Una d'intriga amb macarrons

Mercè Canela. Per un plat de macarrons. Il·lustracions de Ramón Rosanas. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 9 anys.

        Hi ha moltes maneres de plantejar la intriga d’una novel·la. Donar èmfasi a l’acció precipitada per resoldre el cas. Acompanyar el lector per un tou d’enigmes que li facin entendre per on pot anar el desenllaç. Mantenir l’alè fins a l’últim paràgraf perquè el lector se senti tocat just a l’últim moment, quan el llibre es tanca i es deixa amb el record únic i intransferible de la impressió que cadascú n’ha tret.
        Aquest últim és el recurs utilitzat per Mercè Canela en aquest relat d’intriga que comença amb pasta italiana i acaba amb el secret d’uns famosos macarrons cobejats per un golafre multimilionari que no en té mai prou. Un restaurant. Un cuiner de fama. Una gata mig bruixa. Màfia de torn. Segrestos, xantatges, periodisme tafaner, poder, valentia i estratègia intel·ligent. Aquests són els ingredients literaris que es mouen al voltant del secret dels ingredients culinaris d’uns macarrons que inspiren el títol.
        Només per un plat de macarrons passa tot el que passa. I es resol favorablement, com a les bones pel·lícules d’intriga. Amb final romàntic i tot, on el “t’estimo, jo també, ja ho sabia”, no hi falta. Aquesta última entrega de Mercè Canela és una novel·la amb situacions humorístiques explicades en forma de gags. És a dir, molt en forma de còmic. Però això no vol dir que el llenguatge es redueixi i que l’acció es minimitzi. Ben al contrari, la bona mà literària de Mercè Canela condueix la trama i els personatges per un camí de dosificació amb un resultat sense escletxes.
        ¿Què vol dir això? Que una vegada més, a pesar d’optar per una novel·la d’intriga, on sempre és més fàcil que se’n vagi la mà, l’autora deixa una part del relat al servei d’una estructura que no perd en ritme, ni en retrat psicològic dels personatges, ni en descripció de l’ambient. Per la seva banda, l’il·lustrador fa uns dibuixos de traç net amb dicció clara que posen l’accent en l’expressivitat d’uns personatges tòpics i en la creació d'un clima per a cada làmina.
        Hi ha una notable diferència de contingut entre 'Per un plat de macarrons' i una de les novel·les anteriors de la mateixa autora, 'La csa de les acàcies', comentada en el seu moment. La diferència consisteix a planejar dos estils, en part oposats, però també pròxims. La intriga hi és un element comú. La manera de desenvolupar-la i arribar a la solució de l'enigma ja és tota una altra cosa.
        A 'La casa de les acàcies' s’optava pel relat de to intimista. A 'Per un plat de macarrons', l’intimisme es reserva només per a situacions molt determinades de cada personatge. A 'La casa de les acàcies', l’intimisme es feia protagonista. A 'Per un plat de macarrons', l’acció acaba guanyant la partida del protagonisme.
        És curiós contrastar allò que constantment es llegeix en ressenyes bonsai de segons quines publicacions, especialitzades precisament en lectures per a infants i adolescents. La majoria de relats i novel·les hi són catalogades de “divertides”.
        Posats a fer la prova entre 'La casa de les acàcies' i 'Per un plat de macarrons', de segur que la segona novel·la seria, en aquelles publicacions, la classificada com a “divertida”. El concepte del divertiment passa sovint per l’acció i prou. Per això em resisteixo a dir que 'Per un plat de macarrons' és una novel·la “divertida”. En tot cas, diré que és tan interessant com 'La casa de les acàcies', però amb un registre diferent. 'La casa de les acàcies' és una novel·la per a tots els públics. 'Per un plat de macarrons', també. Però depèn de la gana lectora del consumidor.

Suplement Cultura diari AVUI, 18 desembre 1997