Noves lletres per als clàssics

Miquel Desclot. La flauta màgica. Il·lustracions de Pep i Marc Brocal. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1997. A partir de 10 anys.

Carlo Collodi. Pinotxo. Traducció d’Albert Jané. Il·lustracions de Pau Santanach. Col·lecció Rems. Editorial La Galera. Barcelona, 1997. A partir de 10 anys.

        La col·lecció és nova. Rems té un format especial. A primer tast, sembla una guia de viatges. Rectangular. Després d’una estona de tenir el llibre a les mans, et vas fent a la idea. El contingut és divers. Reedicions i obres inèdites. Clàssics i contemporanis. En principi, vuit títols. Entre les reedicions, 'El rei Gaspar', 'L’illa d’Omar', 'També et pots morir a la primavera', 'L’accident' i també 'Pinotxo'. Entre els inèdits: 'El pou de les hores', 'Uns dies amb Sir William' i 'La flauta màgica'.
        Miquel Desclot ha treballat sovint en la traducció i l’adaptació d’obres teatrals i operístiques. Va col·laborar, per exemple, en la versió de la companyia El Tricicle d’'El barber de Sevilla' —títol previst també en aquesta col·lecció—, que es va representar al Teatre Victòria. Ara ha traduït 'La tempesta', de William Shakespeare. I fa un temps va adaptar per al Teatre Lliure, 'Història d’un soldat'. Aquesta temporada hi prepara un 'Pierrot Lunaire'.
        D’aquesta versió narrativa per a nois i noies de 'La flauta màgica', no us perdeu el pròleg de l’autor. El dedica a la seva filla Clara, la protagonista d’un anterior llibre, 'El bestiolari de la Clara', i hi explica el perquè d’aquesta adaptació. Un autèntic regal de pare, però també una mostra de denúncia de la superficialitat dels premis. 'La flauta màgica' va concórrer al premi Folch i Torres i va ser considerada una obra fora de concurs perquè no era "original". Ara, Desclot se’n defensa amb raonaments explícits. Està enfadat. Principalment fueteja els anomenats especialistes del jurat que, diu Desclot, "segur que no són escriptors".
        Miquel Desclot és un destre adaptador de lletres. I en aquest cas, la lectura d’aquesta 'Flauta màgica' a la catalana, però amb influències vieneses i mozartianes, té, en algunes de les àries narratives, el millor estímul per a la lectura. Esclar que Desclot s’inspira en l’obra de Mozart i Schikaneder, però també hi aporta la seva relectura i per tant n’acaba obtenint una obra inèdita, encara màgica, amb el mateix títol i, de passada, fa un homenatge al clàssic musical, una de les últimes obres abans de la mort de Mozart dos mesos després de la seva estrena.
        Si el pròleg no es pot perdre, també es recomanable l’epíleg. Desclot situa 'La flauta màgica' en el context històric i aclareix, per als lectors adults sobretot, algunes confusions sobre la pretesa poca-soltada de l’obra de Mozart, estrenada entre el 1791 i el 1792, amb el mateix lletrista i empresari teatral vienès, Emanuel Schikaneder, fent de Papageno. 
        I de clàssic adaptat a clàssic reeditat. Si voleu saber una vegada més “com s’esdevingué que mestre Cirera, fuster, va trobar un tros de fusta que plorava i reia com un nen”, llegiu aquest renovat 'Pinotxo' amb el Collodi de sempre i en una traducció que al seu dia va fer Albert Jané. També aquí, la traducció és un dels estímuls per retornar a un dels personatges més universals de la literatura infantil.
        La nova col·lecció Rems només té un punt negre: les il·lustracions hi són gairebé per compromís. Empetitides i estretes. Ofegades en els extrems superiors i inferiors. Acompanyen, doncs, però passen desaparcebudes. I, sobretot, no deixen veure el traç de l’il·lustrador ni la seva interpretació del text. Mai més ben dit, les il·lustracions de la col·lecció Rems s’hi han encaixat com a rems, a proa i a popa d’una sèrie de galera que endevina bon rumb.

Suplement Cultura diari AVUI, 30 octubre 1997