Amb rerefons històric

Daniel Palomeras. El temps feliç. Col·lecció Gran Angular Club. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.

Daniel Palomeras. El naufragi. Il·lustracions d'Eloi S. Vizcaino. Col·lecció La Finestra de Paper. Castellnou Edicions. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.

Daniel Palomeras. El meu germà. Col·lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 1997. A partir 14 anys.

    Quan en la literatura catalana adreçada a lectors joves, es parla de novel·la històrica, no es pot deixar de pensar en l'aportació feta per Oriol Vergés, entre altres autors que hi han passat de tant en tant com Josep Vallverdú, per exemple. El cas d'Oriol Vergés, però, és peculiar. En la majoria de novel·les vergesianes hi ha un interès divulgatiu i un tractament prioritari des del punt de vista de l'historiador que vesteix la trama documentada amb una recreació literària.
    Aquesta última temporada, les edicions de novel·les amb rerefons històric, o amb la història com a punt de partida, han estat habituals. ¿Algú ha detectat que el mercat demana història, potser? A banda dels títols que aquí s'han anat ressenyant, l'autor Daniel Palomeras (Santa Maria d'Oló, Bages, 1949) —metge d'ofici a Ripoll— ha publicat 'El temps feliç' (premi Gran Angular 1996) i 'El naufragi'. Ja abans, Palomeras havia obtingut el premi Folch i Torres amb 'El secret del Comte' (Editorial La Galera), una recreació del mite del comte Arnau, abans que fos televisiu. I també havia tractat l'etapa de la pirateria mediterrània del segle XVI, a la novel·la 'Veles corsàries' (Editorial Baula), un tema, el dels corsaris, que reprèn a l'actual 'El naufragi', però dos segles més endavant, el XVIII.
    Això no vol dir que Daniel Palomeras no hagi tractat temes contemporanis. 'El meu germà' (Editorial Baula) és l'últim d'aquesta sèrie. Una novel·la on, com a mínim, els coneixements mèdics de l'autor fan que tracta sense disbarats de fulletó el problema de la drogoaddicció. Potser el traeix precisament una mica aquest excés de coneixement del medi clínic en el qual es mou, un fre a la fantasia que converteix la novel·la en una trama lineal sense aquell punt de sorpresa que vol la literatura.
    Tornant a les dues novel·les històriques de Palomeras, l'autor es mou entre la terra i el mar. A 'El temps feliç, el marc és el sud d'Europa del 1213. A 'El naufragi', el marc és el Mediterrani del 1720. A la primera, un joglar estira els fils de la trama en un relat des de la maduresa del protagonista, ja avi, on el paisatge, la manera de viure, els costums i les actituds hi tenen un paper important.
    Novel·la en ralenti, una mica excessiva, però estructurada, sense que faci la impressió que l'autor s'hi hagi perdut. En canvi, a 'El nàufrag' —on es repeteix el recurs de la protagonista que parla des del record i la maduresa— hi ha més acció promoguda per l'alta mar, pels corsaris i per l'acurada comparació que s'hi fa entre el perquè de la postura europea i la musulmana, de les primeries del segle XVIII. Les descripcions del paisatge, ambient i costums hi són també essencials. I en una novel·la i l'altra, ni la terra ni el mar aconsegueixen engolir un element clau: l'humà. Un element que Daniel Palomeras destil·la en un joc d'estira-i-arronsa entre la infància i la vellesa dels seus personatges.

Suplement Cultura diari AVUI, 23 octubre 1997