L'espasa màgica, la ploma màgica

Antoni Garcia Llorca. Espasa de constel·lació. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 1999. A partir 14 anys.

        Va d’espases. I no es poden evadir les referències ni que en la novel·la no s’esmentin. Referències, d’altra banda, hereves de la millor tradició literària: el rei Artús, l’espasa Excàlibur, les profecies de Merlí, la fada Morgana, els cavallers... I, més cap aquí, ‘El príncep Caspian’, de C.S.Lewis, l’autor de les cròniques de  Nàrnia, que fa allò tan conegut de foradar el mur del temps per passar a una altra època. Com ho ha fet Hans Magnuns Enzensberger, fa només quatre dies; com ho va fer Michael Ende, al temps de la literatura fantàstica; com ho va repetir Jaume Cabré, quan era gairebé un desconegut i parlava de l’Onze de Setembre...
        Antoni Garcia Llorca (Barcelona, 1971) va obtenir el premi Joaquim Ruyra amb ‘Espasa de constel·lació’. I es manté en aquest tercer llibre en un admirable i reconfortant “independentisme” dels corrents; cosa difícil si tenim en compte l'edat de l'autor i si tenim en compte també com tempten els editors per jugar la carta de "la primera obra d'autor jove amb llenguatge nou".
        Sense deixar-se empolainar per aquesta trampa, Antoni Garcia Llorca ha publicat tres novel·les fins ara (repeteixo, “novel·les”, no contes allargassats o relats disfressats de pseudoliteratura): amb ‘Ulls d’ocell’ va obtenir els premis Folch  i Torres 1995, i Crítica Serra d’Or 1997; amb ‘Tiny de llum de lluna’, el premi Guillem Cifre de Colonya 1997. Dels dos, se n’ha parlat en el seu moment en aquesta pàgina.
        Antoni Garcia Llorca, a ‘Espasa de contel·lació’, recull, doncs, el pòsit de la tradició literària i s’endinsa en “la veritable història de l’espasa Vilardell” (ho diu així ell mateix en un epíleg honest i aclaridor sobre algunes dades històriques). L’estructura bàsica ja hem dit de quines referències parteix. El moll de l’os és una altra cosa. Per entrar en les llegendes més pròximes i en les gestes dels reis catalans medievals cal “saber llatí”, que diuen. És a dir, cal tenir fal·lera per la història, cal conèixer la terra de la qual es parla, cal estar disposat a cedir una part de confiança als herois de la novel·la amb qui un mínim d’identificació i d’exaltació romàntica, per part de l’autor, és com unes gotes de licor per endolcir la cuita de la trama.
        I Antoni Garcia Llorca fa —ho ha anat fent des de la primera novel·la— tot això. I, a més, cosa que no s’hauria d’esmentar però que encara cal dir-ho, ho fa amb un domini de la llengua i amb un desig d’enriquir-la sense deixar passar per alt allò que, tot i fent-la comprensible, la converteix en alliberadora de la cotilla del llenguatge corrent i avorrit, sense estímul per al lector.
        Si, a tot això, s’hi afegeix una història coherent, sense que es rabegi en cercles concèntrics al voltant d’ella mateixa, s’aconsegueix una bona novel·la. ¿Per a adolescents? Potser volgudament, sí. Però també per a lectors amb prou maduresa per no buscar només una “aventura divertida” sinó una “divertida aventura que no estalvia profunditat”.
        ‘Espasa de constel·lació’ té la suficient dosi de poètica per no enfarfegar el gruix argumental que, quan es basa en la història, sempre corre el perill de fer-se carregós. L’autor s'aferra a la història per arrencar el relat i no deixa d'empunyar l'espasa (l'espasa amb poders ocults) que sap que és l'autèntica protagonista dels fets. Però també se salta la mateixa història quan li convé. Imagina, transgredeix dates, inventa personatges, visita paisatges... Fa literatura.

Suplement Cultura diari AVUI, 9 setembre 1999