Un pare comestible

Joan Armangué. El pare de sucre. Il·lustracions d'Alamito. Col·lecció Peripècies. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 7 anys.

Ramon Guillem. Aventures a la cort del rei Punt. Il·lustracions de Maria Casas. Col·lecció Ala Delta-València. Edelvives. València, 1999. A partir 5 anys.

        Ens trobem, aparentment, davant de dos textos per a primers lectors de diferent maduresa. Curiosament, però, el més breu, 'El pare de sucre', últim premi Comte Kurt —i potser per això curtíssim—, es recomana per a lectors a partir de set anys, mentre que el segon, 'Aventures a la cort del rei Punt', més extens, es recomana a partir de cinc anys, una franja prematura per l'extensió i pel contingut.
        Les dues edicions, una del Principat i l'altra del País Valencià, fan notar uns criteris diferents a l'hora d'establir edats recomanades. No es tracta, doncs, d'intercanviar les edats sinó de situar cada lectura al seu punt de partida. I, en aquest cas, és molt difícil que els lectors de cinc anys se'n surtin tots sols de les 'Aventures...', mentre que 'El pare de sucre' es pot arribar fer curt i tot per a alguns lectors de set anys endavant.
        Faig, em sembla, la reflexió que es deu fer l'editor a l'hora de distribuir els originals que publica en les diverses col·leccions. Probablement això demostra com és d'inútil encasellar lectures per edats i com és d'urgent orientar amb criteris de continguts i de maduresa personal a l'hora d'enfrontar-se a qualsevol lectura.
        Per exemple, 'El pare de sucre', de Joan Armangué, és un conte que dispara de seguida, sigui quina sigui l'edat, la imaginació del lector: «De petit, jo tenia un pare que era tot de sucre. Me li menjava les ulleres i les sabates i no passava res, no sènfadava.» El conte continua entre el surrealisme i el realisme. Entre el surrealisme perquè el protagonista del conte arriba a empetitir el seu pare com un didal —recordeu Michael Ende i 'El secret de la Lena'—, i el realisme positiu perquè de les impressions busquen el suport afectiu entre fill i pare —no entre fill i mare—: «El pare m'abraçava i feia olor de flam de caramel».
        'El pare de sucre' és un conte breu (o Kurt) per enquadernar. Cartoné, sisplau. Cartoné, en casos així. No és temps d'antologies, però 'El pare de sucre' és un conte d'antologia, de model de conte plenament rigorós amb l'exigència literària, potser perquè s'adreça als primeríssims lectors. Trenta línies escasses que deixen en ridícul milers d'altres línies sense cap respecte ni per la tradició ni cap aportació pel trencament.
        Si ara entrem en les 'Aventures a la cort del rei Punt', de Ramon Guillem, hem de fer un parèntesi. L'autor, en aquest cas, té un objectiu molt clar des del bon començament: fer un conte que faci adonar els lectors de la riquesa i de la sorpresa que s'amaga darrere de la lectura. La intenció té una referència similar en una edició recent, la de 'C. El petit llibre que encara no tenia nom', de José Antonio Millán, traduït per Quim Monzó i il·lustrat per Perico Pastor. Allà, C. és un llibre personificat que viu aventures entre prestatgeries. Aquí, conté lletres que parlen i, gràcies a elles, el protagonista de les 'Aventures a la cort del rei Punt' es trobarà amb un regne que el convertirà en un lector empedreït.
        L'humor i l'agilitat narrativa són els dos ingredients que destaquen en el relat de Ramon Guillem. Menys surrealista que 'El pare de sucre', el seu conte tendeix a parlar des d'un recurs assumit: el de la fantasia. Un regne del rei Punt amb ministeris d'arts gràfiques a doll: el ministeri de la Impremta, el de l'Enquadernació, el de Lletres Estrangeres o el de Disseny. Amb un regne com aquest, no hi ha dubte que un es faria monàrquic a ulls clucs i punt.

Suplement Cultura diari AVUI, 8 juliol 1999