Invasió vikinga

Xavier Guillamon. Boltar, el rei del mar. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 14 anys.

        La temàtica de la novel·la finalista del premi Guillem Cifre de Colonya m’ha recordat, a primer cop d’ull, la que un dia va publicar Xavier Bertran, ‘Que Déu salvi els víkings!’. Però de seguida he comprovat que, així com Bertran utilitzava el nom dels  pirates antics, només com a tombarella literària, en un títol, l’autor de ‘Boltar, el rei del mar’ s’endinsava de debò en les aventures dels víkings.
        ¿Novel·la històrica? ¿Recreació d’un temps? Xavier Guillamon (Palamós, Baix Empordà, 1965) és un periodista que ja havia publicat una crònica dels Fets d’Octubre del 1934 a Catalunya, a partir dels records dels seus avis. Sembla, doncs, que la vena, si més no, documental, no li és nova. Esclar que els víkings vénen de més lluny. Com és sabut, víking és el nom dels pirates procedents de les terres escandinaves que, a partir del s. VIII, van atacar l'Occident europeu. La imaginació de l'esperit d'aventura, l'afany d'episodis guerrers i, sobretot, la cobejança del botí són atractius per novel·lar passatges com els de ‘Boltar, el rei del mar’.
        Els víkings, a més, tenien un codi que regulava el repartiment del botí i el càstig dels desertors i els traïdors. Es governaven democràticament. Es transmetien llegendes populars apreses dels celtes a Irlanda i Escòcia i posseïen també una cultura artística. La seva distracció consistia a ocupar una illa i, a l'estiu, assaltar la costa, on s'establien, es repartien el territori i assimilaven els costums dels pobles atacats.
        Els víkings van saquejar així poblacions a Escòcia, es van establir a Anglaterra, però també van fer incursions a la costa del Marroc i la Mediterrània. Expulsats d'Irlanda i d'Anglaterra a principis del s. X, es van fer sedentaris, sobretot a Normandia, on van perdurar llargament, com a normands.
        Cal fer abans aquesta consulta de manual, si es vol llegir ‘Boltar, el rei del mar’. Xavier Guillamon se centra a les illes Òrcades (Escòcia) cap al segle IX. Dues naus fugen de la tempesta i fan cap a un poble de la costa. Però ja se sap el que diuen: “Hostes de fora vindran que de casa ens trauran”. I això és el que passa: els tripulants de les naus destrueixen el poble bonàs i només se’n salva un supervivent que acabarà tenint un estret lligam amb el cap dels atacants. L’argument serveix a Guillamon per explicar l’inici a Europa de l’era víking.
        Però la novel·la, que té un preciosisme descriptiu remarcable, tant de paisatge com d’accions, es perd a l’hora de fer que el lector lligui caps entre el que passa i els qui mouen la història. Se salta volgudament la història viquinga i no queda clar qui és qui i quin paper juga cadascú.
        Cal tenir una bona dosi de referències, doncs, per llegir ‘Boltar, el rei del mar’. El lector queda a l’abast de les onades narratives que, tot el que tenen de mèrit per la seva base estilística a l’hora de narrar, ho perden llastimosament per la falta de reforç dels personatges principals que haurien de ser, de fet, els que conduïssin el mateix lector pels viaranys de la recreació històrica i l’aventura.
        L’escriptor, a vegades, sap massa del marc ambiental de la història que explica i s’oblida que el lector ho desconeix tot. I, si els sentiments no són l’únic fil narratiu d'una novel·la, el resultat d'un joc de rol literari, per molt víking que sigui, exigeix un esforç que no està a l'abast del lector.

Suplement Cultura diari AVUI, 18 novembre 1999