Solitaris al camp i a la ciutat

Antònia Vicens. L’Àngel de la Lluna. Il·lustracions d’Òscar Climent. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula - Luis Vives. Barcelona, 1998. A partir de 3 anys.

Joaquim Carbó. Bon dia, Tina! Il·lustracions de Lluís Filella. Col·lecció Tucan. Editorial Edebé. Barcelona, 1998. A partir de 9 anys.

        Tant l’escriptora Antònia Vicens com l’escriptor Joaquim Carbó coincideixen en aquestes dues novel·les a remarcar la solitud dels seus dos protagonistes. Si bé els dos autors han passat per la nòmina de premis veterans com el Sant Jordi o el Victor Català, respectivament, la seva dedicació a relats per a lectors més petits és absolutament diferent. Joaquim Carbó és un veterà dels autors per als més petits i, en canvi, Antònia Vicens hi debuta amb aquesta novel·la.
        Un paradigma similar és el que hi ha en els ambients en què se situen aquest parell de novel·les. Joaquim Carbó situa la seva protagonista en un medi rural i li atorga la condició de ser l’última criatura de l’indret. Antònia Vicens situa el seu protagonista en un medi urbà, buit per la fugida de vacances, cosa que fa que el personatge acabi sent també un solitari del seu barri.
        Aquests elements haurien pogut fer desembocar els dos relats en multitud de semblances. Però divergeixen del tot quan la novel·la ‘Bon dia, Tina’, de Joaquim Carbó, es mou per camins realistes amb la mirada irònica que permet la mà d’autoria de l’adult, i ‘L’àngel de la Lluna’, d’Antònia Vicens, ho fa per viaranys fantàstics produïts per la màgia del somni.
        Les dues, malgrat tot, van a la recerca de un The End comú. La protagonista de Joaquim Carbó veurà trencada la seva solitud gràcies a l'arribada de dos petits refugiats dels Balcans, i Antònia Vicens soluciona el caràcter solitari del seu personatge amb l'arribada a casa d'un gos que el somni ha fet realitat.
        ¿Solitud i amistat, doncs, continuen caminant plegades? ¿La solitud significa sacrifici de l’amistat? ¿L’arribada de l’amistat trenca una manera de viure? Aquests són interrogants que es desvelarien si els dos autors continuessin el seu relat a partir de l’aparició dels “personatges adoptius”. Opten, però, per deixar-ho a la imaginació del lector.
        Joaquim Carbó utilitza un to en primera persona que dóna una visió del poble petit on viu la seva protagonista diferent del que donaria en tercera persona. Pels ulls de la protagonista de ‘Bon dia, Tina’ hi passa un retaule rural de personatges i fets insòlits que, en molts casos, no estan tan allunyats del viure quotidià. Tot plegat fa que Carbó es vegi lligat a un llenguatge estrictament narratiu i descriptiu on no caben les imatges poètiques.
        Antònia Vicens, en canvi, en haver optat per la fantasia  i el somni, es pot permetre més llicències, diria que gairebé poèticonarratives i la lírica domina per damunt de l'acció, aconseguint amb un mesurat llenguatge moments de "gourmet" lingüístic de solatge que cal agrait en una col·lecció per als més petits.
        Aquesta mateixa comparació és vàlida per als il·lustradors de les dues novel·les. Lluís Filella adapta els seus personatges al realisme de Joaquim Carbó, i
Òscar Climent ho fa a la fantasia d’Antònia Vicens. Els dos mantenen una interpretació rigorosa dels relats. Tot i que, a vegades, els dibuixos, malgrat la seva funció d’acompanyar els textos, resten capacitat al lector perquè es pugui imaginar ell mateix els personatges.

Suplement Cultura diari AVUI, 19 novembre 1998