Un elefant que no és Babar

Toon Tellegen. En Tonet, l'elefant. Traducció de Mariona Vilalta. Il·lustracions de Montserrat Cabo. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir 7 anys.

        ¿Algú recorda el vell elefant Babar? Li ha sortit un descendent de parantela llunyana. Aquest procedeix dels Països Baixos. I, a diferència de la nissaga dels Babar, aquest Tonet a la catalana (Teunis, en neerlandès) s'entén la mar de bé amb el regne de les persones.
        L'inici del conte és genial. No trobo cap altra definició més original. Diu això: «En Tonet era un elefant . Era fill d'una elefanta, i el seu pare també era un elefant». Repeteixo: genial! Queda clar, doncs, d'entrada, que en Tonet no és producte de cap invenció clònica, ni tan sols de cap creuament salvatge sinó fill d'elefants, com Déu mana, ¿entesos?
        L'autor d''En Tonet, l'elefant', Toon Tellegen, és originari de Den Briel (Països Baixos), va néixer el 1941 i és metge de professió amb vocació ambulant perquè, segons les dades editorials, ha viscut als Estats Units i a Kenya on va treballar durant tres anys en un centre mèdic d'una comunitat massai. No cal preguntar-se, doncs, d'on li ve la seva dèria per parlar dels elefants.
        Però l'elefant de Toon Tellegen és un elefant especial. Pot conviure amb les persones —amb els infants, vaja, que estem parlant d'un relat d'elefants per a infants—; pot anar a l'escola amb ells, pot jugar a futbol, pot tenir por de perdre's, pot confondre un home de nas llarg amb un elefant com ell i pot tenir fins i tot somnis de grandesa i il·lusions perdudes com les d'imaginar que tot el seu reialme pot ser ple d'elefants que l'aclamen des de la plaça i ell al balcó.
        Explicat això, doncs, ja tenim un argument al qual es podria buscar algun valor, com pertocaria a un servidor de fer, però que, mirat fredament i sense paternalismes, és un argument sense cap ni peus, això sí, amb moltes orelles i una enorme trompa. Són prop de noranta pàgines amb lletra grossa per a lectors primerencs. Es pretén que sigui un relat d'humor, però d'humor no en té ni gota, ni del que fa riure per fora, ni del que fa somriure per dins.
        És un relat que barreja una història corrent que podria ser la d'un noiet de la mateixa edat de l'elefant amb les reaccions que tindria si no fos un elefant. I fora de produir la sensació momentània  i falsa en els primers lectors que és possible que un elefant convisqui amb les persones, no fa altra cosa sinó deixar amb un aire de decepció els lectors que, per petits que siguin , estic segur que en voldrien treure alguna altra cosa. Noranta pàgines són noranta pàgines i el temps, ni que es tinguin set anys, és or.
        Les il·lustracions, com sempre passa en casos com aquest en què el text no acaba de quadrar, pateixen d'elefantitis. De fer, la cosa ja comença amb la il·lustració de la coberta. És inevitable. La làmina que se'n surt més bé del conjunt és la de la pàgina 61. Un xicot cau llançat per una trompada de l'elefant. Se'n surt, precisament, perquè no hi ha l'elefant! i no tan sols és la més creïble d'un conte que hauria de ser molt més fantasiós del que és, sinó que és la que hauria il·lustrat una coberta menys de cartell de zoològic i més de relació entre elefants i persones, que al cap i la fi, deu ser el que pretén l'autor.

Suplement Cultura diari AVUI, 1 juliol 1999