Mons perduts per imaginar

Xavier Benguerel. Suburbi. Col·lecció Polissons. Editorial Proa - Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

Lola Anglada. Contes meravellosos. Biblioteca Lola Anglada. Editorial Proa - Editorial Columna. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.

        Probablement en un món editorial normalitzat, les successives reedicions dels contes il·lustrats de Lola Anglada no representarien una “raresa” sinó una “continuïtat”. Crec que val la pena aturar-se una mica i rellegir Lola Anglada. Hi ha de tot. Des del conte més de mel i mató fins al que burxa subtilment amb una fiblada en el moment menys pensat.
        Però sobretot crec que l’obra de Lola Anglada es revaloritza cada vegada més perquè ja es refereix a un món absolutament desconegut a hores d’ara. Quan Lola Anglada, per exemple, parla de la jove masovera, de l’hort de la masia o dels pardals, parla d’un món que pot alimentar la nostàlgia d’uns quants, molt pocs, però que també pot fomentar la imaginació d’uns altres, els més joves.
        En contra de l’opinió que pot fer creure que les il·lustracions que acompanyen la Biblioteca Lola Anglada estan fora de joc, diré que la reedició de llibres clàssics il·lustrats és una constant en altres cultures. I encara afegiré que moltes de les làmines de l’autora tenen una intemporalitat que supera sense punt de comparació els treballs escolars de fi de curs que es fan servir per il·lustrar avui en dia segons quins llibres “modernets i adequats per als nens”.
        En una paraula: hi hauria hagut un procés progressiu lògic des de Lola Anglada a Les Tres Bessones, posem per cas, o fins a Ot el Bruixot o Teo, per esmentar tres casos de personatges de dibuixos situats al capdamunt de la popularitat audiovisual en aquest moment. Aquest procés, per les circumstàncies prou sabudes, té un buit. Aquest buit fa que a vegades es pensi que la il·lustració s'acaba d'inventar. I no és així. Tant Les Tres Bessones, com Ot, com Teo, com tots els seus parents il·lustres i il·lustrats tenen una àvia que vigila atenta el que fan.
        Un cas semblant es pot aplicar pel que fa a la reedició en la col·lecció Polissons d’una de les primeres novel·les de Xavier Benguerel. Es tracta de ‘Suburbi’, escrita i publicada el 1936. Xavier Benguerel és un dels autors testimoni d’una època que ha deixat un llegat literari més complet: ‘El testament’, ‘Els vençuts’, ‘Gorra de plat’, ‘Icària, Icària...’, ‘Llibre del reton’...  
        La novel·la 'Suburbi', que ell mateix va poder revisar per reeditar a Proa, porta les olors, els colors, els sentiments i la manera de ser d'una societat del Poblenou de Barcelona que s'ha fos com una bola de neu. Benguerel, que va viure més de trenta anys al Poblenou, va ser la veu de la consciència que va lamentar que 'la seva Icària' desaparegués un dia per l'embat olímpic que ell ja no veuria (em ve a la memòria una entrevista a televisió feta per l'aleshores periodista Pilar Rahola, parlant del tema).
        ‘Suburbi’ és una oportunitat per saber a què es referia el traductor de ‘Les faules de La Fontaine’ i ‘Les Flors del Mal’. Benguerel no ha estat mai un autor ensucrat. S’ha d’haver llegit el seu corpus narratiu per adonar-se’n. A ‘Suburbi’ ja es nota. Xavier Benguerel ha estat sobretot un mestre de la novel·la. Res millor que ‘Suburbi’, doncs, perquè els que un dia es van interessar per la telenovel·la ‘Poble Nou’, coneguin ara què es coïa fa seixanta anys ‘Poblenou’ coneguin ara què es coïa fa seixanta anys entre carrers proletaris, de brusa blava, espardenya, carmanyola i naus industrials de rajola vermella ran de mar.

Suplement Cultura diari AVUI, 3 desembre 1998