¿Quant em falta per ser gran?

Mabel Pierola. ¡No sé! Il·lustracions de l'autora. Ediciones SM. Madrid, 1998. A partir 6 anys.

        El Premi Internacional d’Il·lustració que convoca SM és un dels pocs d'aquestes característiques, al costat del premi Apel·les Mestres que concedeix Destino la nit de Nadal. Els dos mantenen l'edició en cartoné i només l'Apel·les Mestres publica la versió en català, una opció que SM no fa, tot i la seva tradició a mantenir premis de narrativa en gallec, en euskera i en català i que no estaria gens malament que fes, si tenim en compte que el grup està implantat als Països Catalans.
        Mabel Piérola és l’autora del text i les il·lustracions de l’últim premi editat que va ser atorgat a aquesta autora. El text brevíssim de ‘¡No sé!’ es fa dues de les eternes preguntes: ¿d’on vinc? i ¿on vaig?, que li serveixen de marc a d’altres que es fa encuriosit un infant sobre tot allò que l’envolta. L’infant s’interessa per un món que és fet a la mida dels adults, del qual encara no coneix les lleis. I es fa també preguntes sobre les transformacions del seu cos, que encara no entén.
        ¿Quina és la mirada que es projecta sobre aquest món, des de les làmines il·lustrades? És la mirada no contaminada, des de la consciència del "no ho sabia", de la part de l'infant que queda en qualsevol adult. És, doncs, una mirada externa de l'adult cap a l'interior de l'infant que va ser, però, alhora, és una mirada-mirall universal al món dels adults des de la perspectiva d'un infant qualsevol d'avui que admet "no ho sé" i que, per tant, comença a fer camí per aprendre.
        Piérola mostra  el protagonista in fraganti en el trànsit de descobrir el món pel seu compte, situat en un escenari ple de personatges i d’elements  distorsionats a causa del seu angle de visió. En aquest món definit amb línies trencadisses, s’hi veu el protagonista integrat amb placidesa, confiat.
        La base de la composició de cada il·lustració és el ritme intern i els colors de tota la gamma mat grisenca, que Piérola només trenca il·luminant algun element aïllat amb  blau elèctric o vermell i amb breus  difuminats  en rosa. En aparença, pocs recursos, per emfasitzar més l’expressivitat del protagonista.
        L’autora adreça la lectura dels detalls a la complicitat dels adults que acompanyin els infants en el viatge per aquest llibre. Uns detalls maliciosos com ara el llençol nusat amb què l’infant ha sortit del bressol de barrots, com si s’hagués escapat de la presó o, en la mateixa làmina, un endoll massa a l’abast del petit protagonista suggerirà esgarrifances a l’adult, només per l’afició amb què se’l mira.
        En definitiva, i com a acostuma a passar en aquestes edicions, ‘¡No sé!’ és més aviat una aportació plàstica que tant acontentarà els adults com els petits. Als petits, perquè les preguntes els suggeriran respostes immediates a través de les il·lustracions. I als adults, perquè les mateixes preguntes els posaran a vegades en el mateix estat de dubte que si estiguessin a punt de començar.
        I, si no, fem una prova. ¿Algú és capaç de respondre en quinze segons: No sé on he estat abans d'estar aquí; No sé per què som tants; O tan pocs. No sé qui mou el sol des de tan amunt on s’endolla la lluna; No sé on el llapis va aprendre a fer dibuixos; O per què els núvols es dibuixen sols; No sé per què, quan caic, se’m posen a ballar punts vermells sota la pell; O per què se’m posen els pèls de punta quan vaig al vàter; No sé per què no tinc pèls com tu [al gat], o per què no camino amb quatre potes; No sé quin gegant plora a la mar; O per què els rius tenen tant de sucre; No sé els dies que em falten per ser gran...?

Suplement Cultura diari AVUI, 18 febrer 1999