Unes herbes ben màgiques

Dolors Garcia i Cornellà. L’herba llunera i altres contes. Il·lustracions de Toni Regàs. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir 10 anys.

                  El títol ja deixa entreveure que la màgia tindrà un paper important en el recull. 'L'herba llunera', un dels nou contes del Premi Ciutat d'Olot 1998, és potser el que reprén més la tradició màgica al voltant de les herbes remeieres que tenen, inevitablement, com a mestressa de les pocions, una vella carregada de misteri.
                  Dolors Garcia i Cornellà ha orientat els seus últims escrits cap a uns reculls de contes molt elaborats amb una mesurada balança entre allò que el lector ja coneix i allò que li pot dir de nou. Aquesta tendència hi és, en aquest recull, i també en un de pròxima aparició, el guanyador del premi Lola Anglada.
                  És important remarcar aquest interès pels reculls de contes perquè és un dels gèneres que semblen aparentment més senzills i que requereixen més destresa. Dolors Garcia Cornellà té un mètode: parteix d’una idea principal i es va diversificant en els diversos contes que elabora. Això, que corre el perill de provocar la repetició, ho supera amb amb un conscient rebuig a l'autoxantatge que es pot fer l'autor. I el resultat és un conjunt que té un alè que el confon positivament entre el conte i la novel·la i que, en canvi, ofereix a cada conte unes situacions, uns personatges i unes màgies diferents i, a la vegada, sorprenents.
                  I, si no, només cal resseguir alguns dels protagonistes o arguments principals del recull, una aula màgica que surt del poble, un poble que desapareix del mapa, un home que parla amb els arbres, un venedor de pluges, un nen que vol ser l’home del sac, un poble amb carrers estretíssims que troba la solució en tres places singulars, un altre poble que revifa els seus veïns amb els poders de la bruixeria, la història d’un gat que volia viure la vida i la història d’un personatge que comerciava amb roba vella a l’estil del que comercien amb ferro vell.
                  Els nou contes busquen una relació entre personatges i l'ambient en què es mouen. Pobles de valls petites o muntanyes perdudes, habitants solitaris de ciutat o habitants de llogarrets, situacions sense solució que desemboquen en remeis inesperats, relacions impossibles que esdevenen relacions de carn i ungla.
                  Els contes de ‘L’herba llunera’ mantenen el to de l’oralitat. Permeten ser llegits perquè cada paràgraf s’encadena amb el següent amb salts que suggereixen l’arribada de la sorpresa. Els inicis de cada conte confirmen aquest valor oral: “Per entendre aquest conte, primer us he de situar” ('L’aula màgica'); “Costa de creure, però diuen que una vegada hi havia...” ('El poble que va desaparèixer del mapa'); “Una vegada hi havia un poble molt i molt estret...” ('El poble de les tres places'); “Una vegada, fa molts anys, va passar una història increïble...” ('L’herba llunera'); “Aquesta podia haver estat una història molt i molt trista” ('El gat'); “Vet aquí que, fa molts anys, va viure un home que parlava amb els arbres” ('L’home que parlava amb els arbres'); “Hi havia una vegada un nen anomenat Orient que sempre deia que, quan fos gran, volia ser l’home del sac” ('El nen que volia ser l’home del sac'); “Una vegada hi havia un poble on amb prou feines plovia mai ('El venedor de pluges'); "Si ho busqueu al diccionari, veureu que el robavellaire és la persona que compra i ven roba de segona mà" ('El robavellaire').
                  Les il·lustracions, prescindibles del tot per la línia de l'edició, tenen una demostració antològica del joc dels disbarats a la pàg. 105. Una calcomania inintel·ligible d’uns 3 cm que, sorpresa, sorpresa!, es reprodueix engrandida, per sort, a la coberta.

Suplement Cultura diari AVUI, 11 febrer 1999