Literatura amb música celestial

Mercè Canela. Quan l'Eloi va ser música. Il·lustracions d'Òscar Climent. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

       No és la primera vegada que Mercè Canela (Sant Guim, La Segarra, 1956), introdueix la música en les seves novel·les. Si no recordo malament, a 'El rastre de les bombolles', publicada a Edicions La Magrana, situa un grup de músics de carrer i una cantant d'òpera al barri antic de Barcelona i, em sembla que afegeix també una rèplica, volguda o no, no ho sé, del professor de les bombolles, alter ego de Pep Bou, que ja aleshores funcionava pel món amb el seu artilugi escènic de sabó.
       Els qui encara llegeixin avui 'El rastre de les bombolles', una novel·la que deu tenir vuit o deu anys, enllaçaran, doncs, amb la música de fons en què es basa aquesta novel·la, molt més breu que l'anterior, i adreçada a primers lectors, novel·la que l'editorial inclou també en una nova sèrie de la col·lecció Grumets, oberta per a aquesta franja d'edat, amb un format diferent de l'estàndard que la col·lecció presentava fins ara.
       'Quan l'Eloi va ser música' és una novel·la fantàstica que no deixa de sorprendre. I dic, "no deixa de sorprendre" perquè és difícil, a aquestes altures, que la fantasia literària que es genera avui en dia, amb la competència audiovisual que té, pugui encara sorprendre. En el cas d'aquesta novel·la de Mercè Canela, tot i que el recurs d'entrar en un altre món tingui prou referents en la literatura clàssica, el que aporta de nou és la transformació que el protagonista pateix en peces de l'escala musical. Més que patir, esclar, li serveix, com passa en aquests casos de ficció per passar-ho d'allò més bé.
       Mercè Canela utilitza un to humorístic que permet que el seu personatge conegui congèneres musicals com el Sol Blanca o les Corxeres Fa, La i Do. I que faci un viatge per la música que, sense ganes de convertir-se en instrument de pedagogia, compleix una de les funcions de la bona literatura: obre els ulls i en fa sortir el lector, com el protagonista, amb alguns nous coneixements.
       ¿Quan se sap que una novel·la passa un dels primers tests de lectura? No només quan un consell editorial li ha donat el vistiplau sinó quan l'il·lustrador, al marge de la creació de l'escriptor, en treu un resultat que s'adiu amb el to positiu del text. I en aquest cas, les il·lustracions en color de 'Quan l'Eloi va ser música' (la nova sèrie incorpora el color), reflecteixen els ingredients de coneixement, de novetat, d'humor i de bona literatura que comentava.
       Òscar Climent, l'il·lustrador, ha jugat amb tons de colors molt vius i bàsics, per marcar, suposo, l'alegria que es desprèn de l'orquestra amb la qual arrenca el relat, la Banda dels Alegres Sifasol. Els elements de cada làmina s'insinuen, més que identificar amb exactitud persones i objectes. Un auditori de cadires de plaça de poble es redueix a un parell de fileres en blau sobre un fons ataronjat que, encara més al fons, mostra una carena ondulada verda i un gran sol, acompanyat d'una llengua de núvol, per situar l'àmbit geogràfic de la novel·la. Un agutzil carregat d'eines, de fet ell mateix té estructura de tenalles, és l'element humà d'aquesta làmina del llibre que, en les escenes següents, presenta més aviat els diversos instruments d'una orquestra i les diverses transformacions del personatge en notes musicals. De fet, fa l'efecte que Òscar Climent treballi a peces, com si enlloc de les eines de l'estudi fes anar el ribot del taller, similar al collage, i va incrustant elements o encenalls en cada làmina fins que aconsegueix el resultat plàstic final, com si elaborés una sèrie animada.
        La nova sèrie de la col·lecció Grumets ha guanyat en color, gruix de paper i cos de lletra, tot i que hagi perdut en dimensions externes. Però sempre he dubtat que un llibre de dimensions petites sigui el més idoni per als lectors més petits. Més aviat crec que, per als primers lectors, el plaer d'un llibre com més "gran" millor incita la "investigació" i la lectura. I, si no, ¿com haurien nascut, crescut i gairebé desaparegut del mercat editorial els àlbums il·lustrats si no hagués estat per això?

[Suplement Cultura diari AVUI, 29 juny 2000]

Culs, vòlics i altres especies

David Cirici. Llibre dels vòlics. Il·lustracions de Marta Balaguer. Edicions Destino. Reedició Premi Apel·les Mestres 1985. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

Jaume Cela. Hi ha coses que són de mal perdre. Il·lustracions de Gisèle Martinez. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

      Les reedicions, gairebé sempre, són benvingudes. I més en aquest parell de casos que recuperen dos llibres que, en el seu moment, van aparèixer en un format diferent. Parlem d'un experiment il·lustrat de David Cirici i Marta Balaguer, que ja té quinze anys de vida ('Llibre dels vòlics', per cert, titulat a l'interior: 'Llibre de vòlics, laquidambres i altres espècies'), que va ser guardonat el 1985, amb un dels primers premis Apel·les Mestres de Literatura Infantil Il·lustrada, i parlem també d'un conte llarg de fa deu anys ('Hi ha coses que són de mal perdre'), del qual és autor Jaume Cela i que ara veu publicat en la nova sèrie per a primers lectors de la col·lecció Grumets.
      El primer és un àlbum en el qual Marta Balaguer ha utilitzat unes il·lustracions de to càlid per acompanyar una colla de rodolins, alguns disposats com una auca, petits poemes, i algun conte brevíssim, de David Cirici, que serveixen d'excusa per presentar un estol de personatges inventats, però fàcilment identificables amb insectes, peixos i algun gegant i tot.
      No és que fa quinze anys no es tinguessin les idees clares sobre els habitants d'altres galàxies, però els personatges de Marta Balaguer tenen un aspecte del que fins fa poc s'anomenaven "marcians". La cua, el nas de trompeta i les orelles de ventilador en són un signe inequívoc. L'estil utilitzat per la il·lustradora va prenent forma de mecano fins arribar a una làmina atapeïda d'elements, entre els quals, si es capgira el llibre, es descobreix un dels personatges, en Penjarella, que penja, esclar, d'una de les tarimes de colors, la semblança més clara amb una rata-pinyada, espècie amb qui els vòlics tenen la relació lingüística més aproximada (voliac). El conte es tanca amb final de rondalla: "Cau la nit sobre l'illa. / Allò que brilla / no són llums de cap ciutat. / Són les orelles dels vòlics / que escolten el que hem contat."
      D'altra banda, la reedició de Jaume Cela recorda aquell estil tan propi de fa uns anys en què, a partir d'una frase feta, d'un sentit canviat, d'una ressonància popular, un autor és capaç de bastir un conte. Pel que fa a 'Hi ha coses que són de mal perdre', la paraula base és "cul" i a partir d'aquí, començant per "perdre el cul" (que pot tenir un significat o un altre, depèn del context), la història es transforma en un cas real del protagonista.
      Amb una bona dosi d'humor, Jaume Cela va aplicar fa deu anys la narració encadenada que va lligant les peripècies del protagonista que, al marge de les fugides d'estudi dels que l'envolten, o de l'experiment lingüístic de l'autor, es fa un bon tip de patir a la recerca del seu pompis (una expressió que, si no m'erro, no apareix en cap moment com a sinònim de la paraula estrella). Conte mesurat, sense expressions impròpies, malgrat que la paraula "cul" en permet un gavadal. Així, doncs, "anar de cul", "caure de cul", "ser un cul d'en Jaumet", "ser un cul d'església", "anar a parar al cul del món" i alguna altra accepció queden en minoria davant del gruix de grolleries que té aquesta noble part del cos com a punt de mira lingüístic (una ullada al diccionari us en descobrirà una rastellera tan llarga com una botifarra culana!).
      Les il·lustracions de Gisèle Martínez es basen en tons vius i a reflectir els personatges del conte representats per figures arrodonides com un globus (en un curiós paral·lelisme amb el "cul" objecte de la narració). En la majoria de làmines, però, les il·lustracions, de colors molt vius, tendeixen a la monotonia perquè estan al servei d'un conte que ja en té prou amb el tràfec a buscar l'"objecte" perdut i, per tant, no dóna gaire opció a aventures que obrin altres camps fora dels que l'autor ha marcat des del principi.
      El punt també poètic, com en el cas del llibre dels vòlics: la troballa del cul enganxat en un núvol i descobert en una foto de càmera fixa del butlletí del temps televisiu. Potser per això, finalment, la valuosa "peça" pot ser rescatada gràcies al fet d'haver quedat enganxada a l'antena de la televisió. Si tenim en compte que la llengua és una fàbrica que no s'atura mai, si se'm permet la modesta aportació, ens trobem davant del primer cas de "cul de repetidor", un preàmbul del que un dia o altre seria el "cul parabòlic" o, anant més lluny, el "cul per cable".

[Suplement Cultura diari AVUI, 6 juliol 2000]

Faules de formiguer

Emili Teixidor. Petits contes d'intriga de la Formiga Piga. Il·lustracions de Gabriela Rubio i col·laboració de Loren Llebot. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 2000. A partir 7 anys.

        No es pot dir mai "d'aquesta aigua no en beuré" ni "més parts d'aquest conté no escriuré". Ho recordo com si fos ara: Emili Teixidor va presentar la primera novel·la de la Formiga Piga ('L'amiga més amiga de la Formiga Piga', posteriorment Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 1997) i va dir que el personatge i la seva patuleia no havien nascut com una sèrie i que no es veia fent segones parts. Un temps després, l'autor —suposo que empès per l'acceptació del primer títol i animat per algun suggeriment editorial— va tornar al món subterrani amb 'La Formiga Piga es deslloriga'. I aquest any —gairebé al mateix temps que guanyava el Premi Sant Jordi de novel·la—, tenia en premsa el tercer llibre del que caldria ja anomenar sèrie: 'Petits contes d'intriga de la Formiga Piga'. Els tres, fidelment, per a lectors gairebé primerencs.
        Em sembla recordar que en el comentari del primer títol de la sèrie vaig dir que, un cop enllestida la primera novel·la, dubtava que les formigues donessin per gaire més. No vaig comptar, esclar, amb la tenacitat de l'autor. I, potser confiat en les seves declaracions de les quals vaig ser testimoni, em vaig llençar a "encauar" el formiguer teixidorià.
        A la sortida del segon volum, em va semblar que la temptació de tornar-hi havia sortit una mica precipitadament del cau. Diria que el vaig trobar forçat. Malgrat que el primer ja havia recollit el Premio Nacional de Literatura. I, ara, amb la tercera temptativa a l'abast, gosaria afirmar que, en la fórmula del conte breu, brevíssim, que ha utilitzat Teixidor, hi ha una autèntica continuació de la Formiga Piga. De segur que ell, precisament ara, no deu pensar el mateix. Però, ¿què hi farem?
        ¿Per què aquests 'Petits contes d'intriga de la Formiga Piga' trenquen amb la línia dels anteriors relats? Precisament perquè Emili Teixidor ha fugit del formiguer estricte i ha enriquit el bestiari autòcton de la sèrie amb altres animals, amb el recurs del conte dins el conte, i ha elaborat allò que tanta falta fa en qualsevol literatura: un recull de petites faules per on transcorre l'humor, la sensibilitat, la ironia, la finor, la qualitat literària, el retrat quotidia, la misèria humana... I així, sota l'excusa de fer un recull de contes breus per a lectors petits s'aconsegueix un recull de trenta petites peces d'orfebreria que poden —que haurien— de ser llegides per tothom. És la clau. Allò que tant costa d'entendre a molts editors que es dediquen al llibre per a infants i adolescents. És la clau de la transformació que es generarà lentament en aquest àmbit literari, si vol sobreviure.
      Les il·lustracions, que continuen sent de la mateixa autora de la sèrie, Gabriela Rubio, ara en col·laboració amb Loren Llebot, respiren també més que en els dos llibres anteriors pel mateix motiu: la diversitat de la fauna i els contes que s'expliquen.
      Prescindint, com sempre, de la coberta convencional, em sembla especialment enigmàtica la que acompanya el 'Conte de por', la imatge d'un infant que es dedica a col·leccionar amics, persones amables i servicials, records agradables i records de paisatges, per cridar-los sempre que es trobi sol i angoixat.

[Suplement Cultura diari AVUI, 13 juliol 2000]

Una font de petits coneixements

Pere Martí Bertran. En Griset aventurer. Il·lustracions de Núria Tomàs. Grup Promotor - Alfaguara. Barcelona, 2000. A partir 10 anys

       La segona novel·la d’un gat especial com en Griset, que ja va protagonitzar el debut literari de l’autor, serveix per aprofundir ara en les possibilitats que un animal personificat pot oferir. Si bé el primer relat de Pere Martí Bertran es dedicava força a la “presentació en societat” del seu personatge, la segona novel·la ha fet un tomb en la tipologia del protagonista i l’ha convertit a la vegada en un mitjà i en una font de petits coneixements que, convertits en literaris, aconsegueixen un resultat, en alguns moments esplèndid, en d’altres ocurrents, i encara, en segons quins casos, màgics.
       La novel.la ‘En Griset aventurer’ transcorre durant el mes de juny. Un mes que farà servir l’autor per enviar a conèixer món el gat protagonista fins a coindir amb la tornada la nit de Sant Joan, que li permet reblar el clau de la màgia amb què vol imprimir la fugida iniciàtica de Griset.
       Pere Martí encapçala cada capítol amb un rodolí que li fa de títol, a imatge i semblança de novel·les de l’antigor, però que serveix també per neguitejar el lector de per on anirà la cosa. De fet, una relectura d’aquests encapçalaments permet donar una visió de la trama i serveix, un cop llegit el relat, per recordar allò que el protagonista hi ha viscut.
       ‘En Griset aventurer’, doncs, passa de la fugida per aprendre què hi ha més enllà del quotidià, fins a la descoberta de la por, del món màgic de les rondalles, de la descoberta de la força de la paraula, de l’emboscall de les endevinalles, fins a la força que li atorga haver corregut el risc de l’aventura i ser posseïdor de poders extraordinaris per utilitzar només a fi de bé i en casos extrems.
       La novel.la de Pere Martí té, entre altres, la virtut de no pretendre inventar cap món fantàstic nou sinó de recórrer subtilment paratges que, als lectors més avançats, els poden ser coneguts. I té també la virtut d’arribar al lector amb un llenguatge net, mesurat, enriquidor, treballat pas a pas, una constant que ja existia en la primera novel·la i que es va repetir també en el segon llibre de l’autor, ‘La nena que va pintar els cargols’, publicat a la mateixa col·lecció.
       Les il·lustracions que reinterpreten el personatge de Griset mantenen un to similar al de la creació del text en tot el llibre. La limitació del blanc i negre no acaba de descobrir-ne el resultat que algunes amaguen, com queda clar en la làmina de la coberta. Tot i així, tenen un interès especial perquè aconsegueixen donar vida a un gat sense caure en imatges tòpiques i mantenint un encertat equilibri entre la seva naturalesa i la personificació que li atorga l’autor de la novel·la.

[Suplement Cultura diari AVUI, 14 setembre 2000]

La unió inusual d'escriptor i il·lustrador

Joan Subirana (text i il·lustracions). El meu amic en Pòtol. Tàndem Edicions. València, 2000. A partir 6 anys.

Montse Gisbert (text i il·lustracions). El bebè més dolç del món. Tàndem Edicions. València, 2000. A partir 6 anys.

       Aquests són dos àlbums que no haurien de passar desapercebuts dels sectors més sensibilitzats per edicions singulars. Per diferents motius: per la qualitat amb què són presentats, per les distincions que ja recullen en forma de premis, per la doble autoria de text i il·lustracions dels seus autors, faceta no gaire habitual, ni entre escriptors ni entre il·lustradors, i, en últim lloc, perquè una combinació d'elements amb resultat excel·lent surt de la factoria d'una editorial valenciana. És a dir, d'una factoria a la qual seria més fàcil deixar-se de segons criteris i tirar pel dret del que li accepta el mercat.
        L'àlbum de Joan Subirana va rebre el I Premi de Literatura Il·lustrada Tomba Tossals, atorgat per l'Ajuntament de Castelló. I l'àlbum de Montse Gisbert va ser distingit fa uns mesos per la revista nord-americana Skipping Stones.
        Al marge d'això, si els dos àlbums haguessin aparegut sense l'acompanyament de premis, tindrien el mateix interès i sobtarien igualment per la seva rigorositat. Els dos coincideixen a fusionar imatges i text, escrit, dibuixat, vaja, línia a línia en una aparent escriptura a mà artesanal que els converteix en unes peces de creació de cap a peus.
        Les il·lustracions de 'El meu amic en Pòtol' estan configurades per grans làmines de tons pastosos, amb imatges engrandides i amb primers plans que obliguen l'autor a ser molt polit en les expressions dels personatges que retrata. El text explica, o més aviat fa el retrat, estil Homenots, d'un gos que, com el seu nom de fonts insinua, és "un pòtol brut, desdestegat, vell i maldestre". ¿És un text al servei de les il·lustracions? De segur que sí. Fa l'efecte que l'autor s'ha explicat les làmines i que, a manera que les ha reproduïdes en imatges, hi ha posat el sobretitulat. El resultat és un conte que es pot llegir als més petits i que poden llegir els primers lectors. Als uns i als altres, però, com als adults, les imatges se'ls emportaran els ulls que, al final del recorregut, els tindran plens d'una sòlida plasticitat.
        D'altra banda, les làmines de 'El bebè més dolç del món', tot i que tendeixen també a la deformació i l'engrandiment dels personatges, ho fan amb una pàtina de color més suau, on domina el groc i el vermell, per caricaturitzar un món d'abelles amb tendència a la personificació. La disposició del text vol també aparellar-se amb la disposició d'un rusc. Paràgrafs en semicercle, ondulats, dins de camins, tot al servei d'un àlbum que, partint de l'argument literari, arriba a aprofundir en el coneixement del procés de la mel i el món de les abelles. És precisament per aquesta doble funció i per la seva divulgació de la natura que el llibre ha estat distingit als Estats Units. Diuen que per omplir un pot de mel de 250 grams es necessita un litre de nèctar que una abella aconsegueix en una mitjana d'entre 20.000 i 100.000 viatges del lloc de collita al rusc. Això, que és comparable a calcular les pulsacions al teclat, dit a dit, d'un escriptor o d'una escriptora, fins a configurar una novel·la, ja és suficient perquè l'autora s'hagi plantejat una història en àlbum il·lustrat, sense pensar en la imatge tipus "d'allò que es porta" i que és més senzill és "d'exportar a la pantalla".

[Suplement Cultura diari AVUI, 21 setembre 2000]