«Ralet, ralet, para dineret!»

Roser Ros. Moixaines d’infant. Il·lustracions de Carme Julià. Col·lecció El Bagul. Editorial La Galera. Barcelona, 1998. A partir de 3 anys.

Maria del Carme Roca. Sis contes revoltats. Il·lustracions de Montserrat Cabo. Editorial Alfaguara-Grup Promotor. Barcelona, 1998. A partir de 8 anys.

        Primer van ser les llars de foc. Després van venir les àvies. Més tard se’n van fer càrrec les mares (i els pares). De tant en tant, la televisió ninotaire ha cobert el buit. Recentment han assumit la responsabilitat els/les “bressolaires" i els/les "cangurs". Definitivament, calia un recull que no deixés perdre la tradició oral de les primeres cançons per fer dormir, per fer pessigolles, per fer conèixer les parts del cos o, senzillament, per entretenir els petits més petits.
        Roser Ros, l'autora de ‘Moixaines d’infant’, l’ha batejat així. I el recull ve avalat per una sèrie de citacions que introdueixen els diferents apartats del llibre i que demostren que el patrimoni oral d’aquesta mena no és només propietat popular sinó també de poetes com Joan Brossa, Salvat-Papasseit, Miquel Desclot, Josep Maria de Sagarra, Pere Quart, Josep Carner, Guerau de Liost o Maria-Mercè Marçal.
        'Moixaines d'infant' sembla un volum d'emergència perquè no es perdi la tradició. ¿Qui adorm avui les criatures xiuxiuejant “El noi té una son. / El noi una son tenia, / la mare el bressarà, / la mare el brassaria.”? ¿Qui fa pessigolles amb un “Ralet, ralet, para dineret!”? ¿Qui fa els primers passos en equitació amb un “Arri, arri, tatanet, / anirem a Sant Benet, / comprarem un panellet, / per dinar, per sopar, / per a en Pere no n’hi haurà.”?
        Roser Ros n’ha recollides prop de cent. Les ha classificades per “utilitats pràctiques", les ha situades en la història i en el temps, i fins i tot hi ha afegit unes instruccions en algunes de les més infal·libles; "Es diu mentre els dits de la mà de l'adult pugen per qualsevol part del cos del menut". En arribar al darrer vers, les pessigolles es fan al sotabarba”, o “Es canta dreçant el dit petit de la mà dreta de l’infant mentre se’l fa dansar.” Vaja, que només cal tenir el llibre a prop i, com si es fes un pastís de cuina, aplicar-hi els ingredients!
        És cert que tot plegat té un regust de diferents publicacions escampades per revistes especialitzades d’aquests últims anys, com Graó, Rosa Sensat o In-fàn-ci-a, i per tant no dirà res de nou als veterans. Però sí que la seva presentació unitària, amb unes il·lustracions que situen l'adult que el consulti, fa d’aquest 'Bagul' una eina que pares, cangurs i bressolaires del segle vinent agrairan més que un gruixut tractat de “psicopedagogiapediàtrica".
        Per als qui ja no estan per moixaines, els ‘Sis contes revoltats’, de Maria Carme Roca, tenen la virtut de mantenir una unitat temàtica: tots els personatges (pèsols, boira, fada, abelles, sabates...) fan la seva revolta particular. Aquest argument, que podria ser, segons en quines mans, un desgavell de salts, crits, esgarips i altres recursos estilístics que no esmento, pren en els relats de Maria Carme Roca un caràcter reflexiu. ¿Per què es produeix la revolta? ¿Quin sentit té? ¿Què en queda, superada l’eufòria de les primeres hores?
        Una serenitat narrativa fa que els sis contes tinguin aquell pòsit de lectura que es transmet de generació en generació (literària). L’aparent senzillesa dels ‘Sis contes revoltats’ xoca amb les il·lustracions estil “ye-ye” que, agradin o no, dominen el panorama editorial d'aquí i de fora. Què hi farem!

Suplement Cultura diari AVUI, 1 octubre 1998