Joan de Déu Prats. L’àvia voladora. Il·lustracions de Glòria Garcia. Col·lecció La Muntanya Encantada. Edicions Cadí. Barcelona, 1998. A partir 6 anys.
Joana Raspall. Com el plomissol. Poemes i faules. Il·lustracions de Gloria Garcia. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir 8 anys.
Joana Raspall. Pinzellades en vers. Il·lustracions de Glòria Garcia. Col·lecció la Ala Delta. Editorial Baula. Barcelona, 1998. A partir 8 anys.
Que coincideixin tres edicions diferents il·lustrades per una mateixa mà no és freqüent. És el cas de Glòria Garcia que ha il·lustrat el conte curt de Joan de Déu Prats i els dos llibres més recents de poesia de Joana Raspall.
El trio de novetats encara té més interès per la diversitat temàtica que presenta. El conte ‘L’àvia voladora’, de Joan de Déu Prats, és un d’aquests textos breus que permeten que qualsevol lector, sigui quina sigui la seva edat, s’hi pugui deixar anar per una estona.
Una àvia voladora no és un luxe, sobretot si tenim en compte que és allò més corrent que hi ha sobre la capa de la Terra. El que és un luxe és que un nét espavilat s'encarregui de treure dels esculls la seva àvia quan, volant, es queda enganxada en algun lloc dels més alts del barri que transita.
Aquesta situació ha permès a la il·lustradora fer uns personatges estrambòtics, molts centrats en la parella de protagonistes, en làmines en color, que a més tenen l’avantatge argumental de duplicar-se pel doble paper que adquireixen en la vida corrent i la vida “voladora”.
Glòria Garcia fa una interpretació amable, bonhomiosa i expressiva amb gust pel decorativisme en el vestuari, el mobiliari i els objectes que perfila amb acabats ben definits i matisats pel color detallista.
En els altres dos llibres, les il·lustracions de Glòria Garcia tenen dues característiques diferents. En el cas del recull de poemes ‘Com el plomissol’, fan una funció de simple acompanyament. En blanc i negre, algunes de les il·lustracions tenen un aire de moviment , amb segments trencats pel mateix límit de la pàgina del llibre i amb poca expressió sobre cadascun dels temes que tracta.
En canvi, en el llibre 'Pinzellades en vers', les il·lustracions han optat per un perillós to ocre i gris, per la seva monotonia, amb perfils de ploma, que acaben donant un bon resultat de conjunt.
L’acompanyament dels poemes de Joana Raspall pren aquí més relleu perquè intenten també completar i interpretar els ambients de cada poema.
La temàtica de Joana Raspall és tan variada que fa l’efecte que l’autora surti al carrer amb un bloc i un llapis i esbossi en quatre versos tot allò que contempla filtrat per la lírica. Per això, el recull de ‘Pinzellades en vers’ s’ha classificat temàticament (apunts, natura viva, matisos, aquarel·les, semblances i figures), al revés del recull 'Com el plomissol', que els agrupa per conceptes(contemplació, vida, faules, divertiment, velles tonades, persones i sentiments).
Tres llibres breus, doncs, i tres oportunitats per reposar de la narrativa convencional i entrar en la llicència del llenguatge que permet la poesia, com per exemple en aquest poema: «Un aire ple de vida / et besarà la galta / i et sentiràs als dintres / com tremolors d'ocell. / L'aire entendrà els teus somnis; / tu l'entendràs a ell.»
Suplement Cultura diari AVUI, 21 gener 1999
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cadí. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cadí. Mostrar tots els missatges
21 d’agost del 2015
18 d’agost del 2015
Tres nous Joles Sennell
Joles Sennell. ‘El Dinociment’. Il·lustracions d’Àngels Comella. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir de 7 anys.
Joles Sennell. ‘El Superheroi de la tele’. Il·lustracions de Montse Fransoy. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1999. A partir de 8 anys.
Joles Sennell. ‘El món rar de l’Estrafo’. Il·lustracions de Montserrat Tobella. Col·leció Muntanya Encantada. Editorial Cadí. Barcelona, 1999. A partir de 5 anys.
‘El món rar de l’Estrafo’, premi Lazarillo d’Il·lustració 1997, ha trobat edició, un temps després, a l'Editorial Cadí. L’escriptor Joles Sennell i la il·lustradora Montserrat Tobella inventen l’Estrafo, un personatge que viu envoltat de rareses. De fet, ell mateix és una criatura d’aparença humana, que neix al cor d’una fruita, ja vestit i conscient que no li agrada un món sense música.
Després de fer cap a un món fosc i silenciós, Estrafo en surt disparat en una mena de Big Bang que el fa anar a parar als somnis del mag de la sort, el qual, a la vegada, l’envia cap al mar, a la recerca de sons, i el fa parlar amb formigues musicants que cullen sorolls dels quals en fan melmelades.
Anar d’un lloc a l’altre és, però, una excusa. Fins que sent els batecs del seu cor i, per fi, descobreix que porta la música en el seu interior. El text de Joles Sennell té tant de poètic com d’una mica inconnex, obligat segurament per l’autoria més pròpia de la il·lustració que no pas de la narrativa, per les característiques del premi al qual va concórrer. Per tot això, el conte posa veu a unes làmines probablement massa bigarrades i de conceptes confosos, dos aspectes que no ajuden gens a centrar les intencions que es desprenen de l’argument dels dos autors.
El segon dels llibres de Joles Sennell, ‘El Dinociment’, és una deliciosa novel·la de fantasia amb rerefons ecologista. Ambientada al bosc Zer, situat al mateix Moianès d'on Sennell treu l'argument després de visitar una escola, l'autor explica que, pel que sembla, només s'hi fan cinc camacurts en tot l'any, els quals, com tots els animals i vegetals d'aquest bosc, tenen por de tres elements: les sequeres, els incendis i el Dinociment, un monstre immens de ferro, formigó i plàstic que ho arrasa tot. De fet, un monstre malalt, ple de microbis i dipositari d'una tènia (amb l'explicació científica acurada per a profit del professorat!) amb la qual caldrà negociar.
L’estil del relat de Joles Sennell és dominat pel to d’humor basat en la llengua i també en les enginyoses propostes dels assemblearis bosquetans davant de la situació desesperada per salvar el seu ecosistema. Les il·lustracions recullen aspectes del text, amb aportacions tímides, de les quals es desmarca la interpretació vigorosa del monstre malalt.
I, en el tercer dels llibres publicats gairebé simultàniament per Joles Sennell, el protagonista d’’El superheroi de la tele’ traspassa la pantalla de l’aparell de televisió amb l’objectiu que els seus superpoders serveixin per solucionar assumptes del món real. Abans de retornar a la sèrie, s’adonarà, a base d’ensurts, que el lector no pot deixar de prendre-se’ls amb tendresa i que la seva presència és incompatible amb la realitat. Les il·lustracions del conte, generoses, fan una interpretació emotiva del superheroi dibuixat i aconsegueixen que el personatge es faci estimar pels lectors.
Suplement Cultura diari AVUI, 13 maig 1999
Joles Sennell. ‘El Superheroi de la tele’. Il·lustracions de Montse Fransoy. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1999. A partir de 8 anys.
Joles Sennell. ‘El món rar de l’Estrafo’. Il·lustracions de Montserrat Tobella. Col·leció Muntanya Encantada. Editorial Cadí. Barcelona, 1999. A partir de 5 anys.
‘El món rar de l’Estrafo’, premi Lazarillo d’Il·lustració 1997, ha trobat edició, un temps després, a l'Editorial Cadí. L’escriptor Joles Sennell i la il·lustradora Montserrat Tobella inventen l’Estrafo, un personatge que viu envoltat de rareses. De fet, ell mateix és una criatura d’aparença humana, que neix al cor d’una fruita, ja vestit i conscient que no li agrada un món sense música.
Després de fer cap a un món fosc i silenciós, Estrafo en surt disparat en una mena de Big Bang que el fa anar a parar als somnis del mag de la sort, el qual, a la vegada, l’envia cap al mar, a la recerca de sons, i el fa parlar amb formigues musicants que cullen sorolls dels quals en fan melmelades.
Anar d’un lloc a l’altre és, però, una excusa. Fins que sent els batecs del seu cor i, per fi, descobreix que porta la música en el seu interior. El text de Joles Sennell té tant de poètic com d’una mica inconnex, obligat segurament per l’autoria més pròpia de la il·lustració que no pas de la narrativa, per les característiques del premi al qual va concórrer. Per tot això, el conte posa veu a unes làmines probablement massa bigarrades i de conceptes confosos, dos aspectes que no ajuden gens a centrar les intencions que es desprenen de l’argument dels dos autors.
El segon dels llibres de Joles Sennell, ‘El Dinociment’, és una deliciosa novel·la de fantasia amb rerefons ecologista. Ambientada al bosc Zer, situat al mateix Moianès d'on Sennell treu l'argument després de visitar una escola, l'autor explica que, pel que sembla, només s'hi fan cinc camacurts en tot l'any, els quals, com tots els animals i vegetals d'aquest bosc, tenen por de tres elements: les sequeres, els incendis i el Dinociment, un monstre immens de ferro, formigó i plàstic que ho arrasa tot. De fet, un monstre malalt, ple de microbis i dipositari d'una tènia (amb l'explicació científica acurada per a profit del professorat!) amb la qual caldrà negociar.
L’estil del relat de Joles Sennell és dominat pel to d’humor basat en la llengua i també en les enginyoses propostes dels assemblearis bosquetans davant de la situació desesperada per salvar el seu ecosistema. Les il·lustracions recullen aspectes del text, amb aportacions tímides, de les quals es desmarca la interpretació vigorosa del monstre malalt.
I, en el tercer dels llibres publicats gairebé simultàniament per Joles Sennell, el protagonista d’’El superheroi de la tele’ traspassa la pantalla de l’aparell de televisió amb l’objectiu que els seus superpoders serveixin per solucionar assumptes del món real. Abans de retornar a la sèrie, s’adonarà, a base d’ensurts, que el lector no pot deixar de prendre-se’ls amb tendresa i que la seva presència és incompatible amb la realitat. Les il·lustracions del conte, generoses, fan una interpretació emotiva del superheroi dibuixat i aconsegueixen que el personatge es faci estimar pels lectors.
Suplement Cultura diari AVUI, 13 maig 1999
14 d’agost del 2015
El misteri del desert
Pau Joan Hernàndez. Tàrik de la gran caravana. Il·lustracions de Ricard Castells. Col·lecció Muntanya Encantada. Edicions Cadí. Barcelona, 1999. A partir 10 anys.
Als qui han llegit ‘Joan Salvador Gavina’ no els costarà gens entendre el fil que ressegueix aquesta novel·la breu de Pau Joan Hernàndez. En aquest cas, el personatge somniador és Tàrik, un fill d’assaonadors, que espera cada any que arribi la caravana per un punt de l’horitzó del desert i que, tant ell com el lector, saben, des del primer moment, que un dia acabarà enrolant-se amb els caravanes del desert per descobrir què hi ha més enllà i, en el fons, per descobrir què hi ha en la seva gent i dins d'ell mateix.
Si la gran majoria de contes i novel·les publicades en col·leccions per a joves ja passen prou desapercebudes, aquesta encara hi podria passar més perquè la col·lecció on apareix no és de les que ocupa més espai a les prestatgeries de la distribució editorial. I no hauria de passar gens per alt perquè 'Tarik de la gran caravana' manté un nivell de qualitat, propi de l'obra de Pau Joan Hernàndez, que té com a principal caracteristica la subtilesa amb què l’autor transmet les sensacions del món que envolta el seu personatge.
Que un autor occidental i, que jo sàpiga, poc avesat al desert, “gosi” parlar d’un espai geogràfic tan allunyat del seu àmbit podria ser fàcilment criticable. Sovint s’oblida que darrere d’una obra de creació literària hi ha una feina prèvia de recerca documental que, mig pel mite, mig per la imaginació i, poc o molt, per la documentació, fa que, primer l’escriptor i després el lector, se sentin a la pell dels personatges i notin la sorra a les galtes com si els l'estampés el mateix vent del desert.
Hi ha inicis de novel·les que no poden fer res més que empènyer el lector a continuar llegint. Aquest diu: "Quan les cigonyes arriben a Jarraim, al límit del desert, la gent de la ciutat sap que, com cada any, la gran caravana està a punt de reunir-se". Pau Joan Hernàndez estructura la seva novel·la en deu capítols que no pretenen enllaçar amb la literatura oriental, però que inevitablement s’hi acosten. I, si no, només cal veure com introdueix cada un dels capítols: “A les portes del desert”, “Tàrik dels assaonadors”, ‘La gran caravana arriba’, ‘Una carretada de sandàlies’, ‘Selim ben-Sefer’, ‘El colom i l’home savi’, ‘El Geni de la Sorra’, ‘Desert profund’, ‘Targha de les Veus Mortes’ i ‘El savi que va perdre les claus’.
Tot un doll de misteri acompanya la narració d’aquesta novel·la, però també de precisió narrativa, d’una definició de personatges i de paisatge que, si no són viscuts, com deia, ho podrien ser. I al costat del desig de fugida, del desig de somni, del desig de descoberta del protagonista circula la tradició oral, que ensenya a viure i a ser més savi, com l'home del conte que tanca el cercle del relat.
Aquesta novel·la breu està editada amb dignitat (un gairebé ja no sap quin tacte té el paper semicuixé) i enriquida, a més, amb unes il·lustracions elaborades amb els cinc sentits, igual que la part escrita. L'il·lustrador, mitjançant imatges difuses, ha donat una visió molt particular dels elements que li suggereix el text. Poc acolorides i amb tons neutres, una obra té la forma de cameller i un camell es reprodueix amb un entortolligament de fils finíssims que semblen una troca de llana. Són làmines que no només t'assalten a cada capítol sinó que tenen la virtut de no mostrar més del compte per garantir que la recreació del misteri del desert que insinua Pau Joan Hernàndez mantingui tota la poètica, que és la clau d'aquesta novel·la farcida de la intensitat de la vida corrent dels seus personatges.
Suplement Cultura diari AVUI, 16 desembre 1999
Als qui han llegit ‘Joan Salvador Gavina’ no els costarà gens entendre el fil que ressegueix aquesta novel·la breu de Pau Joan Hernàndez. En aquest cas, el personatge somniador és Tàrik, un fill d’assaonadors, que espera cada any que arribi la caravana per un punt de l’horitzó del desert i que, tant ell com el lector, saben, des del primer moment, que un dia acabarà enrolant-se amb els caravanes del desert per descobrir què hi ha més enllà i, en el fons, per descobrir què hi ha en la seva gent i dins d'ell mateix.
Si la gran majoria de contes i novel·les publicades en col·leccions per a joves ja passen prou desapercebudes, aquesta encara hi podria passar més perquè la col·lecció on apareix no és de les que ocupa més espai a les prestatgeries de la distribució editorial. I no hauria de passar gens per alt perquè 'Tarik de la gran caravana' manté un nivell de qualitat, propi de l'obra de Pau Joan Hernàndez, que té com a principal caracteristica la subtilesa amb què l’autor transmet les sensacions del món que envolta el seu personatge.
Que un autor occidental i, que jo sàpiga, poc avesat al desert, “gosi” parlar d’un espai geogràfic tan allunyat del seu àmbit podria ser fàcilment criticable. Sovint s’oblida que darrere d’una obra de creació literària hi ha una feina prèvia de recerca documental que, mig pel mite, mig per la imaginació i, poc o molt, per la documentació, fa que, primer l’escriptor i després el lector, se sentin a la pell dels personatges i notin la sorra a les galtes com si els l'estampés el mateix vent del desert.
Hi ha inicis de novel·les que no poden fer res més que empènyer el lector a continuar llegint. Aquest diu: "Quan les cigonyes arriben a Jarraim, al límit del desert, la gent de la ciutat sap que, com cada any, la gran caravana està a punt de reunir-se". Pau Joan Hernàndez estructura la seva novel·la en deu capítols que no pretenen enllaçar amb la literatura oriental, però que inevitablement s’hi acosten. I, si no, només cal veure com introdueix cada un dels capítols: “A les portes del desert”, “Tàrik dels assaonadors”, ‘La gran caravana arriba’, ‘Una carretada de sandàlies’, ‘Selim ben-Sefer’, ‘El colom i l’home savi’, ‘El Geni de la Sorra’, ‘Desert profund’, ‘Targha de les Veus Mortes’ i ‘El savi que va perdre les claus’.
Tot un doll de misteri acompanya la narració d’aquesta novel·la, però també de precisió narrativa, d’una definició de personatges i de paisatge que, si no són viscuts, com deia, ho podrien ser. I al costat del desig de fugida, del desig de somni, del desig de descoberta del protagonista circula la tradició oral, que ensenya a viure i a ser més savi, com l'home del conte que tanca el cercle del relat.
Aquesta novel·la breu està editada amb dignitat (un gairebé ja no sap quin tacte té el paper semicuixé) i enriquida, a més, amb unes il·lustracions elaborades amb els cinc sentits, igual que la part escrita. L'il·lustrador, mitjançant imatges difuses, ha donat una visió molt particular dels elements que li suggereix el text. Poc acolorides i amb tons neutres, una obra té la forma de cameller i un camell es reprodueix amb un entortolligament de fils finíssims que semblen una troca de llana. Són làmines que no només t'assalten a cada capítol sinó que tenen la virtut de no mostrar més del compte per garantir que la recreació del misteri del desert que insinua Pau Joan Hernàndez mantingui tota la poètica, que és la clau d'aquesta novel·la farcida de la intensitat de la vida corrent dels seus personatges.
Suplement Cultura diari AVUI, 16 desembre 1999
Subscriure's a:
Missatges (Atom)