Tres nous Joles Sennell

Joles Sennell. ‘El Dinociment’. Il·lustracions d’Àngels Comella. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir de 7 anys.

Joles Sennell. ‘El Superheroi de la tele’. Il·lustracions de Montse Fransoy. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1999. A partir de 8 anys.

Joles Sennell. ‘El món rar de l’Estrafo’. Il·lustracions de Montserrat Tobella. Col·leció Muntanya Encantada. Editorial Cadí. Barcelona, 1999. A partir de 5 anys.

        ‘El món rar de l’Estrafo’, premi Lazarillo d’Il·lustració 1997, ha trobat edició, un temps després, a l'Editorial Cadí. L’escriptor Joles Sennell i la il·lustradora Montserrat Tobella inventen l’Estrafo, un personatge que viu envoltat de rareses. De fet, ell mateix és una criatura d’aparença humana, que neix al cor d’una fruita, ja vestit i conscient que no li agrada un món sense música.
        Després de fer cap a un món fosc i silenciós, Estrafo en surt disparat en una mena de Big Bang que el fa anar a parar als somnis del mag de la sort, el qual, a la vegada, l’envia cap al mar, a la recerca de sons, i el fa parlar amb formigues musicants que cullen sorolls dels quals en fan melmelades.
        Anar d’un lloc a l’altre és, però, una excusa. Fins que sent els batecs del seu cor i, per fi, descobreix que porta la música en el seu interior. El text de Joles Sennell té tant de poètic com d’una mica inconnex, obligat segurament per l’autoria més pròpia de la il·lustració que no pas de la narrativa, per les característiques del premi al qual va concórrer. Per tot això, el conte posa veu a unes làmines probablement massa bigarrades i de conceptes confosos, dos aspectes que no ajuden gens a centrar les intencions que es desprenen de l’argument dels dos autors.
        El segon dels llibres de Joles Sennell, ‘El Dinociment’, és una deliciosa novel·la de fantasia amb rerefons ecologista. Ambientada al bosc Zer, situat al mateix Moianès d'on Sennell treu l'argument després de visitar una escola, l'autor explica que, pel que sembla, només s'hi fan cinc camacurts en tot l'any, els quals, com tots els animals i vegetals d'aquest bosc, tenen por de tres elements: les sequeres, els incendis i el Dinociment, un monstre immens de ferro, formigó i plàstic que ho arrasa tot. De fet, un monstre malalt, ple de microbis i dipositari d'una tènia (amb l'explicació científica acurada per a profit del professorat!) amb la qual caldrà negociar.
        L’estil del relat de Joles Sennell és dominat pel to d’humor basat en la llengua i també en les enginyoses propostes dels assemblearis bosquetans davant de la situació desesperada per salvar el seu ecosistema. Les il·lustracions recullen aspectes del text, amb aportacions tímides, de les quals es desmarca la  interpretació vigorosa del monstre malalt.
        I, en el tercer dels llibres publicats gairebé simultàniament per Joles Sennell, el protagonista d’’El superheroi de la tele’ traspassa la pantalla de l’aparell de televisió amb l’objectiu que els seus superpoders serveixin per solucionar assumptes del món real. Abans de retornar a la sèrie, s’adonarà, a base d’ensurts, que el lector no pot deixar de prendre-se’ls amb tendresa i que la seva presència és incompatible amb la realitat. Les il·lustracions del conte, generoses, fan una interpretació emotiva del superheroi dibuixat i aconsegueixen que el personatge es faci estimar pels lectors.

Suplement Cultura diari AVUI, 13 maig 1999