Un gronxador literari que s'enlaira poc

Núria Garcia Quera. L’estel porquer. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 14 anys.

        La passió per un espai geogràfic determinat pot ser, a vegades, a l’hora de fer literatura, una traïció. Si aquesta mateixa passió entra en un relat que vol explicar als més joves un temps passat, la traïció es pot convertir en un miratge.
        Amb 'L'estel porquer', l'autora Núria Garcia Quera (Barcelona, 1965), va obtenir el premi Ciutat d’Olot. La novel·la no representa el seu debut perquè ha publicat diversos llibres i, precisament, pocs dies després de rebre el Ciutat d’Olot, resultava guanyadora del premi Valldaura, però sí que sembla un primer intent de conduir els seus arguments cap a lectors joves.
        Filla de llibreters, al carrer Petritxol de Barcelona, nascuda al Barri Antic, Núria Garcia Quera sembla que s’hagi vist marcada des de sempre per la natura i els llibres (Escola del Bosc, funicular de Montjuïc diari, voluntària de la comissió de refugis del Centre Excursionista de Catalunya, guarda del refugi d’Amitges al Parc d’Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici, emigrant de ciutat al Pallars Sobirà, autora de guies, alguns premis, alguns llibres. I tres filles.
        Núria Garcia Quera es posa, amb ‘L’estel porquer’, en la veu de la que podria ser l’àvia de les seves filles. I la projecta des de la ciutat (des d’un balcó quan cau la tarda) fins al Pallars Sobirà (el seu territori d’adopció per vocació i, segurament, mític en molts aspectes). El punt d’arrencada és la descoberta a l’hora del crepuscle del primer estel de la nit. I els estels, que a ciutat són pòtols anònims, al capdamunt de la muntanya tenen malnoms. Com l’estel porquer.
        Però el miratge, la traïció a la qual s’exposa qual s’exposa qualsevol escriptor, apareix en la intenció narrativa. Tot el que té de correcció literària la novel·la té també de poc espurnejant. I això, que podria ser un mèrit, en aquest cas, es converteix en una mena de gronxador que puja i baixa si l’empentes, però que perd embranzida si deixes de fer anar cames i peus.
        ¿Quin és el miratge de ‘L’estel porquer’? Precisament l’amor, la passió i la mitificació de la gent i la terra d’adopció de l’autora. ¿Què fa de gronxador a ‘L’estel porquer’? Doncs, el lligam que l’autora vol establir entre dues generacions (la dels infants d’avui i la dels avis de postguerra). ¿Què fa que perdi embranzida? Que es queda en un relat que té més color de memòries que de recreació literària.
        Per tot plegat, el discurs narratiu de ‘L’estel porquer’ pot perdre interès per als adults perquè els pot sonar a cançó coneguda i pot ser que no enganxi els més joves perquè la linealitat narrativa no té l’espurna de sorpresa que exigeix la literatura i perquè la història es desenvolupa a partir de la memòria d’un temps passat que s’allunya de la comprensió dels lectors d’avui si no se’ls acosta amb el recurs de la recreació literària.
        ‘L’estel porquer’ té bon material narratiu, però previ a una reescriptura, si es vol convertir en matèria literària. Ni el filtre del jurat del premi ni el posterior filtre editorial han servit de pont. Passa molt sovint que uns i altres es deixen encandilar més per l’anècdota de fons que pel resultat final de l’obra.
        Gosaria demanar a l’autora que, a pesar d’haver publicat el llibre, se’n distanciés i intentés de reescriure’l. Que prescindís de jurats i d’editors (prou feina tenen). La coneixença del territori del qual parla li dóna les claus per fer-ho molt bé. I la bona base de narradora, que se li intueix, també. Només cal empentar el gronxador i enfilar-se una mica més amunt. 

Suplement Cultura diari AVUI, 16 setembre 1999