Una història fascinant

Norton Juster. La cabina màgica. Traducció de Maite Alcántara. Il·lustracions de Jules Feiffer. Col·lecció Sense Límits. Edicions Barcanova. Barcelona, 1998. A partir 14 anys.

        Aquest és un llibre que té quasi 40 anys. Va ser escrit el 1961 i ara s’ha reeditat en una col·lecció de Barcanova que continua la línia de llibres singulars, de presentació, podriem dir, "agradable al tacte i a la vista" i respectant també les il·lustracions de l'edició original, que són de Jules Feiffer, un dibuixant de còmics i guions de cinema que viu a Nova York i que té una tira en més de quaranta diaris dels Estats Units; un pessic, suposo, si comparen les dimensions d'audiència i la difusió nord-americanes.
        Jules Feiffer va fer tàndem fa quaranta anys amb l’autor de ‘La cabina màgica’, Norton Juster, que és arquitecte, nord-americà, que té una adaptació al cinema d’‘El punt i la línia’, pel·lícula guanyadora d’un Oscar. També viu als Estats Units, com ell. Per tant, el treball conjunt d’escriptor i il·lustrador parteixen d’unes mateixes referències.
        ‘La cabina màgica’ és una novel·la que, així que va aparèixer, als anys seixanta, es va transformar en tot un best seller. Fins ara, diuen, amb més d’un milió d’exemplars venuts. ¿Clau de l’èxit? Potser ja la desvelaven unes paraules del New York Times quan va dir: “La majoria de llibres que es venen amb l’etiqueta per a lectors de totes les edats no s’ajusten a aquesta categoria. Però la fantasia de Norton Juster té la dosi de meravella per a qualsevol que es vulgui meravellar amb una Alícia  moderna”.
        Si a ‘Alícia...’ era el mirall, aquí, és una cabina màgica en la qual penetra el protagonista (Milo) i es deixa transportar a un món sorprenent a través del Regne del Coneixement. Aquesta és una novel·la del gènere fantàstic, d'aquelles dels anys seixanta —i remarco la data novament—, que es podria comparar amb altres obres de Roald Dahl i de Michael Ende, que a la mateixa època  obrien uns camins nous en la fantasia, encara sota la ingenuïtat del desconegut de mitjan segle XX. Un avantatge perquè, als autors que conreaven el gènere (Dahl, Ende, Juster...), no els vingués d’una pàgina.
        Aquella va ser l'època intermèdia entre pensar en la literatura com a llegat del coneixement i la posterior progressió cap a altres canals de comunicació i de coneixement més ràpids i més sintètics. Avui, novel·les com 'La cabina màgica' es llegeixen més pel seu contingut  —que continua sent igual de fascinant— que per la seva brillantor de meravella. El lector de final de segle ja sap que moltes de les imatges del fantàstic i moltes de les situacions inexplicables ja comencen a tenir explicació: no ocorren ni en el món de la fantasia ni, en conseqüència, en el Regne del Coneixement.
        Contradictòriament, tots aquests elements que el lector d’ara mateix, i el que es formarà d’aquí a l’arrencada del segle XXI, no pot fer creïbles ni pot imaginar perquè els té massa impresos en la memòria del que el cinema amb efectes i colors li ha donat, són els mateixos elements que ha fet clàssics títols com ‘La cabina màgica’. I això els ha fet arribar quaranta anys després a reedicions com aquesta que, a més, una acurada traducció llega a generacions de lectors més nous amb un llenguatge tan precís i atractiu com accessible.

Suplement Cultura diari AVUI, 25 febrer 1999