Un sense sucre

Pau Joan Hernàndez. Joana i el sis vint-i-cinc. Il·lustracions de Maria Espluga. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 1998. A partir 9 anys.

        Quan es reclama que els autors escriguin pensant que no tots els seus lectors tenen les mateixes condicions físiques i aptituds, es demana, suposo, que es reflecteixin les necessitats, les dificultats, els problemes d'adaptació i també les compensacions i els avantatges (si serveix de consol) de segons quines situacions i quins protagonistes que es veuen afectats per unes deficiències en relació amb els que els envolten.
        Pau Joan Hernàndez fa molt ben fet d'escoltar aquestes demandes, però també d'evitar caure precisament en un retrat paternalista que, de segur, complauria més els que troben a faltar arguments d'aquesta mena.
        La protagonista del relat 'Joana i el sis vint-i-cinc' és un personatge creïble, de la mateixa manera que també ho són la resta de companyes que formen l’equip de bàsquet (autèntic motiu ambiental de la trama). Una malaltia inesperada deixa invàlida una de les integrants del grup que era també una de les jugadores amb més aptituds.
        El relat, tan breu com concentrat en el seu objectiu, defuig tot el que de duresa pot tenir el cas i reflecteix més les reaccions que es creen al voltant de la nova situació, de les reaccions que provoca en la resta del grup i també de les descobertes que a vegades es poden fer de la societat adulta i les seves reaccions en casos així.
        Relatat en primera persona, des del punt de vista d'una de les integrants de l'equip de bàsquet, 'Joana i el sis vint-i-cinc' passa de la incògnita de la desaparició de l'escola de la companya protagonista a la seva integració en el grup, ja invàlida, convertida en esperó i motor de la lluita per continuar guanyant.
        Tot i que és previsible que el relat de Pau Joan Hernàndez desemboqui en un final positiu, tal com se succeeixen els fets, el més important és la reacció col·lectiva que s’hi introdueix i el contrast entre l'idealisme dels petits i la hipocresia dels adults.
        Una alumna invàlida en una escola crea problemes de tota mena, segons la directora del centre. I la política d’integració del sistema educatiu (que em sembla que no és tan clara com vol deixar dit el relat) és un dels punts de reflexió amb una perillosa comparació entre "moros, gitanos, negres i invàlids" que se salva perquè es posa en boca de la directora i no es transforma en criteri general.
        El desenllaç de l’acceptació definitiva de l’exjugadora ja invàlida al centre és possible gràcies a una "intrèpida intervenció de la premsa", un recurs excessivament mític per part de l’autor si tenim en compte que les "actuacions intrèpides de la premsa" ja no són d’aquest món, i no donen punts per obtenir crèdits en cap facultat de periodisme, sobretot si el cas a investigar no prové d’un comunicat oficial i no té el vistiplau dels controladors permanents de la informació dominant.
        Les il·lustracions del llibre recuperen els personatges singulars de Maria Espluga, en una línia molt personal que hauria de tenir més opcions de les que té. Només la làmina que descobreix amb crosses la protagonista, i això no és culpa seva, apareix massa aviat i desvela, abans que el lector s’ho trobi en el relat, què és el que li passa a la protagonista. En conjunt, s’acosta més a la duresa i el realisme la part gràfica que no pas, com deia al principi, la mateixa narració, un contrapès mesurat que fa que el llibre s'aparti de la dolcesa per als primers lectors.

Suplement Cultura diari AVUI, 4 febrer 1999