amb el mitjó, Otto al sofà, Otto amb la sabatilla, Otto i els llops (aquesta hauria de ser la il·lustració de coberta, però és massa ferotge i espantaria els lectors!), Otto i la lluna, Otto i els somnis... El conte està dedicat a l'àvia de l'autora. I, a la biografia, l'autora hi apareix amb el seu gos a la vida real. Ok!

Suplement Cultura diari AVUI, 30 desembre 1999