Aquest blog recull l'hemeroteca de les crítiques de literatura infantil i juvenil publicades
en diversos mitjans per Andreu Sotorra des del 1989 fins a l'actualitat.
Per fer una cerca avançada per autor, editorial, títol, edat recomanada o temàtica,
utilitzeu l'aplicació personalitzada de la columna «Explora aquest blog»

El blog «La Saloquia» consta de dos apartats:

1) El que inclou les crítiques del 1989 al 2005, amb el contingut incorporat directament en el blog.
2) El que inclou les crítiques des del 2006 fins a l'actualitat amb el contingut dins el web de l'autor.
_____________________

29 de desembre del 2014

Sobre la velocitat de la llum

Albert Calls i Xart. Sèrie B. Relats de gènere. Col·lecció Lletra Llarga. Bròsquil Edicions. València, 2001. A partir 15 anys.

       Just quan havia acabat de llegir aquest recull, va saltar una d'aquelles notícies que trenquen la rutina: uns científics australians havien descobert que la velocitat de la llum potser era més lenta quan l'Univers es va iniciar. Resulta que, segons els científics, la velocitat de la llum, considerada des de sempre una constant universal, es podria haver accelerat en el que portem dels últims sis mil milions d'anys. És a dir, que allò que la velocitat de la llum —299.792.458 metres per segon és inalterable— podria canviar, amb el temps, algunes afirmacions teòriques dels llibres de text actuals.
       Vet aquí l'avantatge de la ficció. Al marge dels descobriments científics, els escriptors que de tant en tant s'acosten al gènere no corren cap perill d'errar-la, siguin quins siguin els seus raonaments imaginatius. Resulta també que, si els científics tinguessin raó, en els sis mil anys de coll, l'esmentada velocitat hauria pogut passar de 0'00728 a 0'00729. El cas és que, vist així, causa menys impressió que el canvi de l'euro, però es veu que si la cosa hagués anat a més, l'estructura atòmica del carboni hauria fet l'orni i l'ésser humà potser no hauria existit mai!
       Tinc la impressió que Albert Calls i Xart (Cabrera de Mar, 1966), en el seu recull, s'avança al rerefons d'aquestes hipòtesis científiques amb el risc i el divertiment que proporciona el conreu de la literatura de gènere i amb un tret comú: l'Apocalipsi que amenaça sempre qualsevol generació. L'autor podia haver optat per un recull de caire romàntic —tal com manen els bons costums del moment—, un recull de reflexions per a erudits —que també queda bé—, una narració curta de gènere policíac —per anar tirant—, una de gènere negre —perquè no diguin més que agonitza— o una de terror —per demostrar que el temps i el cinema no passen en va. En canvi, ofereix una mesurada diversitat de gèneres dins el gènere que beuen de les fonts més clàssiques del ram i que reben els batzacs d'una cultura bíblica —autèntic estímul del misteri i de les claus de la literatura de gènere—, definició que, estic segur, qualsevol lector sense encartronament entendrà què vol dir.
       A Sèrie B. Relats de gènere, les baixades als inferns es barregen amb les imatges bucòliques d'un antic obrador de ferrer; la tercera guerra mundial no és sinó una excusa realista de les guerres que fa temps que es lliuren fragmentades sota la capa del sol; l'hecatombe nuclear; la cursa astronàutica; la ciutat tintada de mecanoscrit pedrolià; la història-ficció; la recerca del calze del Sant Sopar;  el debut de Llucifer a la CNN; Jonàs i Valquíria —un Romeu i Julieta en versió de pàrking d'ultratomba—; els cavallers de la llum i el salpebre d'una mica més enllà del 2000. Tot plegat transcorre entre el domini de cadascun dels gèneres emprats i l'assentament en el medi més pròxim: Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Premià de Mar, Mataró, Cabrera de Mar, el castell de Burriac... Aquest és un recull que defuig l'angoixa que proporciona a vegades la ciència-ficció perquè Albert Calls l'amoroseix, tot i la dosi de ràbia que traspua de fons en cadascuna de les històries.
       La velocitat de la llum potser s'ha accelerat en els últims sis mil milions d'anys, i entenc que interessi els científics, però la línia de l'autor d'aquesta Sèrie B. Relats de gènere hauria d'interessar també els "científics" de les lletres catalanes, abans que l'Hecatombe cultural del XXI no ens permeti ja descobrir tot allò que ha donat l'últim quart de segle XX.


Suplement Cultura diari AVUI, 27 desembre 2001

27 de desembre del 2014

L'autor que no volia ser pediatre

Joan Armangué. Joaquim, això no es fa! Col·lecció Petit Esparver. Edicions La Magrana. (També en edició especial il·lustrada de la Caixa d'Estalvis de Terrassa). Barcelona, 2000. A partir 9 anys.

       Segons quins llibres et cauen a les mans, penses que els que n'han tingut la responsabilitat de triar i editar actuen sovint més com a pediatres de la literatura que no pas com a lectors. Quan una novel·la, un recull de contes, una obra de teatre o un recull de poemes es valoren segons el que convé i el que no convé als seus presumptes lectors, s'està fent pediatria sota una falsa aparença de pedagogia. De la mateixa manera que el pediatre recomana una llet en pols o uns dodotis determinats, molts preceptors dels primers lectors recomanen literatura en pols i dodotis de literatura. És a dir, uns productes que, amb la majoria d'edat dels receptors, passaran a millor vida.
       Si llegiu aquest recull de peces breus de Joan Armangué (Barcelona, 1960) no tindreu pas aquesta sensació. El dia que es devien escollir aquests contes de l'autor —que ara treballa i escriu a Sardenya—, els pediatres de la literatura devien estar en vaga. Tornant-los a llegir ara en paper imprès i en suport llibre —ja els havia llegit abans en folis originals— la impressió corrobora tot això que deia. Joan Armangué ha escrit sense pensar en els presumptes lectors als quals s'adrecen la col·lecció i el premi de contes Lola Anglada, que Armangué va obtenir en l'última edició.    És un mèrit a tenir en compte que li hauria anat en contra si, en comptes d'anar a parar a uns criteris estrictament literaris, hagués anat a parar a mans pediatres amb el catàleg dels venedors sobre la taula. I és també una provocació al conjunt desnatat de la literatura per a joves. Armangué els diu: "Llegiu per plaer, sense voler saber com s'acaba ja a la segona línia, esperant amb confiança la sorpresa que servirà l'autor, que és la guspira i la raó de ser del conte".
       Els sis contes breus del llibre tenen de fons un to surrealista que només es pot llegir si s'hi creu. 1) 'La Rosa Llevadora' és una espècie que es troba al Tibet i que serveix a l'autor per crear una faula sobre la intensitat de viure un dia en plenitud davant d'una vida sencera sense neguit. 2) 'El Rei de les Orelles d'Ase' transporta el lector a un país imaginari (la fabulació, novament) i mostra la misèria del poderós que no s'adona de les orelles que arrossega sota la seva cuirassa de monarca. 3) 'El Cor del Bosc' és un personatge diminut que escalfa el mal viure d'un personatge que té un pare i una mare entre dèspotes, egoistes i cruels, antigues fórmules dels contes més clàssics, abans que els pares, les mares, els nens i les nenes fossin, en la literatura més actual, terrossos de sucre. 4) Joaquim, això no es fa! —el conte que dóna títol al recull— relata com una batalla amb estornells serveix de metàfora del poder i d'on aquest pot arribar. 5) 'Vacances a l'Alguer' és una pretesa juguesca de criatures a la plaça que es converteix en un petit drama tot just esbossat i serveix també per tintar amb un parell d'imatges metafòriques la imaginació del lector: "És sempre bonica la posta a l'Alguer: el sol es fica al mar com un dineret a la guardiola." O bé aquesta: "Vista de tan enlaire [en ple vol] l'Alguer és com una pedra preciosa en un collaret de plata." (Josep Pla estaria content d'aquest parell de definicions; "Mira —diria— al final m'han entès!"). I, finalment, 'La meva guerra', explica el període d'un vulgar examen de geografia entre estiu i setembre, juga amb les guerres a la bassa de vacances entre infants i les guerres d'estiu que transformen Europa i no aproven qui no en sap la nova configuració: "Itàlia ja no toca amb Iugoslàvia sinó amb Eslovènia." La brevetat del llibre el fa recomanable a tota mena de lectors.


[Suplement Cultura diari AVUI, 28 setembre 2000]

Classicisme i fragilitat

Maria Àngels Bogunyà. Temporal a l'illot Negre. Il·lustracions de Manuel Ortega. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 9 anys.

        Si alguna característica té la novel·la de Maria Àngels Bogunyà, 'Temporal a l'illot Negre' (Premi Vaixell de Vapor, 1999) és que trenca amb l'esquema del que entenem com a "aventura". Ni les pistes de "temporal" ni les del mateix "illot Negre" han de fer pensar que el relat conduirà els lectors per un tobogan d'animades peripècies. En realitat, la història que explica l'autora podria ser molt ben bé que es desenvolupés en un desert, una cadena de muntanyes o un laberint urbà, canviant-ne els elements, esclar, perquè l'aventura autèntica rau en l'interior del que pensen i fan o deixen de fer els personatges.
        La situació en el mar, doncs, és tan convencional —amb totes les distàncies que admet aquesta apreciació— que fa que la novel·la aguanti el desenvolupament de la trama pel seu propi pes. No cauré en la trampa de dir si un argument i un fil narratiu extremadament literari és allò "més o menys adequat per a lectors d'una determinada franja d'edat". Prou voltes hi deu donar l'editor quan es troba amb una novel·la com aquesta a les mans, premiada per un jurat garantidament objectiu, i sense saber ben bé quina consigna ha de passar als venedors perquè la cadena de distribució no es trenqui —(la contracoberta ho detecta: "¿Qui sap què se n'ha fet d'en Tom i la barca? ¿Quin sentit tenen el quadre, les monedes..? ¿Hi ha realment un galió enfonsat al fons del penya-segat...?")—. I està bé que, enmig de tanta unidireccionalitat editorial, regni també el desconcert, és a dir, l'obra feta a consciència (o potser inconscientment, sense pensar en els lectors als quals es destinarà).
        Els elements estan traçats des del principi: temporal, illot, barca i navegant perduts, un quadre, unes monedes, una heroïna, i un galió enfonsat, que tant pot ser real com de llegenda. Però tot plegat barrejat en un ambient quotidià on el més important de la història bascula entre la tragèdia i l'afany de superació personal.
        L'autora agafa l'argument de 'Temporal a l'illot Negre' amb pinces, com si li fes por que se li pogués trencar a les mans. I ho fa estirant el llenguatge entre les imatges líriques, mesuradament dins del text, i els cops de misteri que deixen amb l'alè suspès el lector. Això fa que la lectura hagi de ser atenta perquè no tot queda explicat i encaminat sinó que la trama exigeix un "caminar plegats".
        Com que no hi ha novel·la sense sorpresa, la de 'Temporal a l'illot Negre' és tan essencial que es mantingui en la incògnita fins que el lector no la trobi que ni una ressenya ni aquest comentari en poden parlar massa obertament. En tot cas, es pot afegir que els personatges principals de la novel·la de Maria Àngels Bogunyà desprenen la força d'alguns dels millors personatges clàssics i la fragilitat d'alguns dels personatges contemporanis més apreciats pels lectors.
        Les il·lustracions d'aquesta edició vigilen també de no desvelar més de l'imprescindible i inciten a la investigació lectora. L'autor de les imatges s'ha protegit de les imatges difuminades, simples traços que insinuen els personatges i el paisatge de 'Temporal a l'illot Negre'. La coberta i la contracoberta sembla que situïn la trama en una costa aturada en l'espai del temps. Si bé els noms dels personatges i alguns elements atmosfèrics són molt clars, l'argument no té gaires dificultats per travessar  altres referències culturals. Com els bons temporals, el d'aquesta novel·la es fa apreciar quan ha passat del tot.


[Suplement Cultura diari AVUI, 12 octubre 2000]

Un gos nascut col·lectivament

Antoni Arca. Buc. Il·lustracions de Miquel Zueras. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 12 anys.

        Aquesta és la segona novel·la que publica Antoni Arca a la col·lecció Grumets. La particularitat d'aquest segon lliurament neix d'una experiència de l'autor a l'Alguer en una escola on va fer-hi unes sessions d'animació de la lectura. Es tractava de llegir als alumnes textos de novel·les conegudes o fins i tot retalls de diaris. I al cap d'uns dies va sorgir la demanda dels mateixos alumnes d'ampliar l'experiència a escriure.
      I així va néixer 'Buc', nom del protagonista d'aquest relat que, amb la mateixa honestedad que explica la gènesi del llibre, l'autor explica també que arrenca de la influència del gos de Jack London, que havien acabat de llegir en una de les sessions (Buck, a 'La crida del bosc').
        En el cas d'aquest gos —suposo que alguerès— l'hàbitat on viu és un bloc de pisos amb tots els avantatges i els desavantatges que això comporta per a un gos. Però, de fet, la història de 'Buc' és una excusa per portar el lector a conèixer un personatge d'aquells que escassegen en la literatura per a joves: un noi que fa la seva vida en cadira de rodes i que, a causa d'una jugada de cartes, guanya com a penyora un gos, Buc, esclar.
        Antoni Arca va bastint la novel·la a base d'un vis-a-vis entre Buc i Mariolino, el seu nou "amo". Com que la novel·la va néixer, com deia, d'una experiència col·lectiva —l'autor escrivia en català alguerès i els alumnes en feien versions en italià— no és estrany que alguna subtil referència delati l'origen del text. Així, quan es dubta sobre quin nom cal posar al gos, pel color barrejat de taques de la pell que té, un dels que es proposa és el d'Arlechinno, el personatge per excel·lència de la Commedia dell'Arte.
        Narrada des dels ulls del gos Buc, el lector por anar descobrint tot allò que envolta el personatge del relat, els amics, la família desestructurada, el veïnat... Per tant, allò que podria semblar una novel·la més de la història d'un gos es converteix en una novel·la sobre un personatge adolescent a qui els ulls innocents del gos Buc ajuden a reflectir amb la pàtina literària que li vol donar l'autor.
        Posats a buscar motius més amagats, Buc podria ser també una història sobre l'amistat. És difícil que una novel·la amb gos d'acompanyant no tracti de l'amistat, però Antoni Arca ho fa de tal manera que aquest lligam entre Buc i Mariolino es va anusant a manera que el relat avança.
        Així, doncs, si el lector vol fer el camí similar al que ha seguit l'escriptura de 'Buc', primer es pot endinsar en la salvatgia de Buck a la novel·la clàssica de Jack London, i després entrar en la placidesa i el neguit interior que persegueix el Buc alguerès. Fins i tot en qüestió de gossos, el temps ha canviat la manera de viure. I no cal dir que entre el bosc de debò i el bosc urbà hi ha, ni que sovint es comparin, notables diferències.
        Antoni Arca, poeta i traductor (ha versionat en italià textos de Miquel Martí i Pol, Josep Pla i Josep Vallverdú), ha fet també traduccions del sard al català, i ha escrit una vintena de peces teatrals, algunes de publicades i algunes d'estrenades, com les que ha dedicat també al teatre per a nois i noies com els títols 'Ramon i Lis'; 'Ussicheddu'; 'Carrabufas i Basuccu', una oportunitat per als grups que planegen estades de fi de curs a l'Alguer, per trobar-hi un punt de connexió afegit.


[Suplement Cultura diari AVUI, 19 octubre 2000]

Descripcions i aventures a Cuba

Margarida Aritzeta. L'aiguamoll dels cocodrils. Il·lustracions de Xavier Salomó. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 12 anys.
  
        Tinc tota la impressió que Margarida Aritzeta ha volgut fer a 'L'aiguamoll dels cocodrils' un llibre dels anomenats de viatges. I per situar-nos millor, diguem que el lloc escollit és Cuba, un paratge que l'autora ja ha utilitzat en una novel·la anterior, gràcies a una estada a l'illa, i que ara ha volgut també reflectir en una novel·la per a lectors joves, probablement perquè costa oblidar-ne l'impacte.
        I tinc aquesta impressió perquè una bona part inicial de 'L'aiguamoll dels cocodrils' es dedica a fer entrar el lector en el paisatge, l'ambient i la societat cubanes que després li serviran per incloure-hi una novel·la dins la novel·la del que pròpiament cal dir-ne aventura, aventura autèntica amb tots els ingredients de colla, heroisme, lluita per una causa i dosi de trapelleria d'amagat dels grans.
        Tot plegat, però, no cau ni en el tòpic de la descripció idíl·lica i idealitzada del paisatge ni en l'esbojarrament de segons quina mena d'aventura. Aquesta compensació fa de balança i, a la vegada, facilita que el lector entri a 'L'aiguamoll dels cocodrils' sense saber gaire què hi passarà i descobrint a poc a poc com l'atzar converteix un viatge que té un inici turístic en una escola d'una altra manera de viure i també d'una altra manera de fer.
        La novel·la, doncs, té dos nivells de lectura i, per tant, pot tenir també dos tipus de lectors. Aquells a qui interessi conèixer una part de Cuba, de la Cuba menys divulgada pels documentals de televisió, amb pessics d'història recent i les curiositats d'algunes productes culinaris, ho trobarà a la primera part. Qui, a més, desitgi alguna emoció forta, l'autora la hi serveix en la segona part.
        ¿I els cocodrils? Hi són, hi són...! Però no són les feres a qui segons quines pel·lícules els han donat tan mala fama. Són bèsties, aparentment, amansides, atordides potser pel trasbals del segle, i poc amigues de freqüentar la humanitat carregada de romanços. Tot i així, com passa amb el bestiar que vegeta, si se li fan pessigolles, reacciona. I, curiosament —ara sí que hem de recórrer a les pel·lícules— ho fa en el moment més oportú: quan cal queixalar la cama d'un poca-vergonya o quan cal fer un joc de cua i mandíbules i mastegar carneta de traficant.
        Ja he dit, però, que l'autora no s'excedia, malgrat que si la cosa continués, no li tocaria cap altre remei d'enfilar el camí de la càmera a coll, cosa que ja s'insinua en alguna escena, que és precisament el que fa que la novel·la —més descriptiva, repeteixo, al principi— prengui embranzida fílmica per l'acció del desenllaç.
        Al final, tots feliços menjaran anissos. O cocos, que encara n'hi ha. I els cocodrils continuaran fent la seva vida en un racó de món de Cuba on res ja no és com era, malgrat que una imatge sorgida del passat s'entesti cada telenotícies per altre a fer-ho veure així al món que el contempla incrèdul, com un cocodril dissecat.
        L'edició de 'L'aiguamoll dels cocodrils' té unes il·lustracions destacables que l'autor ha cedit generosament al blanc i negre sense concessions al color (amb un resultat més empobrit quan, per necessitats de col·lecció, el color ha d'aparèixer a la coberta). Més imaginatives que realistes, insinuen allò que el lector troba en la trama de la novel·la. Tendeixen a la vinyeta de còmic engrandida, però concentrades en la desena escassa de làmines que defineixen clarament quina pot ser una de les millors sortides per als llibres adreçats a adolescents sense renunciar, sinó envigorint, el paper de l'il·lustrador.


[Suplement Cultura diari AVUI, 26 octubre 2000]

Una joia literària

Joaquim Carbó. La gorra. Il·lustracions de Fina Rifà. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

      Atenció a aquest conte curt, curtíssim, però amb l'avantatge d'estar presentat en forma de llibre, que acaba de publicar Joaquim Carbó. Es tracta d'una peça d'or que, per la seva senzillesa, obre una escletxa en el trontollant panorama literari per a infants.
      Joaquim Carbó, autor donat a no estalviar pàgines en els seus llibres, s'ha limitat amb 'La gorra' a concentrar tot el més important de la història que vol explicar.
      I la història té una força impressionant: una nena malalta de càncer abandona l'hospital per refer-se i reprendre la vida normal. Un simple detall com una gorra per tapar el cap rapat al zero es transforma, amb la sensibilitat de l'autor, en una portalada d'emocions i de reflexions.
      I el que és més important: gràcies a la gran traça a resoldre el desenllaç —que no estaria bé que desvelés— el conte tindrà aquesta mateixa força en mans dels lectors més joves i fins i tot dels més petits. Joaquim Carbó ha aconseguit allò tan difícil en literatura: que un relat d'encara no de quaranta pàgines (amb il·lustracions i lletra grossa!), adreçat a primers lectors, acabi interessant tothom.
      Si existís una antologia del millors contes dels últims anys per a infants i joves, 'La gorra' és un dels que no hi podria faltar. I mireu que és arriscat dir això tenint en compte l'extensa producció de Joaquim Carbó! Respectant, però, tot el seu cabal de lletra impresa, no tindria cap dubte a enlairar aquest conte entre els millors de la nòmina carboniana.
      Segurament que no li ha estat un conte fàcil d'escriure, malgrat la seva brevetat. Joaquim Carbó sempre ha preferit no tocar arguments massa cruents per als infants. Té una part de raó. La realitat, per si sola, ja és sovint prou cruenta com per anar-hi posant encara més pebre. Però en canvi ho ha fet amb la delicadesa suficient i amb la capacitat de respecte necessaris per situar en el panorama literari un personatge que, malauradament, també troba les seves referències en la quotidianitat.
      Fina Rifà, antiga col·lega de fatigues literàries de Joaquim Carbó que sovint han vist plegats els textos i les il·lustracions, ha posat color a una història que potser ens entestaríem a veure grisa. I Fina Rifà, que viu una etapa excel·lent, amb exposicions de la seva obra i amb una presència a Internet, rejoveneix en aquest conte probablement perquè s'ha sentit atrapada per l'emoció que l'autor li transmet amb el text.
      Les il·lustracions de Fina Rifà mantenen punt de vista dinàmic, remarcant l'optimisme, el moviment, la nova energia. En destaquen sobretot dues, les de les pàgines 22-25, que relaten amb imatges el retorn de la petita protagonista a casa en taxi i la seva redescoberta del món frenètic del carrer.
    Una agradable troballa, doncs, d'escriptor i il·lustradora, que recupera una línia iniciada ja fa molts anys i continuada amb més o menys alts-i-baixos. Un símptoma de normalització. Perquè normalització vol dir aportació de noves veus i consolidació permanent de les que ja existien.


[Suplement Cultura diari AVUI, 2 novembre 2000]

Una mica de llum sobre l'opressió a l'Afganistan

Mercè Rivas Torres. Els somnis de la Nassima. Traducció de Xavier Carrasco. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 14 anys.

        Fa uns dies que em va arribar un manifest per signar contra la situació de les dones a l'Afganistan i a favor dels drets humans. I aquesta novel·la ha coincidit en el temps. Parlem, doncs, d'una novel·la-document (que també n'hi ha d'haver) i que es deixa emportar més pel relat del testimoni que no pas per les claus internes que se li exigeixen a una novel·la. Cosa comprensible si tenim en compte que la seva autora és una periodista que va tenir l'oportunitat de fer diversos viatges per l'orient mitjà i el sud-est asiàtic.
        La Nassima té deu anys i viu a Afganistan, al Kabul. Treballa en un obrador familiar de catifes i tapissos. Però, des que van entrar els talibans al poder les noies tenen prohibit d'anar a l'escola. Per això la Nassima es troba ben aviat segrestada de la seva vida. La Nassima no sap llegir i el seu somni, gràcies als contes que li explica el pare, és fer de mestra en una escola gran i neta descoberta a la televisió.
        El document novel·lat de Mercè Rivas explica amb detall tot el que hi ha al voltant de la situació opressora de l'Afganistan. És, doncs, un llibre d'aquells que porten intenció: prendre com a base un tema rabiosament actual i fer-lo accessible a través de la novel·la als lectors adolescents.
        L'avantatge i l'encert de Mercè Rivas és no exagerar el to del relat. És a dir, de limitar allò que en un altre cas es confondria amb literatura i acabaria sent aiguabarreig. A 'Els somnis de la Nassima' el pare vol enviar la mare i la filla a fora perquè té un permís per anar a vendre catifes al Pakistan i pensa enviar-les embolicades en catifes dins el camió de transport. Només aquesta opció força el lector —l'adult i l'adolescent— a pensar en les conseqüències del fanatisme.
      Per tant, la descripció de la vestimenta de les dones afganeses, del burca, el vel espès amb una reixeta per veure-hi i respirar; dels costums forçats de no poder fer reunions a casa ni assistir a les d'altres famílies; del càstig i la flagel·lació pressionada pels talibans que obliga el marit a actuar contra la seva dona, malgrat la seva descripció, converteix la novel·la-document en una denúncia dels fets i un crit a favor dels drets humans, com el manifest al qual em referia només començar. Una descripció, això sí, que detecta la visió de l'estranger: paisatge, ambient, olors, fauna, sensacions... Visió del visitant que s'ho explica i que ho explica també a lectors estrangers. Perquè, en el fons, el document només interessa els estrangers.
      'Els somnis de Nassima' no cau en el pamflet. En tot cas cau en eixamplar el relat cap a històries paral·leles que surten dels protagonistes: històries personals de veïns castigats pels talibans. I tampoc no cau excessivament en l'heroisme. Seran Nassima i el fill d'una família amb qui per pacte entre els pares s'haurà de casar que obren una petita excletxa de llum en un cunyat de la família, un taliban, que renuncia a formar part del moviment i que fuig al Paquistan. L'autora renuncia, doncs, a fer creure que a l'Afganistan només les dones són les principals de les víctimes de la situació dels talibans. Més aviat ha escrit 'Els somnis de Nassima' per demostrar que la segrestada és tota la població que, fora dels quatre instal·lats en el poder, viu resignadament el que li ha tocat perquè no té cap altra sortida.


[Suplement Cultura diari AVUI, 9 novembre 2000]

Faula narrativa

Antoni Garcia Llorca. Xerra que xerra a Torretorta. Il·lustracions de German Menino. Col·lecció Grumets. La Galera. Barcelona, 2000. A partir 12 anys.

      Primer va ser 'Ulls d'ocell' (premi Folch i Torres 1995 i premi Serra d'Or 1997); després va continuar 'Tiny de llum de lluna' (premi Guillem Cifre de Colonya, 1997); i encara 'Espasa de constel·lació' (premi Joaquim Ruyra, 1998). Amb aquesta quarta novel·la, 'Xerra que xerra a Torretorta', l'autor Antoni Garcia Llorca (Barcelona, 1971) es presenta als seus lectors sense haver passat pel "filtre" d'un premi. I tot això amb menys de 30 anys —és a dir, un autor "jove"— i en un període de cinc anys de creació.
      El cas d'Antoni Garcia Llorca és, doncs, un dels més evidents de la cua de segle i la seva obra es manté inalterable i coherent, fidel a una mena de cicle —no sé si volgudament o espontani— que té com a eixos principals: el paisatge, el medi ambient, la història i la fantasia, filtrats per la tradició literària clàssica.
      La narrativa d'Antoni Garcia Llorca està molt lluny d'allò que sembla que sigui una constant en els costums i usos editorials per a joves. És, doncs, un recorregut "al marge de...", cosa que no he deixat mai de saludar des d'aquestes pàgines sense advertir que la seva opció està barallada amb el que s'entén com a "mercat editorial".
      Algú pot objectar de l'última novel·la de l'autor que els arguments que utilitza, els personatges i els paratges, beuen massa de les fonts clàssiques i que recreen allò que la literatura universal ha escampat als quatre vents sense introduir, com en les novel·les anteriors, un retaule original del tot. Doncs, bé, que li ho objectin. Més que millor. Aquesta continuïtat literària, que no s'ha d'entendre com a fotocòpia, és habitual en les millors literatures i seria una mancança que no existís en la catalana.
      De tota manera, 'Xerra que xerra a Torretorta' té uns ingredients prou vàlids per valorar-la en conjunt com una renovada reflexió sobre la misèria humana en la veu del bestiari casolà i fantàstic. Faula narrativa, doncs, amb un recull amagat de contes que funcionarien per si sols i que es relliguen gràcies al Serpent que habita la torre del títol.
      I com en tota faula, la moralitat, la reflexió, la ironia i la mirada crítica no hi falten. Fins i tot quan Garcia Llorca es deixa anar pel costat de la lírica (una constant en les seves novel·les), no permet que un romanticisme caduc el traeixi i la descripció, tot i que allunyada del paisatge contemporani, domina la visió idíl·lica com les notes d'un compositor.
      Ell mateix ho diu: "Cada paisatge té la seva melodia: un bosc de pins, un camp de cols, el cim d'una muntanya, un mar tempestuós, fins i tot un desert de sorra o un desert de gel té la seva pròpia melodia. I aquesta melodia canvia segons si és de dia o és de nit, si és hivern o és estiu, si bufa tramuntana o si bufa mestral. I els pins i els esquirols, les cols i els cargols, les àligues i els escaladors, les onades i els taurons, les dunes de sorra i les esquerdes al gel són les seves notes. En tinc prou de contemplar un paisatge amb els ulls i amb el cor, i després començar a bufar la meva gaita. I era ben veritat això que deia. Quan en Pep Bufa passejava pel camp tocant el seu instrument, la brisa s'oblidava de bufar, les merles s'oblidaven de cantar, els lliris s'oblidaven de florir, la guineu s'oblidava de caçar i el mussol s'oblidava de dormir."
      Atenció, doncs, cal avisar: no hi ha aventura, en el sentit tòpic, en aquesta novel·la. L'aventura és el relat mateix. Hi ha literatura, per descomptat. Sense això no tindria sentit haver-la publicada.


[Suplement Cultura diari AVUI, 16 novembre 2000]

La mort de la mare explicada als primers lectors

Eduard José. La Júlia té un estel. Il·lustracions de Noemí Villamuza. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera. Barcelona, 2000.  A partir 7 anys.

        La mort sempre ha estat una temàtica difícil de transformar en literatura quan l'autor és conscient que el seu text ha d'arribar a primers lectors. Per això té un mèrit doble quan la intenció s'adiu amb el bon resultat. I per això, també, segurament, el jurat del premi més petit que existeix en català —vull dir més petit per la seva destinació i extensió-, el premi Comte Kurt de la Galera, l'ha distingit amb el guardó de l'últim any.
        'La Júlia té un estel' viu amb una delicadesa especial la mort de la mare, de la mà d'una petita protagonista de cinc anys, i ho fa amb el recurs de la mentida que no fa mal, de la innocència que ajuda a madurar i de la fantasia com a sortida a allò que no s'entén.
        Hi ha tres elements importants que lliguen el breu (el Kurt, que diu el premi) argument de 'La Júlia té un estel': El secret que no ha de ser desvelat fins a una certa edat pactada amb la mare abans d'emprendre el llarg viatge; l'existència de l'element (l'estel) que fa realitat el somni; i el desig de fer-se gran per poder compartir el secret amb el pare.
        I aquests tres elements —una novel·la de 1.000 pàgines segons en quines mans, com veieu— troben el seu crestall per madurar en no gaire més de mitja dotzena de folis. L'autor, conegut més aviat per les seves sèries policíaques, sorprèn amb aquesta peça de gourmet i aporta un conte de caràcter universal que, com l'estel de la Júlia, es mereixeria un salt a l'espai literari.
        El conte que podran llegir els primers lectors (adults "primers lectors" inclosos) només em suggereix un dubte: ¿Entendran els més petits el que s'amaga darrera de l'estel de la Júlia? ¿Sense l'explicació posterior d'un adult, el conte compleix la seva finalitat d'introduir el tema de la mort en la literatura per als més petits? Les respostes, lògicament, poden ser moltes, potser tantes com nivells de lectura i lectors hi hagi, i tantes com les circumstàncies de la pròpia experiència dels receptors.
        Els recursos perquè d'una manera o altra es compleixin els objectius hi són. Només cal aprofitar-los, segons quina sigui cada situació. I dic això perquè l'autor inicia el conte fent una presentació del personatge sense que, de moment, es vegi per on aniran els trets: "Diu la Júlia que quan la Lluna sigui gran empaitarà conills per la muntanya". De seguida, però, l'autor recorrerà a la tradició infantil de compartir el cel amb la mort i l'estel li serveix de recurs científic en una literatura agnòstica que s'apropia de la tradició oral: quan algú es mor —diu la tradició— se'n va al cel.
        Al marge de l'aspecte literari, les il·lustracions de 'La Júlia té un estel' es mereixen una referència a banda. Exceptuant la coberta, que vol fer-se simpàtica amb els lectors, però que és la que més s'aparta del contingut profund del conte, la resta de les làmines juguen amb tons pastosos i reposats, bonhomiosos i que tenen un to creixent d'expressivitat d'acord amb el mateix to creixent de profunditat que conserva el text. Són especialment remarcables les làmines de les pàgines 15, 21 i 23, en les quals els primers plans obliguen la il·lustradora a filar prim perquè la deformació dels rostres no perdi el grau de plasticitat creïble.


[Suplement Cultura diari AVUI, 23 novembre 2000]

Joan Perucho incita a la lectura

Joan Perucho. Nani i els itineraris de zoologia fantàstica. Il·lustracions d'Arnal Ballester. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 12 anys.

      Sovint se sent parlar del fracàs de la majoria de campanyes de foment de la lectura. O més aviat se sent parlar del poc que es llegeix, i ens rentem la mala consciència amb el projecte d'una campanya. Difícilment, però, s'analitza què fa que un lector no s'aproximi a un llibre.
      Tinc la sensació que perquè un lector s'allunyi d'un llibre hi influeixen aquests factors:  1) El seu mal aspecte extern de construcció;  2) La seva mala olor (més ben dit, la seva poca olor de paper imprès);  3) El mal gust en les il·lustracions;  4) La seva excessiva claredat en les tres primeres línies que inclouen el planteig, el nus i el desenllaç alhora i ens amenacen, per postres, amb 200 pàgines més;  5) I encara, per acabar, el mimetisme dins d'una mateixa col·lecció que fa que tot tingui regust de ja llegit, només informant-te'n per la contracoberta.
      Un llibre com 'Nani i els itineraris de zoologia fantàstica' és un clar exemple de tot el contrari. És a dir, deixem-nos de campanyes. El que realment no només renta la mala consciència sinó que la manté neta sempre és l'edició de llibres com aquest que, a més, serveix —detall convencional— per commemorar  el vuitantè aniversari de Joan Perucho.
      Joan Perucho ha fet un relat eminentment nostàlgic. I no se n'amaga. El llibre és dedicat en cos i ànima al seu amic Manuel Valls (Nani) a qui relaciona amb un univers geogràfic i fantàstic a la vegada que recorda constantment els ingredients més característics de la narrativa peruchiana.
      ¿Un llibre per a lectors joves? Bé, depèn dels criteris que es tinguin, com deia al principi, de l'aproximació o l'allunyament d'un llibre. Decididament penso que el llibre de Joan Perucho és dels que, pel seu misteri (d'embolcall, de presentació, d'il·lustracions i fins i tot de text) acosta a la lectura perquè incita a la investigació, al més enllà, a la lectura entre línies, a la redescoberta entre il·lustracions.... I això, que no produeix un efecte immediat per acontentar cap promotor de decret d'humanitats, estic segur que en produeix un de més eficaç que és la motivació per no perdre's el plaer del llibre, des del moment que el llibre s'ofereix al seu consumidor com un espai nou i de llibertat que no intenta reproduir-li i repetir-li a flor de llavis allò que ja sap.
      Arnal Ballester ha estat el primer a experimentar amb les seves il·lustracions les dificultats que li ha posat Joan Perucho per reproduir allò que l'autor volia dir. I, l'il·lustrador se n'ha sortit, precisament, utilitzant la mateixa fórmula que l'escriptor: el misteri, l'univers imaginari, la zoologia fantàstica...
      'Nani i els itineraris de zoologia fantàstica' es mereix dues o tres dimensions de lectura: una primera a través del tacte, remenant pàgines sense pretendre res; una altra interpretant les il·lustracions —volgudament, suposo, sense colors— i una altra llegint, ni que sigui, ara aquí, ara allà, el recorregut del text que li proposa Joan Perucho.
      És un llibre per a totes les edats. Per això, potser, commemora l'aniversari del seu autor. Per això també és un dels llibres de regal que ens ha posat a les mans aquest Nadal del 2000.


[Suplement Cultura diari AVUI, 30 novembre 2000]

Entrar per la vista

Anke de Vries. En Quico és un mico. Traducció de Mariona Vilalta. Il·lustracions de Lluís Filella. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 5 anys.

Joan Armangué Herrero. El monstre dels pets. Il·lustracions de Christian Ynaraja. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.


       Les edicions de llibres per als primers lectors mantenen alguns ingredients inalterables: cos de lletra gros, il·lustracions de color, argument senzill, llenguatge entenedor... Aquests dos títols en són una bona mostra. Es tracta dels contes en suport paper que arriben a les mans dels qui no només han de passar fulls entre els dits sinó que han de combinar la lectura visual amb la lectura textual. Són, doncs, llibres essencials per garantir la continuïtat en la lectura. Per això cal buscar atentament allò que s'amaga darrere dels elements convencionals per arribar a la seguretat que ni autors ni editors intenten vendre bou per bèstia grossa.
       Un bon recurs és prescindir dels títols. Generalment, els títols cauen gairebé sempre en l'anècdota més simple (editors, sobretot, i també autors, hi tenen una debilitat); amb el joc lingüístic (Quico i mico); amb la paraula cridanera per qüestions culturals (monstre i pets).
        Si aconseguim prescindir d'aquesta referència, un altre bon recurs és no prendre's les il·lustracions de coberta per les més identificatives ni del conjunt de l'obra de l'il·lustrador ni de tot el que dóna de bo cada conte. Les il·lustracions de coberta d'aquests contes intenten, precisament, assegurar el tret i tendeixen a la imatge efectiva a l'hora d'entrar per la vista.
       Finalment, una repassada per les pàgines dels llibres comencen a situar el lector si l'il·lustrador ha transcrit les seves impressions de la lectura. I, definitivament, la recerca de la guspira literària ho situa tot en el nivell desitjat de llibre recomanable per a segons quina franja de lectors.
       'En Quico és un mico', de l'escriptora holandesa Anke de Vries, té aquesta guspira ben entrat el conte, quan la protagonista descobreix un nou amic, en Quico, cec, amb unes facultats que, a base d'experiències, són cada vegada més extraordinàries.
       A 'El monstre dels pets', de Joan Armangué, professor de català a Càller, la guspira s'endinsa en el gènere de la intriga i és la que, durant tota la trama, arrossega el lector per la incògnita de la fortor i de les malifetes del personatge que l'origina.
       'En Quico és un mico' aprofundeix en els llaços d'amistat: l'amiga que se'n va a viure a un altre lloc, el nen cec, els valors que es descobreixen en una nova amistat... 'El monstre dels pets' aprofundeix en l'esmolet de la imaginació, en l'agudesa de la investigació, en la pàtina de l'humor.
       Per arrodonir tots aquests objectius, Lluís Filella opta a 'En Quico és un mico' per unes il·lustracions de referències clàssiques i locals, tenint en compte que els camps holandesos es transformen en horts i vés a saber quina població dels Països Baixos es converteix en Flix, per qüestions d'adaptació. En canvi, a 'El monstre dels pets', Christian Ynaraja beu de les fonts de la il·lustració de còmic, amb alguna de les làmines tintada de blau on el fosc alimenta el misteri. Un conte i l'altre compleixen a la perfecció els seus objectius, sempre que els primers lectors tinguin els canals adequats per arribar-hi.


[Suplement Cultura diari AVUI, 7 desembre 2000]

Aventura, humor, intriga... centreeuropea

Jürgen Banscherus. La màscara africana. Traducció de Montserrat Mestre. Il·lustracions de Toni Batllori. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

Edith Schreiber-Wixke. La colla de la Lluna Plena. Traducció de Marisa Presas. Il·lustracions de Carola Holland. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.


       Intriga, humor, aventura...  Sembla que són gèneres que gaudeixen de bona salut entre els lectors més petits. I d'intrigar, de fer somriure i d'incitar a l'aventura, els autors centreuropeus, amb fama de seriosos, són uns dels que en saben més, sobretot per la seva llarga tradició i per haver consolidat l'edició per a lectors joves des de fa molts anys, cosa que no tan sols enforteix un àmbit literari determinat sinó que estableix unes referències que es renoven constantment.
       Aquests dues novel·les breus són una mostra d'aquesta literatura centreuropea d'ara mateix. Jürgen Banscherus és alemany i Edith Schreiber-Wicke és austríac. Dos relats que tenen en comú uns personatges de sèrie, familiaritzats amb els lectors, que utilitzen elements quotidians per transformar-los en l'eix de les seves aventures i els seus heroismes.
       Jürgen Banscherus fa temps que corre pel món amb un detectiu que no s'aixeca quatre pams de terra, però que és capaç de resoldre els casos més insòlits per la seva agudesa. Si bé la literatura per a infants n'és plena, de detectius com Pau Perdiguer, la capacitat creativa dels seus autors és inesgotable i, d'una història de gelats, no costa gaire passar a una vella revenja entre contrincants per una fórmula pispada, amb aires de màfia italiana.
      En aquest cas, una màscara africana és una simple excusa per moure els fils de la trama. La superstició és una excusa de mal pagador, però recórrer a una màscara africana per despistar l'enemic té regust d'història antiga i, per ara i tant, encara eficaç.
Edith Schreiber-Wicke i 'La colla de la Lluna Plena', en canvi, es presenten al lector amb una història d'agents secrets espacials i, per tant, opten per iniciar el relat amb unes il·lustracions en vinyetes que van abandonant el caràcter de còmic per endinsar el lector en l'estricta novel·la curta.
      També el detectivisme plana per sobre d'aquest altre conte, però un detectivisme menys planer, més futurista, més de ciència-ficció, que porta a pensar que el seu autor i il·lustrador han treballat més per a l'àlbum il·lustrat que no pas per al llibre de relat.
      Això és el que fa que les il·lustracions de 'La colla de la Lluna Plena'  tinguin més consistència que les de 'La màscara africana' perquè mentre les primeres arrosseguen la força de contingut de l'àlbum, les segones es presenten més en camisa d'estiu, pròpia del temps dels gelats, només amb un parell de làmines que s'escapen de la mitjana, les dues que reflecteixen dues de les escenes en què el detectiu Perdiguer fa ús dels seus dots més estratègics.
      Són aquestes dues novel·les d'autors de mitjana edat amb experiències professionals diverses: sociòleg, periodista, lector editorial, professor (Jürgen Bascherus, 1949); art i interpretació, guionista de televisió (Edith Schreiber-Wicke, 1943). ¿Què té la literatura per a infants i joves que atrau una diversitat tan gran d'autors? Aventura, humor, intriga...


[Suplement Cultura diari AVUI, 14 desembre 2000]

Silenci, admiració i compenetració

David Cirici. La casa per la finestra. Il·lustracions de Montse Ginesta. Basat en el musical del mateix títol de Roseland Musical. Llibre i CD. Editorial Combel / Casals. Barcelona, 2000. A partir 5 anys.

       Els qui van veure l'espectacle 'La casa per la finestra', de Roseland Musical —es va presentar en unes matinals, entre altres llocs, al Teatre Poliorama—, recordaran perfectament que es tractava d'un espectacle on es conjugaven a la perfecció el guió, la interpretació, la posada en escena i la part musical. Testimoni com vaig ser d'una d'aquelles estrenes de migdia de diumenge —quan les platees fan una olor barrejada de bava, llet en pols i Nenuco, però també s'omplen d'una envejable il·lusió pel món màgic de l'escena—, retrobar ara una adaptació en suport llibre, acompanyada d'un disc compacte amb la banda sonora del musical, m'ha recordat per què la reacció dels petits espectadors al Teatre Poliorama havia estat immersa en el silenci, l'admiració i la compenetració amb la història i els personatges.
      Una cosa similar passarà ara amb els que escoltin el disc compacte i, de rebot, amb els que passin els ulls per les il·lustracions que n'ha fet Montse Ginesta, tot plegat basant-se en un guió de David Cirici. I potser aquest apartat és el més amagat de 'La casa per la finestra', i el que m'agradaria remarcar ara.
       David Cirici, utilitzant un recurs tan típic com els dels objectes domèstics personificats, fa una senzilla història d'amor on la incomprensió dels que envolten els enamorats destaca com una enrampada enmig de l'argument. ¿Pot una llibreta, tan avesada a la bona vida, culta, rica i útil, aparellar-se amb un raspall de dents, que es passa la vida entre la neteja dental i la vagància en un got?    ¿No haurien de ser titllats de racistes els senyors llibres que, des de la seva posició elevada, per damunt del llom, a les prestatgeries, es miren la llibreta com una mena de Ventafocs desitjada, mal que sigui per dret de parentiu paperer, però indigna d'un raspallot?
      Vet aquí el conflicte d'allò que aparentment pot semblar només un musical per distreure els més petits. I vet aquí també el silenci, l'admiració i la compenetració que deia que vaig comprovar en l'estrena del Poliorama. 'La casa per la finestra' és un d'aquells casos que mostra, inequívocament, que quan la mà de l'autor —el guionista—, sap barrejar amb subtilesa els elements lúdics amb el contingut de fons, el resultat pot ser extraordinari.
      I la combinació, que ja fa temps que dura, d'aquesta colla de creadors que defuig les adaptacions teatrals de clàssics, les posades en escena d'aventures juvenils teatrals, a canvi d'un llenguatge renovat i propi, arriba ara a la literatura amb la mateixa bona opció. 

      Una oportunitat per conèixer l'aspecte escenogràfic de la il·lustradora Montse Ginesta, la vena de guionista de l'escriptor i publicitari David Cirici, que també es va veure involucrat en l'arrencada de 'Les tres bessones', i la trajectòria de Roseland Musical, que dirigeix Marta Almirall, una companyia que porta més de quinze anys en escena amb espectacles singulars per a infants, que ha actuat en nombrosos festivals internacionals europeus, asiàtics i nord-americans, que ha fet més de 2.000 funcions amb espectacles com 'Cara calla' i 'Les mil i una nits' i que, a més, va col·laborar en la pel·lícula 'Tic Tac', que Rosa Vergés va aportar al cinema infantil sense deixar-se influir per èxits fàcils de gran pantalla. Mireu, llegiu, escolteu, imagineu 'La casa per la finestra'. Una edició sense luxes a l'abast del cop de bastó dels tions més sensibles.

[Suplement Cultura diari AVUI, 28 desembre 2000

24 de desembre del 2014

Noves tecnologies en el món infantil

Carme Solé Vendrell, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Pere Calders, José Agustín Goytisolo, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, entre altres. La lluna d'en Joan. Il·lustracions de Carme Solé Vendrell. Música de Jaume Escala. K-Industria Cultural. Doble CD. Barcelona, 2000. A partir 5 anys.

Daniel Basomba. Els secrets del mussol. Text, música i il·lustracions del mateix autor. Llibre i CD. Tàndem Edicions. València, 2000. A partir 5 anys.

Cristina Làstrego i Francesco Testa. Explora lletres, nombres, formes, colors, sons. Col·lecció Calidoscopi. CD-Rom. Barcelona Multimèdia, 2000. Amenaça submarina. Col·lecció Otijocs. Barcelona Multimèdia, 2000. El viatge fabulós de l'oncle Albert. Barcelona Multimèdia, 2000. A partir 5 anys.


       Mentre internet provoca maldecaps a les distribuïdores de segons quins productes culturals, els creadors se les empesquen per fer rendibles la majoria de suports editorials que la tècnica els ha posat a l'abast: el CD-Rom, el CD, la combinació dels dos plegats o l'alternança amb el suport llibre com a acompanyant són alguns dels utilitzats en aquestes propostes més recents. Però fa l'efecte que cap d'aquests suports no es consolida plenament sinó que fa tímides temptatives per convèncer un consumidor que no ha estat encara educat per esbrinar què hi ha darrera  de les propostes que presenten.
       Una de les iniciatives d'aquesta mena és la que ha fet la il·lustradora Carme Solé Vendrell amb l'escriptor i cantant Jaume Escala. Es tracta d'un doble CD amb fragments de textos d'autors (també n'hi ha un que té l'autoria de la mateixa Carme Solé) que reuneix autors i intèrprets de primera fila. El projecte té un element afegit: la tria personal de Carme Solé i la seva interpretació en imatges per mitjà de les il·lustracions en el llibret que acompanya el doble CD, que transformen el producte en un llibre il·lustrat, aprofitant el suport del disc compacte. Rosa Maria Sardà, Pep Guardiola, Maria del Mar Bonet, Marisa Paredes, Juan Echanove, Gerard Quintana, Lluís Pasqual, Anna Lizaran, Carme Conesa, Carles Flavià, Joan Pahissa, Tilda Espluga (filla de Carme Solé i actriu gairebé debutant) i Monti interpreten Martí i Pol, Espriu, Rodoreda, José Agustín Goytisolo, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany... Llibre sonor amb cobertes i veu de categoria cuixé.
       La proposta de Daniel Basomba és similar, amb totes les distàncies que calgui, esclar. En aquest cas, l'autor escriu, musica i il·lustra el conte 'Els secrets del mussol', elaborat amb un recull de petits poemes. El mussol, protagonista absolut del recull, és l'excusa per passar pels estadis ambientals que acompanyen la seva vida: les obres, la pluja, el fred, el firmament, la cacera, el son, els últims minuts abans de la sortida del sol... El llibre, en cartoné, i el CD combinen la descoberta del lector amb la veu del contacontes.
      Per la seva part, Barcelona Multimèdia ha destinat la producció més recent a jocs, complements dels seus anteriors CD-Roms i exercicis per a l'enginy que presenta com una alternativa intel·ligent al videojoc. Dos CD's amb escenaris creats amb blocs de fusta, entre els quals els personatges, inspirats en el món de les joguines de fusta, prenen vida com per art d'encantament i representen una manera innovadora de desenvolupar els contes tradicionals amb les possibilitats de la tecnologia digital. Un àlbum d'aventures en suport CD, amb el qual es pot ser protagonista d'un viatge molt entretingut, obliga a posar en pràctica una gran quantitat de recursos digitals, com per exemple el laboratori, el magnetoscopi i diverses eines i pistes escampades per un generós recorregut interdisciplinari. I un CD amb jocs que desenvolupen la memòria, l'orientació, la deducció, l'orientació, la deducció, amb temes lingüístics i musicals trasporten als CD-Rom de les anteriors aventures de 'Noemí i el pilot'.


[Suplement Cultura diari AVUI, 4 gener 2001]

Àlbum amb arquitectura interna

Lluís Rius. Adormits! Il·lustracions de Montse Ginesta. La Galera i Cercle de Lectors. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

       Hi ha llibres per llegir. I hi ha llibres per mirar. Per això, la renúncia, si mai es produeix, a l'àlbum il·lustrat, per qüestions de mercat, deixaria orfe un dels plaers paral·lels a la lectura. Ara hi ha una altra oportunitat, gairebé de gourmet literari, per retrobar aquest plaer. El llibre 'Adormits!' neix de la iniciativa del Premi Hospital Sant Joan de Déu. El publiquen conjuntament, de fa algunes edicions, La Galera i Cercle de Lectors, i parteix d'un mètode d'edició força original: primer, el jurat escull un text brevíssim (cal valorar el seu treball perquè, prenent com a base només el text, han de tenir molta imaginació per saber on arribarà el resultat final de l'edició). Un cop escollit el text, i premiat el seu autor, es proposa l'il·lustrador o il·lustradora que es consideren més idonis, i la peça de luxe literària comença a prendre cos.
       En aquest cas, 'Adormits!' ha aparellat l'autor Lluís Rius i la il·lustradora Montse Ginesta. A la veterana i, darrerament, inesgotable il·lustradora, m'hi referia fa poques setmanes en aquesta mateixa secció arran d'un altre llibre seu sobre l'adaptació de l'obra teatral, 'La casa per la finestra'. I és inevitable que la relació s'hi estableixi perquè 'Adormits!' té també una gran dosi de punt de vista escenogràfic i, per acabar-ho d'arrodonir, algunes de les làmines són desplegables i s'obren en una perspectiva gairebé teatral del que volen expressar.
       La brevíssima història de Lluís Rius, l'autor del text, transcorre en un breu lapsus de temps —de temps literari, esclar— en una escala d'una casa que Montse Ginesta ha tintat de modernisme, tot i que més aviat auster. Els personatges que ronden al voltant del petit protagonista són tan estrafolaris com singulars i tenen noms i cognoms: el Baixador d'Escales, l'Encenedor de Llums, el Pujador d'Escales, el Despertador d'Adormits... Tots ells pugen i baixen les escales, fan un pilar de quatre per moure's a una, es neguitegen atrafegats, empesos pel petit protagonista que l'únic que vol és despertar els seus pares que s'han quedat adormits a casa, com a troncs, davant de la televisió, sense preparar el sopar.
       Una excusa, doncs, perquè Montse Ginesta s'hi hagi esplaiat a fons i amb tots els mitjans que suposo que desitjaria un professional de la il·lustració: veure en una edició de luxe, respectat al màxim, el resultat de la seva creació. L'àlbum 'Adormits!' vessa de Montse Ginesta per tot arreu. Penso francament que se l'ha fet seu del tot i que l'autor del text ha quedat reduït, en el bon sentit del terme, a la mínima expressió. Potser és aquest l'objectiu i és bo que es mantingui per potenciar l'autoria il·lustrativa.
      Això té un avantatge: que el text, per si sol, es quedaria amb una anècdota primíssima, no sempre detectable a la primera lectura i que, afegit a les il·lustracions, recobra tota la força i s'enriqueix, com ho fa el guió que ha acabat generant una pel·lícula sense gairebé paraules, però plena d'intensitat.
      'Adormits!', doncs, és un àlbum per mirar; per llegir, també; i per tornar a mirar, per desplegar les quatre làmines dobles en vertical: tres de les quals ressegueixen la línia de l'ull de l'escala de l'edifici modernista on passa tot, i la quarta, la façana de dalt a baix. 'Adormits!' és un d'aquells àlbums amb arquitectura interna i uns remarcables acabats de qualitat.


[Suplement Cultura diari AVUI, 18 gener 2001]

L'altre jo de Pere Joan

Klaus-Peter Wolf. En Pere Joan i l'Invisible. Traducció de Margaret Faber i Jordi Vidal. Il·lustracions d'Amelie Glienke. Edicions Baula. Barcelona, 2000. A partir 9 anys.

       Les sèries acostumen a tenir mala premsa. Sobretot si es presenten de la mà d'un personatge i si aquest personatge és un jove entremaliat que acaba sent un heroi. Tot i així, hi ha maneres i maneres de crear un personatge de sèrie. I el Pere Joan, de Klaus-Peter Wolf, recorda personatges isolats que ha fet servir Jostein Gaarder en les seves últimes novel·les.
       Klaus-Peter Wolf té una doble intenció: per una banda garantir la continuïtat d'una sèrie de contes a través del fil conductor del seu protagonista i, per una altra, no cedir al contingut de reflexió amb què l'autor alemany acostuma a imprimir les seves novel·les.
       Pere Joan és un personatge d'una família de classe mitjana treballadora, ambient que l'autor sap recrear molt bé. Això ja el porta a viure unes circumstàncies completament diferents de les que viuria un personatge de casa bona que nedés en totes les comoditats. Pere Joan necessita sobreviure a qualsevol imprevist i el més sorprenent que li ha passat és l'existència d'un doble seu, tot i que invisible, que el burxa perquè actuï diferent de com actua.
       ¿Veu de la consciència? ¿Aquell jo que tothom voldria ser i no és? ¿La veu del somni? L'Invisible —que l'autor presenta amb nom propi— empeny Pere Joan a resoldre les seves pròpies inquietuds i incògnites, a vegades amb èxit, a vegades amb resultats que ni el mateix Invisible preveia. L'Invisible de Pere Joan és el constant crit endavant, cap a la descoberta, el risc, el trencament, la mentida que no fa mal i el pas fet a contracor.
       L'edició amb què es presenta aquesta sèrie és de les que mereixen de ser remarcades. En un volum en cartoné, s'hi respecten les il·lustracions originals d'Amelie Glienke que són un altre dels atractius del llibre, tot i que l'autora se centra molt en el mateix personatge i les làmines són un recorregut de retrats que, com a mínim, permeten que el lector es familiaritzi amb Pere Joan —i la seva inseparable gorra  de pala— fins al límit.
       Un recurs tipogràfic permet que se segueixin sense dificultats les intervencions del personatge Invisible que es reprodueixen en tinta blava, sense que calgui, cada dos per tres, donar entrada o indicar la seva intervenció, amb la qual cosa s'aconsegueix no distreure tampoc el ritme de la narració.
       Klaus-Peter Wolf ha estat un autor que ha tingut entrada en català, i amb fortuna, en algunes altres ocasions. Una de les últimes, amb la novel·la 'Bola de foc' (Barcanova, 1998), adaptada al cinema, narra la història d'un adolescent esquizofrènic a causa d'haver presenciat la mort del seu pare en un incendi, amb el sentiment de culpabilitat de no haver-ho pogut evitar. Una de les seves primeres novel·les traduïdes al català va ser 'La por dels culpables' (Columna - La Galera, 1988), un relat d'intriga al voltant del robatori d'un camió carregat de residus.
       Klaus-Peter Wolf (Gelsenkirchen, 1954) ha escrit novel·les per a tots els pùblics, ha fet guions i és un dels noms coneguts a la televisió alemanya. Un dels guions per a televisió, 'Nens perduts', va ser distingit amb el premi a la millor pel·lícula de televisió. Traduït a una dotzena de llengües, les obres de Klaus-Peter Wolf son de les que tenen el qualificatiu de bestseller amb més de vuit milions d'exemplars arreu del món. El personatge de Pere Joan té tots els números per seguir la mateixa sort.


[Suplement Cultura diari AVUI, 25 gener 2001]

La importància dels il·lustradors en la literatura

Niki Daly. El vestit de Jamela. Traducció de Fina Marçà. Il·lustracions de l'autor. Intermón. Barcelona, 2000. A partir 6 anys.

Enxaneta. Olivier Provost. Il·lustracions de Maria Rosa Ferrer. Col·lecció Llibres del Sol i de la Lluna. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000. A partir 6 anys.


       El Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya va editar fa unes setmanes un catàleg amb 35 llibres il·lustrats, una part de la ressenya de més de 200 àlbums de la qual el Gremi disposa per a la consulta en xarxa. Segurament que la iniciativa del Gremi de Llibreters, que a més coincideix amb la institució del Premi Llibreter a un àlbum il·lustrat, és un senyal de la lenta recuperació que està fent aquest sector del llibre, després d'una davallada que el portava inevitablement a la desaparició.
       ¿Per què es fa imprescindible la presència de l'àlbum il·lustrat? Sobretot per resituar el paper de l'il·lustrador que, en la línia d'edicions austeres, reciclades, corrents i funcionals, s'ha vist obligat a reproduir una aproximació a allò que hauria de ser l'obra il·lustrada i interpretativa d'un text literari.
       L'il·lustrador reinterpreta el text, a vegades el crea amb les seves il·lustracions i molt sovint amplia les idees de l'autor del text fent a l'avançada de lector. Això el converteix també en autor, és a dir, coautor de l'àlbum que il·lustra. I de la mateixa manera que seria inconcebible que un autor de text veiés mutilats els seus capítols o que s'editessin inacabats, també és inconcebible que, en molts casos, l'il·lustrador es trobi en aquesta situació de desconcert.
       Però l'àlbum il·lustrat és també necessari per al lector, per als primers lectors i per als lectors ja formats. Per als primers, perquè, a través del tacte de les làmines d'un àlbum il·lustrat recorren l'accés al següent esgraó que a través de la lectura els portarà a la literatura. I per als segons, perquè el retorn a la imatge els obre les portes a la riquesa de textos senzills.
       Totes aquestes claus es compleixen en aquest parell d'àlbums il·lustrats. En el cas d''Enxaneta', d'Olivier Provost, amb dibuixos de Maria Rosa Ferrer, àlbum que va obtenir un accèssit en el premi Mercè Llimona de Literatura Infantil Il·lustrada de Vilanova i la Geltrú, l'autora de les il·lustracions esmicola el text, les seves imatges, els seus personatges, per convertir-lo en un conjunt de làmines-collage que, en alguns casos, prenen forma de trencaclosques.
      En el cas d''El vestit de Jamela', les il·lustracions, de tall clàssic, càlides, amb profusió de color, acosten el lector a la vida quotidiana de l'Àfrica de Ciutat del Cap i també al record de l'època de les flautes de llautó amb músics de carrer, de les furgonetes de la policia i del crit d'alerta: "Kwela, kwela!", que ara vol dir "ànims!" o "amunt i crits!" en una Àfrica amenaçada per la fam i els conflictes. A vegades l'àlbum il·lustrat també compleix una funció indirecta: 'El vestit de Jamela' és una edició especial que Intermón destina, en una part de la seva recaptació de venda, per a desenvolupar el projecte del Tercer Món.


[Suplement Cultura diari AVUI, 1 febrer 2001]

Els jocs de sempre per a tothom

Josep Maria Allué. Un, dos, tres, pica paret! Jocs populars i tradicionals. Il·lustracions d'Iraida Llucià. Col·lecció El bagul. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 3 anys.

       Seria fals afirmar que els infants d'avui en dia no juguen. El joc forma part del subconscient perquè és una de les primeres evasions que la humanitat ha descobert per sobreviure.També seria fals, segurament, afirmar que el videojoc ha cobert l'espai perdut del joc de carrer.
       Davant d'aquests dubtes, l'edició d'aquest recull de jocs populars i tradicionals és una eina que hauria de ser llibre de capçalera d'encarregats i encarregades d'escoles bressol, de cangurs, d'avis i àvies relativament joves segons els nous cànons socials, de pares que ja no han jugat en la seva infantesa, de mestres de primària i, ni que sigui per deslliurar-se dels maldecaps professionals i de les frustracions educatives, dels mestres de secundària, sense descartar que un cop d'ull furtiu dels professors universitaris no els faria cap mal.
       ¿Per què tot això? Doncs, perquè 'Un, dos, tres, pica paret!' recull, rigorosament explicats per agrupacions temàtiques, infinitat de jocs dels quals, molts dels potencials consumidors del llibre, per circumstàncies que no vénen a tomb, estic segur que no han sentit a parlar mai.
       L'agrupació que n'ha fet l'autor conté jocs de falda, jocs de dits, jocs per triar, jocs amb patacons, jocs amb paraules, jocs en rotllana, jocs de carrer, jocs de gomes, jocs amb bales, jocs amb baldufes i jocs de festa i cucanya.
       Hi ha, doncs, un ventall de possibilitats que s'adapten a totes les edats imaginables. D'aquí ve la recomanació. Per exemple, si un professor d'economia, posem per cas, jugués de tant en tant amb els seus alumnes al joc del "Zic, zac, zuc", potser segons quines promocions d'economistes entendrien millor el que els espera. Els jugadors diuen tots alhora, "1, 2, 3, Zic, zac, zuc, 1, 2, 3". I, en acabar la cantarella, cada jugador retira el peu del centre de la rotllana o el deixa allà on era, segons triï. El grup menys nombrós, ja siguin els que han retirat el peu o bé els que l'han deixat quiet, continua en el joc i l'altre es retira". ¿Claríssim, no?
       I si un professor de literatura o de filosofia aturés de tant en tant la seva rutina i ensenyés als futurs escriptors i pensadors —llavor d'intel·lectuals—, què s'amaga darrera el joc del Flendi de baldufes, potser els corrents del pensament del segle XXI retrobarien el nord i s'aclaririen una mica més: "Es marca un cercle a terra i tothom fa ballar la seva baldufa a dins. Quan una baldufa surt del cercle tot ballant, l'amo l'agafa i la torna a llançar una altra vegada intentant treure'n una de les que encara hi ha dins el cercle. Les que s'aturen dins el cercle no es poden retirar fins que algú no les treu amb la seva baldufa. Si un jugador aconsegueix treure'n una, se la queda.    De vegades, només es pot llançar la baldufa si abans ha estat recollida amb la mà mentre balla." 
       Esclar que també els jocs populars i tradicionals, com els videojocs d'ara, promouen a vegades la violència. Parlant de baldufes, n'hi ha un que consisteix a llançar la pròpia baldufa contra qualsevol altra que estigui ballant amb la intenció d'esquerdar-la amb un cop de punta!
       Per això, per als més pacífics, sempre queden els jocs de cucanya: trencar l'olla, encertar l'anell, empastifar-se la cara amb xocolata  cuita, tirar a la llauna, menjar la poma, fer curses d'ous en cullera de sopa o posar la cua al burro. Sobretot, aquest últim és ideal per a qui no sap mai quina una en pot fer de més grossa.


[Suplement Cultura diari AVUI, 8 febrer 2001]

Engany i buidor

Roddy Doyle. La venjança dels mofetes. Traducció d'Armand Carabén. Il·lustracions de Brian Ajhar. Columna. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

      No sabria dir on rau l'interès d'aquest conte que, un cop llegit i rellegit, no m'ha interessat gens, tret d'algun moment en què l'autor dispara amb un tret d'ironia, suposo que irlandesa. ¿Ens trobem davant l'oportunisme de publicar un conte de l'autor de la novel·la bestseller  'Una estrella que es diu Henry'? ¿O influïts per l'aura d'un novel·lista que ha vist adaptades algunes de les seves obres al cinema per Stephen Frears? ¿O amb un relat del guanyador al seu dia del Booker Prize, per 'Ha, ha, ha'? ¿O amb l'autor de films com 'The Commitments', 'Cafè irlandès' o 'La camioneta'?
      Bones novel·les i excel·lents versions cinematogràfiques a les quals 'La venjança dels mofetes' —potser malaraudament pensada per a joves— fa un fals favor. Però, ai, les febleses! El llibre en cartoné i les il·lustracions interiors sense acolorir, amb el text enquadrat en marcs, fa que tot plegat tingui la capacitat de retornar al valor del llibre amb lletra grossa i acompanyament visual. Un encert editorial, doncs, que es mereixeria un text millor o, com a mínim, que apuntés més amunt el llistó de la capacitat interpretativa i reflexiva dels primers lectors als quals s'adreça.
      'La venjança dels mofetes' són uns éssers diminuts i invisibles perquè es metamorfosen en el color que tenen més a tocar i només parlen amb els gossos per tal de negociar-hi l'assumpte de venda de les tifes, paraula gairebé estrella del conte. L'ambientació se situa a Irlanda, on trobem que els mofetes han de posar una tifa al mig del camí on ha de passar un tal senyor Mack, un bon home que té l'ofici de tastar galetes. Amb una rècula de capítols, en els quals el mateix escriptor s'equivoca repetidament de número, va avançant l'acció a pas de joc de l'enfadós, fins al màxim d'un ralenti de tal calibre que arriba a distreure el lector amb les seves històries paral·leles.
      El conte acaba amb un glossari que potser és el més interessant de tot el text perquè no es limita a explicar algunes de les paraules que l'autor ha utilitzat en el relat sinó que les amaneix amb aportacions pròpies, en alguns casos amb bon humor.
      'La venjança dels mofetes' em recorda la política editorial tan estesa de fer passar bou per bèstia grossa quan es tracta d'editar per a lectors primerencs. La seva importació al català referma aquesta pràctica amb la seguretat que ningú no es queixarà perquè hi estem tristament avesats. Tot i que mal de molts no hauria de ser consol d'uns quants.
      Per acabar-ho d'adobar, la presentació del conte, a la contracoberta, sobrepassa amb escreix les expectatives que, a dins, no es compleixen: "El senyor Mack està a punt de viure una experiència que no es mereix. De fet està a punt de patir... la venjança dels mofetes. Qui rep la venjança dels mofetes? Els adults que es passen de llestos amb els nens: els que els asseguren que alguna cosa té gust de pollastre quan no és així, els que es fan pets i en donen la culpa als nens, els que es mengen l'últim tall de pizza sense preguntar als altres si en volen... I com és que el senyor Mack l'ha de patir? En aquesta divertidíssima història, Roddy Doyle ha creat uns personatges d'allò més trapelles capaços de crear les situacions més enrevessades i emocionants."
      Doncs, mentida podrida. Els catàlegs editorials per a infants i joves que un servidor coneix en van plens d'històries com la de Roddy Doyle. Totes pateixen del mateix mal. Han estat escrites en l'autocomplaença i l'autoavorriment, i només provoquen el badall i la son dels qui s'atreveixen a entrar-hi.


[Suplement Cultura diari AVUI, 15 febrer 2001]

Històries crítiques, històries socials

Rafael Vallbona. Una història de carrer. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 14 anys.

      Història de bons i dolents. Història de barri. Història generacional. Història de corrupció. Història de medi biogràfic. Història d'amistat. Història de trencament. Història de denúncia. És a dir: 'Una història de carrer'.
      Tot això i una mica més és aquesta novel·la de Rafael Vallbona que manté una estructura narrativa a dues veus, la dels dos protagonistes —els dos amics de tota la vida—, per recórrer al temps d'infància, passar per l'adolescència i arribar a la maduresa.    Tres parts que es mantenen en l'estructura formal que ha seguit l'autor: planteig, nus i desenllaç (amb les limitacions que aquesta franja divisòria aporta sempre).
      D'aquestes tres parts —podrien ser tres novel·les perquè la història ja se sap que s'allarga com es vol—, la primera és que la intenta reflectir un ambient més nostàlgic —jugar a futbol al carrer, el joc de les bales, formar part d'un grup per conveniència...—, i per tant és també la que parla al lector d'un temps perdut, i si el lector és jove —la col·lecció ho propicia— l'ambient li pot resultar una mica allunyat de les seves referències.
      A un lector adult, en canvi, aquesta és la part que pot sentir més pròxima. I malgrat això, aquesta mateixa proximitat es veu reduïda a una relació de formació d'amistat entre els dos amics, que més aviat vol ser un preàmbul o una introducció al que realment es troba en les dues parts següents.
      'Una història de carrer' creix en ritme a partir de la segona part. I això em fa concloure que les trenta primeres pàgines poden representar per al lector una opinió equivocada del conjunt de la novel·la. L'autor s'hi ha entretingut massa i, insisteixo, no hi ha aprofundit, segurament que conscient de la poca referència que en posseeixen els lectors als quals principalment s'adreça.
      I fora d'això, la denúncia que fa de la vida de barri de classe treballadora, l'evolució de creixement desmesurat d'una població petita en població mitjana, el fantasma de l'atur, el clima que crea a partir de la segona part i el paisatge que es reflecteix en el relat troben una connexió més directa amb qualsevol generació —per jove que sigui— perquè l'aprofitament del poderós sobre el feble és un hàbit que seria ingenu pensar que ha deixat d'existir a cops de civilització.
      Com que es tracta d''Una història de carrer' —l'autor no enganya ni amb el títol—, també cal advertir que el lector ha d'estar disposat a trobar-hi algunes de les escenes habituals en novel·les amb protagonistes adolescents. I, en aquest cas, alguns moments durs, propis d'una novel·la realista.
      Fa uns anys, 'Una història de carrer' seria qualificada de "realisme crític". Suposo que era una manera de disfressar els primers intents de denúncia d'una societat que no es volia sentir criticada. Ara, simplement cal parlar de "realisme". El criteri de "crític" rau més aviat en la impressió que en treu cada lector, segons la seva experiència de la realitat. Assistir a un suïcidi per atur, a un assassinat per trafic de negocis i a un canvi de vida per posició social,  ha superat l'estadi de cap mena de crítica i s'ha convertit en un fet habitual, és a dir, en "Una història de carrer".


[Suplement Cultura diari AVUI, 22 febrer 2001]

Fórmula lineal

David Nel·lo. Quadern australià. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir  14 anys.

      Hi ha un moment de la novel·la en què l'autor fa dir a la protagonista: "No us penso explicar el viatge amb detall, per a això necessitaria un altre quadern." Es refereix al viatge que fa una noia immigrada a Austràlia en un retorn a Espanya (per evitar confusions, utilitzo el mateix terme geogràfic que es repeteix en tot el relat).
      Bé, m'hi refereixo perquè em sembla més una justificació de l'autor que de la protagonista. Quan arriba aquí, ha explicat ja tantes coses, en alguns casos paral·leles al nus, que asseguraria que, al lector, no li semblaria tampoc estrany que li expliqués el viatge en avió.
      ¿Què vull dir amb això? Allò tan repetit : que hi ha una fórmula —no sé per què, no desitjada o no admesa— per escriure novel·les per a joves que es pot seguir o que no es pot seguir, depèn de l'autor, però que, si se segueix, pot transcórrer  per uns viaranys o per uns altres, i això també depèn de l'autor. Per tant, el perill de la literatura —i de qualsevol gènere literari— no és l'existència de la fórmula sinó la utilització que en fa l'usuari.
      És un bon moment per recordar que David Nel·lo va trobar un camí en la bona literatura (per a joves) amb 'La línia del final del mar' (Empúries). Aquell és un relat on la fórmula, si hi és, no es nota. A  'Quadern australià', la fórmula no tan sols hi és sinó que es nota.
      L'autor  situa la novel·la entre els orígens d'Andalusia, la infància de València, el pas migratori i fugaç per Catalunya i la maduresa a Melbourne.  Per tant és una novel·la sobre la immigració, però al revés de com la concebem avui en dia. La protagonista, ara una traductora i intèrpret gràcies al bilingüisme anglès-espanyol, refà els records del seu trajecte. Educada en una família acomodada, en la qual el pare exerceix de pastor evangelista (aquest és un element gairebé imprescindible per justificar el trasllat a Melbourne sense les fatigues pròpies de la immigració), la noia viurà algunes de les contradiccions de créixer entre dues cultures.
      I aquí és on entra la fórmula, que es decanta més per la descripció de les vivències de la protagonista i s'oblida d'engrapar el lector amb un element literari que el mogui des del començament a intrigar-se per allò que li vol explicar l'autor. És a dir, la linealitat, aquest element tan apreciat entre segons quins educadors, animadors de la lectura, lectors d'originals, jurats, editors, comercials (ai, perdó, promotors!), és el que fa mal a l'argument de 'Quadern australià'.
      La narració lineal li treu emoció i algunes de les vivències que la protagonista relata es limiten a una explicació que potser només detectaran els que hagin sentit en la pell la immigració. Només un moment dels considerats àlgids té aquesta força: aquell en què la noia pretén explicar a companys de classe australians com és l'Espanya d'on ella prové, amb productes culinaris típics inclosos, potser perquè ella també esperava trobar cangurs quan va arribar a Austràlia i, a Melbourne, són molt lluny del pensament.
      'Quadern australià' té una virtut que la fa honesta: parla del que coneix perquè Melbourne ha estat una de les parades i fonda dels llocs on David Nel·lo ha estat en la seva trajectòria com a músic. I estic segur que tenia ganes d'explicar-ne alguna cosa més, com ja havia fet en una altra novel·la. En aquest sentit, el lector no se sentirà decebut.


[Suplement Cultura diari AVUI, 1 març 2001]

Poesia de la bona

Núria Albó. M'ho ha dit el vent. Il·lustracions de Núria Giralt. Editorial Columna. Barcelona, 2001. A partir de 7 anys. 

      Ho confesso d'entrada. Aquest és un llibre del qual no hauria de parlar. El motiu d'aquesta afirmació el trobareu a la contracoberta: "Aquests poemes, escrits amb el ritme habitual de la poesia popular, han estat pensats com una font de plaer i una eina d'aprenentatge per als nens i les nenes d'Educació Primària". I és aquesta última frase la que em sembla que hauria de fer que no se'n parlés en aquesta secció.
      Davant el dèficit que la poesia pateix en el consum lector, el fet d'entrar en les edats més primerenques "com una eina d'aprenentatge d'Educació Primària" em sembla que és continuar condemnant-la a l'oblit. És difícil combinar "font de plaer" i "eina d'aprenentatge". Tothom ho sap i els artesans de l'aprenentatge encara més. Però, malgrat les trompicades en l'educació de la lectura que la societat moderna s'hi ha donat, la insistència sempre acaba ensopegant tres vegades.
      Penso que si s'ha d'escriure poesia per a infants —cosa que no tinc gens clara— i s'ha de publicar en alguna col·lecció especial, s'hauria de fer de tal manera que no es barregés una cosa amb l'altra. És a dir: considero que seria molt més eficaç que els nens i nenes de primària llegissin un poema d'un llibre de poesia "normalitzat" (que també podria ser de l'autora d'aquest recull, evidentment) i que tinguessin la sensació que llegeixen "poesia", de la mateixa manera que tenen la sensació que veuen una "pel·lícula" quan van al cinema, o veuen una "telenovel·la" (per a adults) a la televisió.
      Això a banda, damunt la taula hi ha un àlbum singular, ben editat, amb un recull de poemes de Núria Albó que goso recomanar a alguns poetes en majúscules, perquè de tant en tant tastin la senzillesa del vers.
      Primera garantia del recull: va obtenir el premi de poesia Guillem Viladot, una iniciativa aplaudida en el seu moment i que hauria de trobar continuïtat per algun lloc o altre.
      Segona garantia del recull: Núria Albó és una autora veterana i honesta que sap molt bé què vol donar als seus lectors. I en aquest cas cal afegir-hi el treball d'il·lustració de Núria Giralt que acompanya els poemes amb personatges, paisatges, objectes o impressions en un perfecte acoblament amb l'autora dels poemes, de dició clara, i que acompanyen amb discreció i un toc d'alegria els poemes.
      El recull està agrupat en nombre desigual i sense voluntat d'exhaustivitat temàtica, en centres d'interès: els animals, jocs i motors, naturalesa i elements, estacions, naturalesa i plantes i les persones.
      Passaré per alt l'interès autoral a fer que alguns d'aquest poemes vulguin facilitar el domini de sons com els de la erra doble o el de l'ela doble, de cara a una hipotètica dificultat de dicció. Tornant a la reflexió primera, el ritme, la música, la combinació de sons consonàntics o vocàlics és habitual en la creació poètica i tampoc no cal justificar-la, ni sota l'excusa de l'aprenentatge.
      La majoria de poemes de Núria Albó tenen el do de ser molt expressius, fàcils d'aprendre —la memòria en poesia és essencial—, amb imatges poètiques molt assequibles,  i sobretot sempre defugint el to carrincló en el qual podria caure un recull d'aquestes característiques. Ara, alerta: aquest és un d'aquells llibres que tempten al plagi els joves aspirants a poetes. Sobretot des que cada escola, centre cívic o casal fan concursos literaris quan arriba la primavera.


[Suplement Cultura diari AVUI, 15 març 2001]

La satisfacció de llegir literatura de qualitat

Sandra Glover. A contracorrent. Traducció d'Anna Soler Horta. Il·lustracions de Pablo Prestifilippo. Col·lecció Columna Xip. Columna Edicions. Barcelona, 2000. A partir 14 anys.

      És molt difícil trobar una novel·la que continuï pouant en la realitat social i que mantingui la dosi equilibrada de bona literatura i de denúncia a la vegada. Aquesta n'és una. I tant hi fa que se la qualifiqui de "juvenil" perquè no en té res, en el sentit tòpic del terme. O, almenys, no pretén enlluernar el lector jove sinó posar-li a l'abast una senzilla història que, a les tres primeres pàgines, té la capacitat de captar l'interès de qualsevol lector.
      El tema és terriblement actual: les residències d'avis. El tractament: intel·lligent, sensible, però amb gens de concessió com es podria esperar d'un argument com aquest. ¿Algú recorda la pel·lícula 'Tomàquets verds fregits'? Suposo que el títol no li va fer cap bé, però en canvi amagava una extraordinària història que arrencava en una residència d'avis i que creixia progressivament.
      Sandra Glover no fa ben bé el mateix amb 'A contracorrent', però en alguns moments s'hi acosta. La novel·la té tres o quatre eixos essencials que fan que no decaigui en cap moment. L'ofici domina la literatura i la literatura en surt beneficiada. Una noia d'ensenyament secundari, a la ratlla dels catorze anys —de qui, per utilitzar un terme pedagògic, direm que és una noia amb "dificultats"— ha de fer uns dies de pràctiques en una residència privada d'avis. L'estada en el centre no només servirà perquè millori la seva maduresa sinó perquè descabdelli d'una tirada tres arguments que la novel·la amaga: l'estafa que es produeix en alguns d'aquests centres, l'alternativa a l'abandó dels avis solitaris, i l'etern conflicte de la recerca dels pares biològics en un encadenament triangular que és —encara se'n troba alguna— una agradable i inesperada sorpresa literària.
      Darrera de 'A contracorrent',  de Sandra Glover, hi ha una sòlida base per a un guió audiovisual. Amb això voldria dir que la novel·la té un ritme que no s'atura i que només fa avançar en la lectura. I també que necessitaria molts pocs retocs i adaptacions per convertir-la en imatges. Potser ja s'ha fet. En tot cas ho ignoro perquè la informació editorial sobre l'autora  és més que discreta.
      L'edició s'acompanya amb unes il·lustracions que no amoïnen gens la força que ja té per si sol el text. Ben al contrari, tant la de la coberta, com les de l'interior, aporten un alè de misteri que, només després de la lectura, el lector acabarà d'entendre: 'A contracorrent' tracta de personatges que viuen des del primer moment "a contracorrent" del que els envolta: els joves adolescents, els educadors, els treballadors de la residència, els mateixos avis internats... El to de bogeria és un afegit que l'autora del text no dirà mai però que l'autor de la il·lustració remarca encertadament.
      De Sandra Glover, la mateixa editorial, però a la col·lecció Jove, ja havia publicat un any enrere, 'Qui és ell?' ('The nowhere boy'), en traducció de Mireia Porta, la història d'una família que acull adolescents difícils i que relata la relació entre una adolescent i J'hon, un noi amb talent extraordinari que no se sap d'on ve i que no parla. Ara, amb 'A contracorrent'  ('Breaking the Rules'), l'autora referma les bones expectatives d'aquella que havia estat la seva primera novel·la. Parlem d'una autora que ha exercit de cap de Departament d'Història a l'ensenyament secundari i que després s'ha passat al parvulari.  I a més escriu. I ho fa bé. Poca broma, que la bona literatura va cara.


[Suplement Cultura diari AVUI, 22 març 2001]

Amor i mort sense etiquetes

Per Nilsson. Si truca l'Anna. Traducció de Rosina Nogales. Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2001. A partir 15 anys.

      Aquesta és una bellíssima història d'amor. No goso dir allò tan tòpic: "com mai no s'havia escrit" perquè no seria veritat, ni que una faixa del llibre reprodueixi la frase d'un, intueixo, crític alemany. Sí que és una bellíssima història d'amor —i de mort, atenció—, que troba la seva originalitat en el registre que utilitza i tal com l'autor la fa arribar al lector.
      És evident que es tracta d'una novel·la que només vol arribar als lectors adolescents, però sobrepassa aquest llindar. Els adults, doncs, hi poden entrar sense pors ni reticències —hi haurien d'entrar— perquè hi trobaran una de les peces més ben relatades de les publicades aquest primer trimestre.
      L'autor Per Nilsson és un professor d'institut suec (Malmö, 1954) que es dedica a les matemàtiques i la música. Amb aquest llibre va ser distingit amb el Premi de Literatura Juvenil d'Alemanya, fa quatre anys. Els anomenats autors de literatura nòrdica tenen la mà trencada a aprofundir en la recerca de la passió humana perquè parteixen —o beuen inconscientment— de referències que sembla que planin sempre en les seves obres (Ingmar Bergman, August Strindberg, Henrik Ibsen). Si aquestes referències són ben destil·lades en una novel·la, els resultats no poden decebre mai.
      'Si truca l'Anna' és una novel·la que té dos adolescents protagonistes. Però, miracle!, ni parlen com si tinguessin xiclet a la boca, ni els preocupen les bajanades de desenes d'adolescents de ficció literària que corren pel món, ni tenen els problemes ridículs que aclaparen la majoria de protagonistes granelluts de segons quines novel·les.
      Els dos protagonistes de 'Si truca l'Anna' viuen una història d'amor tan senzilla que té tota la força, precisament, en aquesta senzillesa. L'estructura de la novel·la ajuda que el discurs de l'autor arribi encara més fluidament. Un aparent guió de pel·lícula permet reviure els moments més importants per mitjà d'escenes alternatives diferents que el lector podria triar si no fos que l'autor té l'avantatge de proposar i disposar a la vegada.
      El mateix autor fa dir al seu protagonista: "Aquesta pel·lícula no tracta de l'amor (...) Tracta de l'enamorament, la gelosia, l'enyor i... el sexe... Però de cap manera tracta de l'amor. L'amor, jo no sé què és, pensa." Diria que és la confessió clau de tota la novel·la.    Aquella que pot fins i desvetllar el lector d'un camí massa endolcit per introduir-lo en el camí de retorn cap al desenllaç on el color rosa es dilueix i la duresa de la realitat s'escola suaument, subtilment, en una mena d'eco llunyà de 'Romeu i Julieta'.
      L'amor i la mort, deia al principi. L'autor Per Nilsson parla de les dues úniques certeses de l'existència. Apunta al capdamunt quan toca l'amor i marca una línia final quan gosa tocar el suïcidi. ¿Però hi ha un suïcidi, de fet, a 'Si truca l'Anna'? Aquesta novel·la tindria seriosos problemes d'edició si s'hagués escrit en català, on, cada vegada més, es torna a filar molt prim en allò que es publica per a joves, amb la consegüent autocensura dels autors. En conseqüència, tampoc no hauria obtingut mai el Premi de Literatura Catalana Juvenil, si és que existís. Per millorar aquest perill que ha rebrotat per  amenaçar-nos, llegiu "clandestinament" 'Si truca l'Anna' i, com un acte prohibit, feu-la llegir també als adolescents que us envolten. Entendran que, malgrat l'admirat Harry Potter i les novel·les de sèrie juvenils, encara hi ha literatura sense etiquetes.


[Suplement Cultura diari AVUI, 29 març 2001]

Dos viatges molt singulars

Salvador Comelles. La volta al món en taxi. Il·lustracions de Lluís Farré. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2001. A partir de 8 anys.

Josep-Ramon Bach. Viatge per l'Àfrica. Il·lustracions de Francesc Rovira. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2000. A partir de 12 anys.


      ¿Dos llibres de viatges? Depèn. Els seus títols bé ho deixen endevinar. Un, amb la sorpresa evident de pretendre apamar el món a dins d'un taxi. I l'altre, amb la proposta de recórrer les terres africanes. Però no ens deixem enganyar. No tots els llibres que fan referència al viatge en els seus títols parlen de viatges, i no tots els llibres de viatges han de portar forçosament un títol que els identifiqui.
      I dit això, aclarim que 'La volta al món en taxi' de Salvador Comelles és un conte breu que, com en altres obres de l'autor, amb el recurs de l'humor, basteix una història que s'eixampla, malgrat la seva brevetat. No sé si no s'hauria de recordar aquí una certa alenada de Rodari que, en tot cas, l'autor destil·la amb discreció.
      Probablement, el lector d'avui pot trobar que la volta al món en taxi sigui més sorprenent que la volta al món en vuitanta dies. No és estrany. El temps ja no és la barrera del viatge. El mitjà, encara sí. I un taxi té tots els punts per fer-se sospitós fora del seu hàbitat.
      Per això, el conductor afavorit amb un client de tan llarga volada, el que fa, entre moltes altres coses, és proveir-se de pots de pintura de força colors per adaptar el vehicle a les normes de cada ciutat on pugui anar a parar.
      Tot viatge comporta risc. Per això: "A mitjan gener, a Miaowan, entre Jiuxiangcheng i Jiushangshui, amb el taxímetre a 6399017870023126751499, ens vam perdre", fa dir l'autor en un moment donat al seu taxista rodamon.
      Això ja mostra quina pot ser la dimensió de donar la volta al món amb taxi, una volta al món que l'autor fa viure amb una aventura trepidant que amaga la guspira de tot bon viatger: darrere d'una caminada —o d'una taxitada— sempre queda el rastre d'una bona amistat.
      Tota una altra cosa és 'Viatge per l'Àfrica', de Josep-Ramon Bach. En aquest cas, el viatge és molt més literari. L'autor combina breus introduccions a un recorregut per diverses terres africanes, incidint sobretot en l'aspecte humà, amb cançons i poemes de la tribu que ha visitat.
      Així, hi apareixen els susú, els dogon, els bambara, els ioruba, els bulu, els beti, els bantu, els gabon, els pigmeus, els dinka, els acholi, els pakomo, els mulea-rwanda, els baraguiu, els nianja, els hurutshe, els hotentots... Un narrador oral serveix a l'altre protagonista d'aquest viatge literari perquè prengui nota de tot el que veu i escolta.
      La dosi d'imaginació o la de realitat que es pot trobar en aquest 'Viatge a l'Àfrica' depèn del lector. És a dir, del que li sembli que respon a la realitat africana i del que li sembli que obeeix al somni de l'autor. I és precisament aquest contrast, el que fa que aquest llibre sigui una peça singular.


[Suplement Cultura diari AVUI, 5 abril 2001]

Com foragitar la por infantil

Jorge Zentner. Menjapors. Traducció de Margarida Trias. Il·lustracions de Tàssies. Edicions Destino. Barcelona, 2001. A partir 5 anys.
 

      El Premi Apel·les Mestres té la particularitat que no encotilla els que s'hi presenten. I per això un cop d'ull als seus vint anys d'existència ofereix un resultat variat i alhora enriquidor fins al punt que, per absència d'altres iniciatives en tot aquest llarg període —al marge de la il·lustració editorial convencional—, s'ha convertit en una mena d'àlbum històric de la il·lustració de final de segle passat.
      Cada edició del Premi Apel·les Mestres aporta una sorpresa. Convocat clarament sota la denominació de literatura il·lustrada, buscar-hi el paper del narrador és cada vegada més difícil. I per això no toca altre remei d'admetre que l'il·lustrador té en aquesta sèrie d'àlbums l'oportunitat de demostrar que les seves làmines també són narrativa, tot i que utilitzi el suport de la imatge.
      Això és el que han fet molts il·lustradors —premis Apel·les Mestres o no—, i això és el que fa Josep Antoni Tàssies —Tàssies per als del gremi—, amb aquest conte, 'Menjapors', el text del qual és de Jorge Zentner.
      Es pot pensar que la por és un tema esgotat. De fet, no faríem res més sinó admetre que qualsevol tema literari és un tema esgotat. El que canvia és la forma com es tracta. I amb la literatura il·lustrada es produeix un fenomen similar. Tàssies —i el narrador Jorge Zentner— troben aquella guspira que fa falta perquè un fenomen universal recobri una alenada de renovació.
      Si la por és un fenomen relacionat amb la fosca i la nit, no és estrany que 'Menjapors' comenci així. I Tàssies ho reflecteix en unes làmines de fons negre que presenten a la part inferior, el cap del petit protagonista —el poruc de torn— que surt per sota els llençols. Tàssies exagera tant la força de la nit que la segona làmina es presenta encara més reduïda que la primera en una expressió del petit i els tres pèls de punta.
      La part central del conte serveix —un cop obert el llum i per tant feta la claror amb làmines de fons blanc— per descobrir qui és el personatge invisible, en Menjapors, capaç d'empasar-se totes les pors del món si qui el té al seu poder sap com moure'l. Una mena de geni de la llàntia meravellosa que no exigeix res al seu amo i que simplement engoleix per art i màgia del convenciment de qui té por per donar i per vendre.
      Si el text de Jorge Zentner és d'una brevetat que només es pot adaptar a la netedat de les làmines de Tàssies, el que vol explicar és tan intel·ligible que qualsevol primer lector en traurà profit i, encara més, aquell lector adult que es veu obligat a explicar els perquès de la vida a l'hora de la son i no sempre sap com sortir-se'n.
      Tàssies envigoreix les il·lustracions de 'Menjapors' amb la petitesa del protagonista poruc davant de la grandiositat del presumpte Menjapors. Un individu invisible capaç d'engolir-se la por d'anar al dentista, la por a les injeccions, la por del primer dia d'escola, la por de les grans onades de la platja, la por dels menuts que no poden dormir... ha de ser un gegantàs per força.
       'Menjapors' intercanvia la por per l'amor. Endevina l'amor com una escalfor cos endins. Dóna seguretat als que saben temptar la por i pacten amb el seu comensal. Convenç de com la por no és invencible. Garanteix la fermesa ni que sigui en la foscor. Fins al punt que el llum encès acaba amoinant els que fins abans de conèixer Menjapors tremolaven sempre com la fulla d'un arbre.


[Suplement Cultura diari AVUI, 12 abril 2001]