L'il·lustrador que un dia va escriure

François Place. Els últims gegants. Traducció de Teresa Duran. I·lustracions de l'autor. Cercle de Lectors. Barcelona, 1999. A partir 5 anys.

        François Place (Ézanville, 1957) és un autor (diguem-ne “integral”) nascut prop de París que, a més d’haver-se dedicat, per exemple, a elaborar la promoció del TGV, es converteix sobretot en un il·lustrador i escriptor a partir que l’editorial Gallimard li publica una sèrie de llibres temàtics ('Le livre des navigateurs', 1988; 'Le livre des explorateurs', 1989; 'Le livre des marchands', 1992).
        El conte 'Els últims gegants' ('Les derniers géants') data precisament del 1992 i ha estat el llibre amb què François Place ha obtingut un reconeixement internacional. L’obra de François Place arriba traduïda al català per Teresa Duran (per tant amb denominació d’origen) i és una d’aquelles edicions escasses, de luxe, en àlbum il·lustrat, però també amb una considerable porció textual, que, per sort o per desgràcia, només és accessible als associats del Cercle de Lectors. Dic “per sort” perquè potser això ja garanteix que arribi a mans d’un determinat sector de lectors. Però també dic “per desgràcia” perquè això mateix priva que el llibre tingui el lloc que es mereixeria a les llibreries i a l’interès que, de segur, hi dedicarien altres lectors.
        ¿Què és més interessant d’una obra d’autor que compagina text i il·lustracions? En aquest cas, la part il·lustrada guanya per K.O. el text. Em sembla que François Place és més il·lustrador que no pas escriptor, per ara. Però que la seva necessitat d’expressar en imatges tal com veu la literatura fa que s’arrisqui a escriure’s el guió i que es transformi en un escriptor visual.
        L’edició de ‘Les derniers géants’ (per sort la traducció catalana ha prescindit de caure en la trampa mimètica i culta de dir-ne “darrers” i ha recordat que existia “últims”) té unes 36 làmines “per mirar”. I val la pena fer primer això: només mirar. I entendre. Són 36 làmines de traç minuciós. Si feu l’experiment d’engrandir la mirada amb l’ajut d’una lupa (ho he provat) descobrireu on és la base de l’estil de l’autor. Allà on sembla que hi hagi només una massa de color, apareix sota la lupa el recargolat del vímet d'un cistell, el rebregat del farcell d'un camàlic al cap, l'entortolligament d'unes veles de barca, o el vestit de mudar que el navegant aventurer fa servir per anar a descobrir la terra on habiten els últims gegants.
        El text, doncs, que sembla inspirat en les aventures clàssiques de Stevenson, Verne o London, però que també fa una reflexió sobre el camí a destriar entre la ciència i el progrés o la conservació del medi, acompanya aquest passeig visual i hi aporta el to poètic que enllaça amb el lirisme que exhalen les il·lustracions.
        ‘Els últims gegants’ es quedaria curt si només arribés als lectors en versió text. Per això remarcava tant la part il·lustrada. La representació dels gegants en qüestió és una de les aportacions més originals. La seva fusió entre carn i pedra els fa creïbles. I és que, a aquestes alçades de mil·lenni, és difícil creure en gegants si no surt un autor que te’ls fa veure amb un toc de sorpresa i originalitat com els que tenen els de François Place.

Suplement Cultura diari AVUI, 23 setembre 1999