Massa situacions extremes en un mateix sac

Isabel-Clara Simó. De nom, Emili. Col·lecció Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 1998. A partir 14 anys.

        Llàstima. Tot el que té d’interessant el planteig d'aquesta novel·la, té de poc sorprenent la seva resolució. Passo per alt que la contracoberta digui que el relat es desenvolupa en primera persona des de la veu del petit protagonista i que en realitat parli en tercera persona des de la veu del pare (glups!). Una contradicció anecdòtica, si voleu, però que dóna a entendre que una revisió del planteig narratiu potser hauria aconseguit una esquitxada d’emoció que, pel que exigeix el desenllaç, arriba excessivament fred i sense haver aconseguit el clima adequat.
        Em sembla que en aquesta tercera novel·la escrita expressament per a un públic juvenil per l’autora d’’El professor de música’ —un dels seus últims títols més remarcables—, l’error del planteig, si és que es pot dir així, obeeix a voler posar en un mateix sac tres o quatre situacions extremes alhora (nen orfe, nen prodigi, nen adoptat, nen sobtadament malalt). ¿De totes aquestes qüestions, de quina vol parlar realment ‘De nom, Emili’?
        Passo també per alt la facilitat amb què els pares adoptius aconsegueixen el fill adoptiu —i no desvelo res de la trama amb això—. Tinc la sensació que les adopcions requereixen un procés llarg i complex que la novel·la no tracta. Però la literatura és mestressa de canviar-ho tot. El que no és tan clar és que tinguem una situació d’adopció per explotar literàriament i que el gruix del relat s’entretingui en un retrat escolar per fer que el paper del protagonista tingui el pes que cal en el seu ambient social i per aproximar-lo a l’amistat i la convivència social.
        Però, mentrestant, ¿què pensa un noi de deu anys que ha viscut la mort dels pares?, ¿en cap moment no els recorda o no recorda alguna de les coses que feia de petit?, ¿no se'l llança a la família dels pares adoptius amb una facilitat que fa esfereir?, ¿no hi ha cap reacció que el faci actuar com un fill que es queda de cop i volta sense cap parent pròxim?, ¿tot això ho compensa el seu alt nivell d’intel·ligència?, ¿i quan la seva maduresa ja sembla un fet, la malaltia i la mort sobtada, què aporten a la trama? Només un The End de pel·lícula, amb escenes de comèdia juvenil, que fa la impressió d’haver estat enllestida massa de pressa.
        ‘De nom, Emili’ no té res a veure amb ‘Raquel’ i ‘Joel’, les dues anteriors novel·les de l’autora per a adolescents. ‘Raquel’ i ‘Joel’ (més ‘Raquel’ que ‘Joel’), són dues novel·les que pot llegir tothom. ‘De nom, Emili’, comprovada la inconsciència del que s’hi juguen els responsables editorials, s’hauria hagut de publicar primer en una col·lecció general on els judicis de lectors madurs permetessin trillar originals cap a lectors menys formats.
    Procedir al revés és una aventura perillosa que no fa cap favor ni a la literatura en general, ni a la literatura per a joves ni a la formació lectora. ‘De nom, Emili’ es queda amb el planteig de l'escaleta d'un guionatge de la bíblia. L'autora es conforma amb un relat només “apte per a joves”, amb tota la gravetat que aquesta afirmació comporta.
        Cada vegada més penso que un llibre per a adolescents, vist el caire que pren la febre editorial “ESOcomercial”, acabarà sent aquell que el personatge, en una adaptació cinematogràfica, el podria interpretar, posem per cas, Macaulay Culkin, un jove actor ara ja casat, artísticament vell i decadent. Amb tots els respectes, per arribar aquí, molts lectors joves poden acabar pensant que no cal llegir. És millor anar al cinema. Més barat i més còmode. S'hi pot dormir i tot.

Suplement Cultura diari AVUI, 28 gener 1999 (edició no impresa)