Dues novel·les de to rosa

Alice Vieira. Quadern d'agost. Traducció de Goretti López. Il·lustracions de Páliaz. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1998. A partir 15 anys.

Sònia Moll. L’últim estrip d’aire. Foto coberta de P. Poulet. Col·lecció Gran Angular Alerta Roja. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1998. A partir 15 anys.

        L’agost és una època propícia a situar-hi novel·les. Deu ser l’època més propícia per als escriptors, acostumats a no fer mai vacances. Només cal donar un cop d’ull a les convocatòries de premis literaris i ens adonarem que els convocants deixen els deures d’estiu als autors perquè els els lliurin (en cinc còpies enquadernades, això sí! —¿disquets...? connais pas...) començada la tardor.
        Potser per això, ‘Quadern d’agost’, de la portuguesa Alice Vieira, i ‘L’últim estrip d’aire’, novel·la gairebé primerenca de la catalana Sònia Moll, tenen l'agost com a marc temporal. El que ja no és tan clar és que l'agost fomenti recursos estilístics semblants. Però és el que passa en aquestes dues novel·les d'autores d'edats, geografia i experiències diferents. Novel·la dins la novel·la. Jo escric, però algú més escriu darrere meu.
        Una vegada més, les comparacions es fan odioses, però he de dir que així com he pogut llegir de cap a cap la novel·la de l’autora portuguesa, no m’ha passat el mateix amb la de l'autora catalana. Que no s'esveri ningú, de moment. Això no vol dir que Alice Viera hagi aportat, gràcies a la traducció catalana, la millor novel·la del segle. NI que Sònia Moll hagi aterrat a la literatura per a joves amb la pitjor novel·la de la història. En tot cas, només reflecteix un parer. Un parer que matiso.
        Alice Viera (Lisboa, 1943) és una gata vella de la literatura i domina l'estil suficientment per fer passar un argument força corrent per bo. I Sònia Moll (Barcelona, 1974) no fa sinó ser sincera amb ella mateixa i caure en l'ham de la primera, o una de les primeres novel·les, que acostuma a consistir a farcir l'argument dels tòpics de rigor perquè es parla de protagonistes joves; i per l'altra, de retòrica lírica excessiva que enfarfega una trama, ja d'entrada, prou corrent.
        Alice Vieira fa parlar la seva protagonista de l’ambient familiar que l’envolta amb una visió força atractiva des dels ulls joves del món dels adults, amb separacions, conflictes, alts i baixos, manies i poques virtuts. Sònia Moll fa parlar la seva protagonista de la colla nostàlgica de l'ideal de la seva maduresa de joventut. Les dues autores, amb totes les diferències que calgui, acaben presentant unes novel·les de to rosa, que s'aguanten o decauen segons l'aire de cada capítol.
        Hi ha un corrent de literatura jove adulterat —em nego a parlar de gènere— que té més o menys fortuna segons la mà dels seus autors. Senzillament això. Posats a admetre’n l’existència, Alice Vieira se’n surt millor que Sònia Moll. És com si la veterana es digués, abans d’escriure: “Tothom sap que tot està dit i només cal tornar-ho a dir mirant de no repetir el que ha dit l’anterior”. Em sembla que l’autora novella passa per alt aquesta reflexió, per cert, més antiga que la farigola.
        ¿Per què els autors no tenen aquesta citació en una etiqueta adhesiva a la pantalla del seu PC? ¿Per què els editors no se la pengen darrera la taula de despatx i la fan constar en les factures de les dietes que paguen als seus tècnics lectors? Potser així ens estalviaríem comentaris com aquest. Perquè, a veure, ¿hi ha cap producte industrial que tingui una secció de crítica en els mitjans? ¿Per què l’ha de tenir, doncs, la indústria d’aquest sector de literatura prefabricada per a joves? Jo tampoc no en tinc la resposta. S'admeten suggerències.

Suplement Cultura diari AVUI, 24 setembre 1998