Una guerra civil desdibuixada

Jaume Cela. Silenci al cor. El Corte Inglés. Ámbito Cultural. Editors Associats. La Galera, Bromera, Tàndem. Barcelona, Alzira i València, 1999. A partir 14 anys.

        El debut del premi Abril que publica Editors Associats (valencians, bascos, gallecs, asturians, aragonesos i catalans) s’ha produït amb la novel·la ‘Silenci al cor’, de Jaume Cela (Barcelona, 1949), i, segons la contracoberta, “és una narració excel·lent sobre la guerra civil [espanyola] vista i viscuda per dos amics adolescents”. Amb això, mig refregit, un podria quedar prou bé, amb tot el respecte pels lectors. Però un servidor té el mal costum de llegir els llibres dels quals parla i, a ‘Silenci al cor’, un s’adona que és un relat de traç correcte, però amb poca grapa literària, i que toca només de resquitlló la guerra civil.
        Jaume Cela ha sospesat en una balança el dilema argumental i el contrapès se li ha escapat més per la banda de la relació i amistat, que no pas per la del conflicte bèl·lic. I algunes de les converses dels dos adolescents de 13 anys no semblen pròpies del moment que viuen. La novel·la aprofundeix molt poc en la realitat de la guerra civil. La tria d’un poble petit no és excusa per pensar que hi ha passat de volada. En trobaríem exemples contraris a cabassos.
        Els adolescents de tretze anys que van patir la guerra civil van créixer més de pressa i va entendre també més de pressa el que passava. Els adolescents de 13 anys del 1936 tenien la maduresa que avui tenen els joves de 20 anys. Perquè la placidesa infantil només és possible si les circumstàncies socials ho permeten. Al 1936, els adolescents de 13 anys ja treballaven de sol a sol, si convenia, no tenien tant de temps de “divertir-se” al riu, com els de ‘Silenci al cor’. De la mateixa manera que els adolescents d’avui en dia que vaguen pels carrers de les urbs sudamericanes, o els immigrants africans, no tenen temps de viure als núvols del benestar, com els adolescents que probablement llegiran ‘Silenci al cor’.
        Tot això desajusta la intenció literària de ‘Silenci al cor’. Hi ha altres trets que jurats i editors haurien d’haver vist: l’intent d’assassinat del capellà del poble passa com una anècdota; la trobada de l’home mort al camp és un retrat rodoredià (‘Quanta, quanta guerra’) que s’explica poc; l’anada de l’oncle al front es produeix cap al final del relat i es desaprofita la relació epistolar que té amb la família (un dels capítols més interessants, si de debò la novel·la volia tocar la guerra civil); la mort d’una veïna per causes naturals és una excusa per explicar mitja vida de la pobra dona sense que hi vingui a tomb; la mort de la noia que hauria de protagonitzar una relació amorosa amb el presumpte milicià és un recurs d’urgència per donar fe que la guerra no perdona ningú; els presumptes enamoraments dels adolescents es queden en no res, malgrat que el rerefons de la guerra n’hauria de propiciar un desenvolupament precoç; i ‘Silenci al cor’ no clarifica què va representar la República ni què va propiciar l’aixecament militar.
        La guerra civil, doncs, a ‘Silenci al cor’, contràriament del que promou la contracoberta, només hi és de lluny (un desconeixedor dels fets ni se n’assabenta de què va) i la novel·la esdevé un episodi típic d’adolescents, desdibuixat, com si, en aixecar el teló, els encarregats de l’escenari s’haguessin equivocat de decorat. Coses que passen en literatura. Potser perquè, com diuen els set editors en la contracoberta al·ludida, els uneix el fil de pertànyer "a cultures i llengües minoritàries i la voluntat de promoure la mútua estimació i el coneixement literari de la realitat pluricultural en què vivim". Quin embolic per justificar un altre premi convocat, valgui el disbarat, en mitja dotzena de llengües alhora!

Suplement Cultura diari AVUI, 28 octubre 1999