Adolescents irats

Rafael Vallbona. Recanvis Luna. Foto coberta de Pere Ramoneda. Col·lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 1997. A partir de 15 anys.

        Proposo una mena de prova del 9 per a editors, lectors d’originals i jurats de premis. La prova consisteix a triar alguns dels llibres publicats en col·leccions “per a joves”. Se’n treuen les cobertes. Se n’agafen els plecs relligats. Es busca un llibre d’una col·lecció general. Se li treuen també els plecs relligats. I se’ls canvia pels plecs de l’anterior llibre. Es fa llegir a lectors formats. Si el text supera la prova, vol dir que el llibre en qüestió, malgrat estar publicat en una col·lecció “per a joves” resisteix qualsevol lector. Si no és així, no cal tornar el plec relligat a les cobertes “joves” perquè tampoc funcionarà amb els seus presumptes destinataris.
        He intentat llegir l’últim premi Columna Jove, ‘Recanvis Luna’, de Rafael Vallbona, fent aquesta ‘prova del 9’. Entre altres coses perquè, a l’hora d’escriure el comentari, tinc sobre la taula uns vint títols més que, d’una manera o d’una altra, es mouen en situacions similars a ‘Recanvis Luna’. Potser per això només m’hi he interessat una mica cap a la pàgina 99, quan en faltaven unes quinze per acabar.
        Però aviso, jo no sóc un expert en motos com l’autor —ell mateix ho diu a la contracoberta— i tampoc no sóc un expert en l’observació de segons quins sectors adolescents que, des que els trobo tan i tan repetits en les novel·les “juvenils”, em semblen més aviat personatges mimètics del cinema d’acció que no pas personatges de creació literària que responguin a un realisme concret.
        I com que no em puc limitar a dir que ‘Recanvis Luna’ està ben narrada i té una trama llegidora (només faltaria, a aquestes altures, i quan l’autor té almenys deu llibres publicats), he de dir, per força, que no entenc que un argument que se serveix de situacions prou explotades i d’alguns tòpics juvenils sigui un premi literari. Una altra cosa és que l’autor sàpiga què vol donar als seus lectors i que l’editor ho accepti. No m’hi poso. Però sí que, des d’una òptica literària, em pregunto on és la recerca de la novetat, del trencament, de l’aportació. ¿És aquesta, oi, una de les funcions dels premis? I em sorprèn més encara perquè estic convençut que autor i editor tenen molt clar aquest objectiu. Aleshores, ¿què estem fent? ¿Aquesta és la literatura (catalana) que volem que coneguin els futurs professors/es, periodistes, televidents, advocats/des, metges/sses, internautes, cambrers/es, arquitectes, lampistes o dependents/es?
        Diria que ‘Recanvis Luna’ es deixa emportar per la novel·la de colla dels anys seixanta, embetumada amb un model d’hàbits de finals dels noranta, amb un argument tan de carrer com ho és el robatori de peces de motos, per acabar arribant a un convencional accident mortal amb moto d’un dels joves protagonistes.
        La novel·la de Rafael Vallbona està també en la línia de la narrativa dels ‘Autors Irats’ dels seixanta. Hi ha un interès evident a dir marques, a carregar-se el sistema, a ser rebel sense causa. Contra tot i sense sortida. Pessimisme heretat també pel realisme brut. Pessimisme, molt sovint, sense anàlisi, sense opció.
        Em sembla que el bon ofici literari i periodístic que té Rafael Vallbona  l’hauria d’utilitzar per a propostes més innovadores, com ha fet en anteriors novel·les per a adolescents. Però ell —i tots els autors— en són els últims culpables. Els editors, arrossegats pel tornado mercantil —ja he dit que podria parlar així de vint títols més— són els únics responsables d'una mort lenta per inèrcia de la "literatura juvenil". I al final, ja ho veieu, fins i tot jo he acabat ‘irat’ i influït pel pessimisme del realisme brut. No m’estranya.

Suplement Cultura diari AVUI, 2 juliol 1998