Els animals en temps de guerra

Joaquim Carbó. El cant de l’esparver. Il·lustracions de José M. Lavarello. Col·lecció Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 12 anys.

        El tema és atractiu. I el tema s’amaga darrere d’un títol que, a primer cop d’ull, no insinua gaire l’argument. L’esparver hi és de rerefons. Una metàfora massa real del temps de guerra. Del temps de guerra al zoo de Barcelona. Una Barcelona sacsejada pels bombardejos. Uns bombardejos que fan adults els més joves, forçats per les circumstàncies.
        La circumstància del protagonista de Joaquim Carbó és que, convençut que no sabrà res més dels seus pares, no està disposat a viure en un món on domina la gana i la mort. I decideix fugir. A Rússia, esclar. Però l’atzar farà que el jove protagonista de la novel·la ’El cant de l’esparver' es quedi a Barcelona, entri al zoo, on el recull un oncle, i visqui un món poc conegut del temps de guerra, el dels animals del zoo.
        Aquesta és la cara atractiva de l’argument de Carbó. Un argument que devia tenir al pap de feia anys i que, potser perquè no s’havia de parlar de la guerra als infants, de la guerra d’aquí, esclar, es guardava com un as a la màniga, esperant temps... anava a dir millors... no, temps pitjors. Malauradament l’atmosfera ambiental dels últims anys a Europa permet que Carbó parli de la seva guerra d’infant, tot i que, per qüestió d’edats, la història no és ben bé autobiogràfica.
        Bé. Carbó té una bona història (guerra i infants). Un àmbit interessant (el zoo). Un argument gairebé inèdit (¿què fan els animals en temps de guerra? ¿com sobreviuen o com ajuden a sobreviure?). I per desenvolupar-la, el veterà autor fa una narració des de la memòria (un avi a la seva néta), aprofitant les concentracions per la pau a Bòsnia (“un minut de silenci no apaga les bombes”) i fent ús d’un mitjà que li traeix la bona factura del llibre (una extensa carta).
        Dic això perquè ‘El cant de l’esparver’ vol ser realista i desaprofita l’argument que hauria caminat tot sol, sense la carta, per la força que té. Crec que una narració en tercera persona (o en primera, igualment), més acostada al moment i els fets, milloraria el relat. Per entendre’ns, a mi m’ha interessat sobretot el planteig del protagonista, solitari, a l’atzar de la guerra, i la seva entrada al parc, amb la visió que dóna dels animals, de com pateixen gana (també com les persones), de com cal fer un esforç per mantenir-los, de com caldrà sacrificar-ne uns per alimentar els altres, de com, finalment, algun animal haurà de servir de menjar per a les persones. I tot això, a pesar de les intencions de procurar un lloc segur per a les bèsties, refugiades, on sigui, a l’altra banda de la frontera, una solució que no arriba mai.
        Entenc la intenció de l’autor. Abans d’escriure ‘El cant de l’esparver’ es devia plantejar: “¿A qui explico aquesta història de fa seixanta anys? ¿A qui interessa? ¿Als néts? ¿Com els l'explico? I aquí surt el recurs de la carta. Llàstima, perquè encara no s'ha explicat tot de fa seixanta anys. Sobretot encara no s'han explicat les petites històries del temps de guerra, les de personatges anònims, que també ho van perdre tot, que van haver de sobreviure en la misèria. I aquesta és una d’aquestes històries. Inèdites. Valuoses. Necessàries. Per això m’agradaria que s’hagués despullat de justificacions i hagués aparegut com es mereix, com una peça de literatura en brut. Menys crònica testimonial i més enjogassada entre la realitat i la ficció. I la carta, la llarga carta       —com el mateix autor reconeix en el text—, amb moments que fuig d’estudi entorpint el moll de l’os, és una trava perquè sigui així.

Suplement Cultura diari AVUI, 14 maig 1998