Gran Rodoreda

Mercè Rodoreda. Un cafè i altres narracions. II Intermezzo per a infants (1935-1937). A cura de Carme Arnau. Il·lustracions d’Avel·lí Artís Gener “Tísner”. Fundació Mercè Rodoreda. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona, 1999.

        Atenció, editors!: dins d’aquest volum que aplega contes dispersos de Mercè Rodoreda —que no figuren en els reculls publicats fins ara de l’autora de ‘Mirall trencat'— n'hi ha setze per a infants, de l'època de preguerra, que es mereixen una edició actual. Un servidor, si fos de la Fundació Mercè Rodoreda, els posaria a subhasta editorial. I, si tot anés com hauria d'anar, almenys mitja dotzena d'editors de llibre per a infants i joves s'haurien de barallar per tenir-los en catàleg, amb les il·lustracions d'Avel·lí Artís Gener, 'Tísner', esclar.
        ¿Per què aquests contes de Mercè Rodoreda no s’havien publicat abans, sinó en els fulls de ‘La Publicitat’? La curadora del volum, Carme Arnau, ho recorda en una carta del 1962, de la mateixa autora al seu editor: “No corre cap pressa, però m’agradaria tenir aquests contes i publicar un llibre per a criatures”.
        Mercè Rodoreda havia publicat aquests contes els anys 1935 i 1936, en una secció que dirigia precisament l’il·lustrador dels contes, ‘Tísner’. La fantasia i el món rodoredià, amb una veu de l’infant que vol ser adult, domina aquest aplec de contes. Una fantasia que, als lectors de Mercè Rodoreda, els recordarà alguns passatges de les seves novel·les  i els seus contes més coneguts.
        Però el més admirable d’aquests contes per a infants de Mercè Rodoreda és la seva perdurabilitat, característica difícil de trobar en contes de fa més de seixanta anys i, a vegades, fins i tot, en els anomenats grans contes clàssics. No només aquest aplec hauria de ser recuperat en una edició il·lustrada (i en cartoné, esclar!) sinó que, ja ara, aprofitant aquesta edició documental de la Fundació MR, no haurien de passar desapercebuts d'aquells autors que tenen debilitat per la fantasia quan escriuen per als més petits. És doncs, una publicació que fa una valuosa doble aportació a la literatura catalana per a infants. Mercè Rodoreda, a més, dedica alguns d'aquests contes a companys de lletres com Josep Carner, però també al seu fill Jordi Gurgui, o a Ira Nin, filla d'Andreu Nin, per qui Rodoreda va sentir una manifesta admiració, considerada per alguns sentimental.
        Més que ressenyar els setze contes, deixeu que parlin algunes de les seves frases: “Els merlets espicassaven sota les roges falgueres; els pardals piulaven dalt dels nius i un riu cantussejava tot fent d'espill als verns més presumits" ('L’hivern i les formigues'). “Les granotetes, amb els rems de les cames, travessaven la bassa jugant als tres cantons, car només eren quatre” ('Les tres granotetes i el rossinyol'). “I el vaixellet, avergonyit de la fugida, feliç de la tornada, s’adormí bressat amb els petits roncs de l’infant que l’any vinent jugaria amb ells dins d’un gibrell amb aparences d’Atlàntic” ('El vaixellet'). “Xip-xap, xip-xap, el bruixot feia la gran trinxada de sargantanes, n’hi havia de grans i de xiques. Una es va escapar: era menudeta. Del racó on hi havia els pots dels untets va mirar el bruixot que cantava amb una veuassa eixordadora: "Oli pa i oli / xiribec / pa i oli oli / xiribic."
    Llegiu-los, llegiu-los, llegiu-los... Busqueu aquest volum  que pot semblar només per a estudiosos. Feu-ne fotocòpies d'amagat, si només en trobeu un. Salteu-vos la llei de reprografia il·legal. Feu-lo córrer entre amics i coneguts. Mercè Rodoreda tenia raó als anys seixanta: “M’agradaria publicar un llibre per a criatures”. Doncs, ara encara hi som a temps.

Suplement Cultura diari AVUI, 6 gener 2000