Bruixots perseguits

Octavi Egea. ‘Jordi d’Urtx’. Col·lecció Gran Angular. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir de 14 anys.

        Octavi Egea (Barcelona, 1948), va obtenir el premi Gran Angular del 1997 amb aquesta novel·la. Val la pena remarcar-ho perquè és la segona convocatòria consecutiva del premi en què la tria del jurat recau en un argument de rerefons històric. L’anterior va ser ‘El temps feliç’, de Daniel Palomeras.
        El mèrit d’Octavi Egea i el seu ‘Jordi d’Urtx’ és no entretenir-se a voler explicar al lector tota l’època primerenca del segle XVII, quan la cacera de bruixes a Catalunya causa estralls amb dades documentades, segons l’autor, al mateix Vallès: dos homes i trenta-una una dones morts.
        Tot i que basada en uns fets reals, ‘Jordi d’Urtx’ recrea aquests fets i se centra amb molt d’encert en com es pot condemnar una família per bruixeria, denunciada per la seva pròpia família, simplement amb unes acusacions mai comprovades i amb una mena de sessió judicial de màgia negra moderna que fa veure a tots els presents que el que és art és fruit de l’infern.
        La novel·la, doncs, de la qual es podria dir, posats a mirar-ne la caldera, que es queda curta, que no deixa prou ben definits psicològicament els personatges o que deixa alguns detalls a l’atzar, no perd el ritme en cap moment gràcies a aquest domini de la tensió i de saber arrodonir en el nombre de capítols idonis allò que l’autor sembla que vol explicar: la intransigència, el fanatisme i la facilitat de treure’s del damunt un “estranger” amb judicis falsos.
        La intransigència és la pretesa bruixeria. El fanatisme, la creença en el sempre ben mirat i ben rebut Beelzebul, en relats de ficció. L’estranger, un gendre de l’Urgell, més artista que pagès, que aixeca l’enveja de la família de la seva dona, una família hisendada del Vallès, on és torturat i condemnat a mort.
        Una oportunitat, doncs, deia, per conèixer uns passatges de la cacera de bruixes dels primers anys del segle XVII a Catalunya i per entendre també que l’existència de rituals i pretesa màgia negra, quatre segre segles després, no han canviat  gaire el panorama des d’aleshores. En tot cas, l’han canviat pel fet que, al segle XVII, els judicis eren ràpids i intransigents, i perquè el que ara s’anomena “secta” aleshores era simple suggestió del poderós sobre l’oprimit. Obtenir el silenci de la veritat amb la por.
        Amb un desenllaç no gaire endolcit, ‘Jordi d’Urtx’ destapa una paternitat amagada d’anys, i també una fatalitat hereditària: el pare de Jordi d’Urtx (l’acusat com a bruixot) no va conéixer el seu pare real, i Jordi d’Urtx, el jove protagonista, es trobarà havent d’ocupar el paper de pare de les seves germanes a qui ha salvat, com ell mateix, de ser condemnades per ser fills, segons els jutges, de bruixa i bruixot.
        Fora d’aquest final precipitat, que consisteix en la trobada del pare de debò de l’acusat de bruixot, quan aquest ja és a punt de morir, i en convertir el protagonista i les seves germanes en hereus d'una fortuna que mai podran obtenir en no poder justificar el seu llinatge, la resta del relat manté tot l’interès propi de la novel·la d’aventures amb moments d’heroisme i tot (per part del jove de la pel·lícula esclar) per tal que un segment ampli de lectors s'hi identifiqui i, per unes hores, se senti vallesà, fill de bruixot, perseguit i hereu d'una fortuna inabastable, a més de pare de dues criatures que no són seves. Al cap i la fi, la vida moderna no està tan lluny de situacions extremes com aquestes.

Suplement Cultura diari AVUI, 4 juny 1998