Teatre, òpera i poesia

Joles Sennell. Quatre pecetes i mitja. Il·lustracions de Montse Tobella. Col·lecció Ala Delta Teatre. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

Miquel Desclot. El barber de Sevilla. Il·lustracions d’Isaac Bosch. Col·lecció Rems de Música. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 12 anys.

Joana Raspall. Versos amics. Il·lustracions de Montse Ginesta. Col·lecció Els Flautats. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys. 

        Teatre, òpera i poesia. Són tres gèneres que es troben poc en literatura per a joves i que en aquests tres volums tenen la garantia de la qualitat dels seus autors. Joles Sennell (Pep Albanell), potser l’autor amb més presència en els escenaris per a públic jove, ha elaborat ‘Quatre pecetes i mitja’ amb alguna nova creació i alguna adaptació de muntatges ja fets.
        Un exemple d’aquesta recuperació és la peça (o la "peceta", com ell anomena aquesta entrega) ‘Els tímids’, que es basa en el seu conte ‘Dolor de rosa’. De tot aquest volum de teatre, és potser la que té un aire més pròxim al concepte escènic de Joan Brossa, amb dos únics personatges, la violinista i l’escombriare, que creen una atmosfera misteriosa on, sense paraules, s’explica una història plena de sensibilitat.
        El llibre sembla que hagi estat editat per ser llegit, però té les indicacions suficients per ser també un manual de representació. Les il·lustracions situen les èpoques dels personatges escènics i resumeixen en la imatge de la coberta un autèntic cartell de muntatge teatral que més d’una campanya teatral per a joves s’hauria de mirar amb bons ulls.
        Miquel Desclot va col·laborar amb la companyia El Tricicle l’any 1993 amb l’adaptació de l’òpera de Rossini, ‘El barber de Sevilla’, que es va presentar al Teatre Victòria. D’aquí ve que ara hagi volgut fer el camí a la inversa i que hagi partit precisament de Gioacchino Rossini, amb tots els personatges de l’òpera italiana, per arribar a una versió narrativa de l’original de Caron de Beaumarchais.
        En resulta un relat ric de llengua i utilíssim per entrar en l’anècdota d’'El barber de Sevilla', sense passar d’entrada per la versió operística, sempre més difícil d’aclarir. Miquel Desclot acompanya la part narrativa amb les parts musicals més conegudes: “Fígaro, Fígaro... / ¿què hi ha? / Figaro aquí, / Fígaro allà, / Fígaro amunt, / Fígaro avall. / Sóc rapidíssim, / sóc com la fletxa, / sóc el factòtum de la ciutat. / Ah, bravo, Fígaro, / bravo, bravíssimo, / mai la fortuna / no et fallarà!”
        I per la seva banda, Joana Raspall ofereix un nou recull de poemes pensats per a posar a les mans dels lectors més joves. Els presenta agrupats en quatre classificacions: Instantànies, Natura i bestioles, Enjogassades, i Gent i sentiments. Des de ‘L’arbre solitari’, a ‘La tempesta’, ‘El semàfor’ o ‘El secret’, les peces breus de l’autora mantenen una línia melòdica que ja ha caracteritzat altres reculls seus similars. Hi ressona Josep Carner, hi ressona Josep M. de Sagarra, hi ressona Joan Salvat Papasseit... És per això, que reculls com aquest, haurien de ser eines de transmissió cap a poemes clàssics.
        ¿Què es pot dir d’un cargol a aquestes altures i, a més, en poesia, després del popular "cargol treu banya"? Joana Raspall en té la resposta: “Amb tres gotetes de pluja / enganyaré el cargol / perquè surti i tregui banya / encara que faci sol./ Quan veurà la terra eixuta / es quedarà tot parat, / i per més que miri enlaire / no sabrà qui l’ha mullat.”

Suplement Cultura diari AVUI, 17 setembre 1998