Dues bones faules

Bernardo Atxaga. La Xola i els senglars. Traducció de Goretti López. Il·lustracions de Mikel Valverde. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 7 anys.

Christine Nöstlinger. Frederica, la pèl-roja. Traducció de Mercè Figueras. Il·lustracions de Barbara Waldschültz. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 7 anys.

        El recurs de fer parlar els animals dóna més bons o més mals resultats segons qui faci de “ventríloc”. En el cas d’aquests dos contes, millor dit, d’aquests dos bons contes, les intencions dels seus autors són clares des del primer moment. Ni Bernardo Atxaga fa servir la seva gossa Xola per explicar quatre romanços, ni Christine Nöstlinger utilitza el gat Moix per sortir del pas. En un conte i l’altre, els dos animals personificats tenen una funció ben establerta al servei de l'argument.
        En el cas de ‘La Xola i els senglars’, la gossa ja popular de Joseba Irazu —el nom real de Bernardo Atxaga (Asteasu, Guipúscoa, 1951)—, viu una experiència única que no només la fa madurar sinó que li fa entendre que el desig de voler triomfar no cal que es mantingui a tot preu. I aprofita també per concloure que haver pres un compromís no sempre vol dir haver-lo de complir al peu de la lletra. En el cas del gat Moix, l’animal del relat de Christina Nöstlinger (Viena, Àustria, 1936), serveix per desemmascarar un misteri amagat durant molt de temps sobre uns pressumptes poders superiors de la protagonista del conte i la seva tia.
        Bernardo Atxaga fa un conte de tall més realista que no pas el fantasiós i gairebé surrealista de Christina Nöstlinger. Els dos, però, teixeixen dues peces breus sense destinar-les a un lector d’edat determinada. Atxaga perquè, com ja va fer amb ‘La Xola i els lleons’, el primer títol de la sèrie, també editat per Cruïlla, intercanvia els papers entre amo i gossa per acabar fent una reflexió sobre els compromisos i les hipocresies socials. Nöstlinger perquè fantasieja amb un desig tan vell com el de volar i només n’esmorteeix els efectes al final quan, fets públics els poders ocults de la família de la gata Moixa, l’alcalde del poble vol fer passar per una troupe de circ el que gata, tia i neboda han fet, per poders propis, al mig de la plaça, deixant bocabadat tot l’auditori.
        Dos finals, el de Bernardo Atxaga i el de Christine Nöstlinger, amb punts de semblança: els dos mostren la feblesa de l’espècie humana davant la feblesa de l’espècie animal. Tan difícil era que la gossa Xola s’enfrontés al capdavant d’una canilla per caçar senglars, com que el gat Moix volés tot sol per art i gràcia d’uns cabells pèl-roigs capaços de treure foc i tot, si cal.
        Els dos autors deixen una porta oberta, doncs, al fet que el lector toqui de peus a terra. És a dir: no perquè un conte faci parlar els seus personatges animals ha de fer creure que en realitat parlen. Una clau que hauria de ser més vella que les faules d’anar a peu, i que, a pesar de ser tan clara, molt sovint no queda ben resolta en altres contes que tenen animals personificats com a protagonistes, els “autors-ventrílocs” dels quals pretenen fer beure a galet els seus lectors.
        Els contes de Bernardo Atxaga i Christine Nöstlinger, sense arribar a ser faules, compleixen alguns dels seus requisits: comparació de la espècie humana amb els animals per conèixer-la millor; tria entre el bé i el mal; moralitat final. És a dir: Aristòtil, Isop, Fedre, La Fontaine, Nöstlinger, Atxaga... Perquè la faula és tan immortal com el temps.

Suplement Cultura diari AVUI, 22 octubre 1998