Records de la memòria

Mario Lodi. El cel que es mou. Traducció d’Àlvar Valls. Il·lustracions de Giuseppe Donghi. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.

Jaume Cela. Junts veurem el Miljacka. Il·lustracions de Pep i Marc Brocal. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

        Els relats de Mario Lodi (Piadena, Llombardia, 1922) són un filtre exquisit de la memòria. El veterà autor desitja parlar als infants de la seva allunyada infància. I prescindeix del conte, de la novel·la, de la ficció, per fer simplement una rebobinada del pensament, esforçant-se a veure aquelles escenes de setanta anys enrera amb els ulls d’infant.
        ‘El cel que es mou’, de Mario Lodi, és un retaule de la natura, sense caure en la trampa de l'exaltació de la idealització i fent que els relats serveixin, a pesar del temps, de pont de saviesa entre dues generacions, la de l'avi i la dels néts.
        ¿Els infants d'aquest final de segle saben res del perfum de les herbes de temporada, de les propietats de les sargantanes, del procés de les papallones, de la feina de la formiga lleó, dels ratpenats...? Però en canvi sí que coneixen el misteri del foc, el misteri de la por, el misteri de la tempesta, del misteri de la neu...
        Els relats de Mario Lodi, doncs, tenen el do d’una narració fluïda, i de combinar l’oblit amb la constatació de l’experiència infantil. Les il·lustracions mantenen un to de faula, de solatge antic, de grandiositat de la sargantana o la formiga, per exemple, per continuar donant la impressió de la mirada d’infant.
        Fem un salt d’edat lectora. ‘Junts veurem el Miljacka’ és una altra de les entregues múltiples que ha fet en els últims mesos Jaume Cela (Barcelona, 1949). En aquesta ocasió, el tema principal és el que hauria pogut ser una bella història d’amor entre una noia catalana i un jove refugiat bosnià, encara en temps de guerra als Balcans. Dic “el que hauria pogut ser” perquè me l’he haguda d’imaginar, atès que la trama principal queda ofegada per una dispersió d’historietes que amoïnen el fil de la narració. La novel·la té 160 pàgines. Amb la meitat se n’hauria sortit molt millor i no hauria desaprofitat una relació apassionant entre dos joves adolescents.
        Aquesta espurna de passió s’enlaira al voltant de la pàg. 100, quan fer l’amor —¿per primera vegada?—  sembla allò més normal del món, i es retroba al final, quan el comiat del jove bosnià que ha de tornar a reunir-se amb el seu pare es fa inevitable, tot i que previsible. Entremig, la majoria de descripcions de relació adolescent només maregen la perdiu. I els llargs fragments explicant el que passava a Sarajevo decauen per voler ser divulgadors, però també moralistes.
        ¿Qui ha d’esporgar una novel·la? ¿El mateix autor o l’editor? ¿Per què pesa més l’anècdota que el bon acabat d’un argument literari? ¿Per què es continua “fabricant” allò que pretesament interessa els joves? ‘Junts veurem el Miljacka’ es queda amb l'atractiu de l'enunciat. ¿Quan veuran junts el riu que travessa Sarajevo, els dos protagonistes d’aquesta novel·la? No ho sap ningú.
        Per acabat de reblar el clau, la col·lecció Rems continua mantenint les "calcomanies" d'il·lustració. Ja vaig dir un dia que el disseny de Rems navega. En aquesta novel·la, tot i que els personatges ratllen els 19 anys!, el "dibuixet" de la pàg. 111 és senzillament patètic (un company embenat al llit de l’hospital), la de la pàg. 120 és ridícul (de l’estil “cantant sota la pluja”), i el de la pàg. 162 ja em sembla una befa (el comiat de la parella). I el que és clar és que els il·lustradors Brocal no en tenen cap culpa. I, si no, fullegeu el llibre i us en convencereu.

Suplement Cultura diari AVUI, 29 octubre 1998