Xiclets i monarques

Jordi Folck. La guerra dels xiclets. Il·lustracions d’Isaac Bosch. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 10 anys.

        Ens trobem davant d’un llibre monàrquic. Però ja se sap que la monarquia filtrada per la tradició britànica és menys monarquia i més matèria primera de tota mena de sàtires. Barrejar xiclets i monarques pot semblar una barbaritat. Però el resultat de ‘La guerra dels xiclets’ (premi Guillem Cifre de Colonya, 1999) és excel·lent. I la lectura de la novel·la, que només abusa una mica de l’allargassament (com un xiclet) en la seva part central, té un notable interès de conjunt i una arrencada que s’allunya de l’estil habitual que en el triangle «literatura catalana - llibres per a infants - fantasia», no és abundant.
        La trama de ‘La guerra dels xiclets’ està premeditament estructurada i el seu autor fa l’efecte que sàpiga allà on vol anar a parar, però amb l’avantatge de no revelar-ho gaire d’hora als lectors. El contingut de la major part de la novel·la no té res de gratuït (vaja, tret d’alguns moments que haurien alleugerit unes trentena de pàgines el relat i no li hauria fet cap mal), però tot i així, per a aquells lectors a qui encara agrada repassar-se en el fluir del corrent de la història, aquests moments no els faran tampoc cap nosa. Els personatges estan ben definits i, els protagonistes més joves no es veuen obligats a fer de superherois sinó més aviat a veure’s obligats a forçar la seva inventiva i aprofitar al màxim els recursos de què disposen (els xiclets) per protagonitzar una fugida en inflable. El fons de la faula, la injustícia i l’absurditat de les lleis és també un bon ingredient que ha estat tractat amb suficient habilitat per no caure en el pamflet. I fins i tot l’ús i abús de l’esel pamflet. I fins i tot l’ús i abú d’esperit turístic d’alguns dels punts més coneguts de Londres té la seva justificació.
        Jordi Folck ha fugit, com els seus personatges, no sé si enfilat en globus de xiclet, de l’ambient que li és més pròxim, per situar l’ambientació de ‘La guerra dels xiclets’ a l’altra banda del canal. I ho entenc. Aqui hi ha un tuf de resclosit que no s’aguanta. És clar que optar per la mistificació anglesa no sé si també estaria gaire ben vist pels nadius, a pesar que diu que tenen alguns tòpics intocables.
        ‘La guerra dels xiclets’ té també un bon acompanyament d’il·lustracions, en blanc i negre, esclar, per exigències de la col·lecció, però de traç ferm, suggerent i expressiu a la vegada, que recorden les millors il·lustr.les clàssiques.
        Les picades d’ullet que l’autor fa en el seu relat a Rolad Dahl i Quentin Blake —l'il·lustrador de Dahl—, té una referència directa en dos dels petits personatges situats a mitjan segle passat i també en alguns moments de la mateixa trama. Però això, afortunadament, passarà per alt dels lectors més joves tot i que és un encert perquè satisfaci els més madurs.
        A manera que avançava en la lectura de ‘La guerra dels xiclets' en feia por que la reina del relat acabés sent tan bona que fos poc creïble. Per sort, no sé si adonant-se'n, l'autor fa un tomb al final, quan sembla que la novel·la ja sigui en el desenllaç i la transforma en una dona amb corona capaç de fer més d’una trapelleria. ‘La guerra dels xiclets’ és una novel·la amb premi i alè fresc, com pertoca al producte mastegador que promociona indirectament. I és també el relat més madur de l’autor, fins ara. Lliga, de fet, amb la tendència rigorosa que caracteritza, com ja he remarcat més d’una vegada, el premi Guillem Cifre de Colonya. Una tendència que cal agrair a jurats i editors.
       
Suplement Cultura diari AVUI, 27 gener 2000