Prou que plou però plou poc

Anna-Greta Winberg. Viure intensament. Traducció de Lluís Solanes. Il·lustració de la coberta d’Arnal Ballester. Col·lecció L’Esparver. Edicions La Magrana. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.

Kirsty Gunn. Pluja. Traducció de Pep Julià. Foto coberta de Roderick Field. Col·lecció Narrativa. Editorial Empúries. Barcelona, 1997. A partir de 15 anys.

        Comparar una autora veterana, amb una obra publicada fa vint anys, com la sueca Anna-Greta Winberg, amb una autora nova amb una obra acabada de publicar, com la neozelandesa Kirsty Gunn, pot ser interessant per constatar que el temps, l’edat i les circumstàncies socials i històriques no són elements definitius en l’elaboració d’una obra literària.
        Anna-Greta Winberg (Estocolom, 1920) escriu fa vint anys amb criteris que finalment han estat assumits per una majoria. Fa un tipus de novel·la-sèrie (el seu personatge Ninna es va repetint amb una freqüència que ara serveix progressivament La Magrana) i retrata una manera de fer i de pensar que, sense que ens n’adonem, haurà passat a la història.
        Ho dic perquè dubto molt que les i els adolescents del 2000 siguin capaces i capaços d'entendre el que proposa la Ninna de Winberg. Sobretot si el perfil de les i els adolescents del 2000 és el que es va reflectir, per exemple, amb el seguiment populista de la boda reial borbònica celebrada a Barcelona el 4 d'octubre passat. Una societat que viu glatint entre la mort de Lady Di i el futur de Lady Cristina difícilment té necessitat d'una literatura com la d'Anna-Greta Winberg que, als anys setanta, ja es movia entre un realisme sense fissures i un optimisme banyat d'esforç personal, com a conclusió perquè "sempre cal tirar endavant".
        En canvi, aquesta mateixa societat del 2000, si és que encara és lectora, potser tampoc no entendrà què li proposa aquesta nova autora, Kirsty Gunn (Nova Zelanda, 1960) amb la seva primera novel·la, 'Pluja' (1994), però de segur que hi trobarà la mitja dotzena d'elements que l'acosten al poti-poti de color rosa que envaeix el cinema, les telenovel·les i les revistes coristes (o sigui, del cor).
        Tot i així, em sembla que encara cal ser tossut i pensar que el canvi de segle no rebutjarà absolutament tots els propòsits d'aquest últim quart de segle. Anna-Greta Winberg torna amb la seva Ninna a gratar a fons en la necessitat de viure intensament i també lliurement. Però la independència desitjada de Ninna no venç la necessitat de tenir algú amb qui compartir les inquietuds. És a dir, la Ninna de Winberg no en té prou amb els mites que els mitjans mediàtics li posen a l’abast.
        En canvi, a la 'Pluja', de Kirsty Gunn, si tampoc no hi ha mites mediàtics, sí que hi ha un acostament als tòpics més corrents. Un estiu en un llac, uns pares poc actius, una mort dramàtica i, com si l'autora volgués omplir com fos les 107 primeres pàgines de la seva carrera literària, una mena de manual per aprendre a nedar i un altre de salvament en cas d'ofec. Una mena de tenalla que ofega l’argument principal.
        A Anna-Greta Winberg, ja se li ha reconegut el seu paper d’autora innovadora —una mica instal·lada en la comoditat del seu personatge en els últims temps— i d’autora influent en molts autors europeus dels setanta ençà. A la neozelandesa Kirsty Gunn, un llançament editorial a Anglaterra, Estats Units, Alemanya i França li ha valgut el qualificatiu publicitari de “talent prometedor de la seva generació". Si es refereixen a aquesta 'Pluja', van passats per aigua perquè el relat té més aviat l’aparença d’un feble xim-xim.

Suplement Cultura diari AVUI, 6 novembre 1997