Sense concessions

Antoni Garcia Llorca. Tiny de llum de lluna. Il·lustracions de David Garcia Llorca. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 12 anys.

        Aquesta segona novel·la de Garcia Llorca (que malgrat les lletres no té res a veure amb el poeta del centenari) no fa res més sinó confirmar la qualitat literària que hi ha darrere d’aquest jove escriptor (Barcelona, 1971), segurament que encara el més jove en català i amb obra premiada i publicada. L’autor de 'Tiny de llum de lluna' va guanyar el premi Guillem Cifre de Colonya de l’última edició. I ho va fer després d’haver guanyat amb 'Ulls d’ocell' el premi Folch i Torres del 1995 i, de rebot, el Crítica Serra d’Or del 1997.
        Afortunadament, d’aleshores ençà, Antoni Garcia Llorca no ha cedit al seu estil. És a dir, no s’ha deixat temptar pels corrents  editorials, amb el risc que això suposa. Risc de no trobar entrada en col·leccions que, a vegades, sembla que els jurats i assessors que tenen siguin més representants de l’àrea comercial que no pas de la de literatura.
        Ras i curt, si jo fos comercial, no sabria, en el clima actual, com vendre 'Tiny de llum de lluna'. Vull dir que, si em deixés enganyar per la teoria del que han o no han de llegir els joves, o em deixés seduir per la frase de rigor que diu, com a resum concloent d’un llibre, que “és divertit i es llegeix d’una tirada”, i hagués de tractar amb els intermediaris que fan arribar les lectures als nois i noies, no sabria com fer-los entendre que 'Tiny de llum de lluna' té tots els ingredients que calen, precisament, per agafar gust pel misteri de la lectura. I és que, he d’admetre-ho, no he fet un màster ni de vendes ni de marquèting. I així, avui —com abans si no tenies carnet de conduir—, no es pot anar enlloc.
        En canvi, ho tinc facilíssim per intentar convèncer els lectors, joves o no, de les virtuts i algun defecte de 'Tiny de llum de lluna'. Primer: té un llenguatge passat per l’esmolet. No se’n troben, almenys en autors que són del 65 endavant. Segon: és ideal per familiaritzar-se amb la mitologia i els seus personatges. Tercer: és un passeig marítim sense necessitat de salvavides. Quart: és un enllaç cap a lectures adaptades de la 'Ilíada', d’Homer, o cap a aquell videojoc, de qui ningú no se’n recorda, anomenat 'Ulisses' (Grijalbo-Mondadori, mal distribuït per vergonya seva) o, finalment, quan ja siguin universitaris, per entrar en la 'Ilíada' íntegra sense les reticències que professors i alumnes li tenen (cosa fàcil d’entendre per la falta de base formativa que arrosseguem).
        Però sobretot diria que 'Tiny de llum de lluna' es pot llegir independentment de voler aprofundir en els déus clàssics i les seves trapelleries. Una certa ironia de l’autor combina el rigor amb la recreació i la facilitat de fer veure (en una mena de Real Video) el que passa al fons del mar, però sense “matarile, rile, rile!”.
        La novel·la té 211 pàgines. Massa. Ja passava a 'Ulls d’ocell' i i —em sembla que ho vaig dir—, l’extensió fa perdre el bon ritme del text. Fins ara, Antoni García Llorca ha topat amb jurats i editors que li ho han perdonat. Però la vida literària és dura. I no tothom el tractarà igual. De tota manera, no m’atreviria a dir-li mai que deixi de fer el que li sembli millor. Ni jurats ni editors s’ho mereixen.
    Ah, només un detall: ¿què espera la col·lecció pot prescindir d’il·lustracions? Rems de La Galera ja porta una vintena de títols i encara no sé per quin caratsos l’editor s’entesta a clavar-hi les calcomanies reduïdes a l’encapçalament d’algunes pàgines. En aquest cas, el dissenyador Claret Serrahima no ho té gaire “claret”, que diguem.

Suplement Cultura diari AVUI, 28 maig 1998