D'ara i de sempre

Joan de Déu Prats. Tocata i fuga del senyor Violoncel. Il·lustracions de Mercè Canals. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 6 anys.

Elena O’Callaghan. La revolta dels disbarats. Il·lustracions de Francesc Infante. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1997. A partir de 7 anys.

Joles Sennell. Ara us n'explicaré una... Il·lustracions de Consol S. Marquilles. Col·lecció Petit Esparver. Editorial La Magrana. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.

        Joan de Déu Prats té unes arts especials per confegir contes per a primers lectors. Aquesta 'Tocata i fuga del senyor Violoncel' n’és una mostra. No només hi personifica un instrument com el violoncel sinó que l’humanitza. El relat, tan breu com ha pogut l'autor, no s'excedeix en retòriques ni en passatges per anar fent córrer el temps i les pàgines. Sembla, doncs, que cada salt de pàgina correspongui a allò que exactament es vol dir. Les aventures d'un violoncel fan recórrer el lector des del son adormit d'unes golfes polsoses fins a la descoberta de la música interior que, a pesar de la letargia, no havia oblidat.
        Les il·lustracions del conte, en color, fetes per Mercè Canals, mantenen aquest esforç per humanitzar el senyor de la corda. I per això, els elements paral·lels al protagonista es queden en un segon terme, amb picats o làmines a doble pàgina que acaben tenint sempre com a eix el violoncel. Conte àgil de lectura, però no pas buit de contingut. Conte amb un interès doble: el literari i el de la il·lustració. Només caldria que fos en cartoné per acabar d’afinar la tocata i fuga del tot.
        Elena O’Callaghan reapareix amb un retorn als seus orígens. L’animàlia com a protagonista central. El conte 'La revolta dels animals' se centra en una mansió d’upa, propietat d’uns marquesos. Una vegada més, els animals es rebel·len a ser on són, parlen, debaten, planegen una revolució, s’escridassen per acabar com sempre: amb el lleó amb la corona reial de capatàs. Cal parar atenció a l’acció, més mesurada que en altres relats de l’autora i, sobretot, a alguns diàlegs que, sense voler semblar pedants, amaguen antigues lleis humanes inalterables al pas del temps: “Com a rei de la selva, tinc el dret i el deure de posar pau entre vosaltres. Així que jo repartiré els papers”, diu el lleó.
        Francesc Infante s’esforça una vegada més a fer unes làmines que tinguin algun element de nou, però sense apartar-se de la marca de la casa. Tenen una sensació de ser més originals els retrats dels marquesos en qüestió. I, en canvi, les làmines dels animals revoltats, tot i la seva línia esquemàtica, tendeixen a posar-se de costat dels pòsters de promoció de l’espectacle del 'Llibre de les bèsties', de Comediants.
        Joles Sennell va publicar 'Ara us n’explicaré una...’ fa disset anys. El recull de contes reeditat ara a L'Editorial La Magrana beu de les fonts de la rondallística popular. Hi ha una adaptació extreta d’Eiximenis, una versió d’un conte xinès, una d’un conte holandès, un altre de l’Àfrica negra, una recreació de la llegenda de Sant Jordi i un conte de factura pròpia. Però tots tenen la característica d’haver estat capgirats i passats pel filtre destre de l’autor que manté el ritme de la narració fins que sorprèn el lector amb una conclusió inesperada.
        Les il·lustracions de Consol S. Marquilles s’han d’adaptat a les exigències de l’edició, que es fa a dues tintes. Només la coberta permet observar del tot quines són les intencions de l’autora. Personatges fantàstics o animals expressius, però amb un aire volàtil, com si cada làmina estigués feta per peces, amb diversos elements.

Suplement Cultura diari AVUI, 26 febrer 1998