Entre galàxies i pirates

Gemma Lienas. Finisterre i els pirates. Il·lustracions de Carlos Romeu. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir 9 anys.

        Parlàvem fa pocs dies de 'L'illa del tresor'. I també del lloro de John Silver, un dels personatges d’aquesta novel·la, fet famós per Robert L. Stevenson. A ‘Finisterre i els pirates’, el lloro en qüestió és un dels personatges que entren en el relat, que combina recreació històrica i ciència-ficció.
        Gemma Lienas fa sortir el lloro en escena amb el crit que tanca 'L’illa del tresor': “Peces de vuit!, peces de vuit!”. I no explica el significat fins ben endavant. Moment que aprofita per fer saber que un lloro del segle XIX, com el d’Stevenson, també es pot veure xuclat pels udols dels temps i haver saltat al segle XVIII, enmig de la pirateria i els llops de mar.
        ¿I si un lloro tan literari com aquest sucumbeix a la força dels remolins del temps, per què no hi poden sucumbir els protagonistes de ‘Finisterre i els pirates’ que viuen al segle XXI? Per tant, si a mitja lectura, a algun llepafils el tempta aquest dubte, que es desdigui de fer la pregunta perquè en el món de la fantasia tot és possible.
        Els protagonistes són un noi i una noia de casa bona, que viuen a l’illa de Finisterre amb un gos, un ordinador mig humanoide que els connecta amb l'escola i els pares, uns astrofísics que es passen mitja vida fent viatges d’exploració per les galàxies i parlant amb els fills per videoconnexió.
        La parella d’infants faran un salt en el temps i aniran a parar al segle XVIII, concretament a l’any 1719, viuran l’abordatge pirata d’un vaixell anglès i es veuran barrejats en una aventura que els porta a salvar el capità de la nau i a descobrir que també hi havia dones pirates amb veu de tro molt abans que el transvestisme es posés de moda.
        La novel·la fa un homenatge a l’aventura i vol ser una aventura per ella mateixa. I es traeix a causa de com es planteja. A mi m’interessa més el gruix del relat, quan els protagonistes ja han anat a petar al vaixell pirata, que les trenta pàgines primeres explicant com viuen a l’illa de Finisterre amb els seus avenços tecnològics. Per mi, el bon començament de la novel·la és en el capítol tercer: "Patapam! En Didit, l'Ushika i la Runa van anar a parar damunt d'una superfície relativament tova". Després, en un únic paràgraf, es podia haver explicat, en mitja dotzena de ratlles per situar el lector, que ja sap com és la vida ultramoderna gràcies a les sèries d’animació, com viuen els personatges.
        I encara m’hi sobra més l’inici perquè es parla del s. XXI i, d’aquí a unes setmanes, ja no es creurà ningú que al s. XXI la gent jove vesteixi amb un vulgar i antic anorac, mastegui nostàlgics xiclets, treballi amb un artefacte passat de moda com Internet i, en contrast, tingui els pares rondant per les galàxies. O fem ciència-ficció de debò o retornem a l’aventura, ja sigui la rural i marinera del XVIII o la urbana del XX, convençuts que és inútil inventar el que no s’ha viscut.
        M’he quedat amb les ganes de saber més del vaixell pirata de la novel·la dins la novel·la, sobretot de les dues mosses pirates infiltrades en un món d'homes amb l'ull tapat; del misteri dels vaixells anglesos; i del que podria haver passat entre el capità i els seus salvadors. I l'il·lustrador sembla que estaria d'acord amb el que dic perquè s'ha dedicat de ple a aquesta part de la novel·la i, en conseqüència, la coberta del llibre, força atractiva, et posa la mel de l'aventura clàssica a la boca però te'n pirateja el contingut.

Suplement Cultura diari AVUI, 9 desembre 1999