Aprenents d'adults

Lukas Hartmann. Fes-me un petó, Larissa Laruss. Traducció d'Elisabet Adell. Il·lustracions de Pablo Amargo. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 1999. A partir 12 anys.

        Amb permís de l'anònim entrevistador editorial que acmpanya la biografia de l'autor d'aquesta novel·la començaré reproduint una de les preguntes i allò que respon Lukas Hartmann (un suís de Berna de 55 anys que quan va haver estudiat les carreres de Filologia alemanya, Psicologia i Música, es va adonar que el millor era escriure per a infants i joves). La pregunta és aquesta: «¿Què volia explicar quan va escriure aquesta història?» I la resposta afina: «Crec que per a un infant a vegades és difícil entendre el món dels adults, i això mateix li passa a la Vera, la protagonista de la novel·la.»
        És cert. Tots els infants del món tenen dificultats per entendre els adults. Seria anar a contracorrent de la maduresa humana que no fos així. Per això, suposo, hi ha autors que fan esforços i s'entesten a explicar-los, des de la literatura, què passa al seu voltant. Però de les bones intencions als bons resultats hi ha molta diferència.
        'Fes-me un petó, Larissa Laruss' és un d'aquess casos en què la pretesa explicació d'autoajuda es limita a ser un divertiment d'aquells que es poden anomenar d'ofici. D'ofici d'escriptor, esclar, tan lícit com qualsevol altre. Si lloem una bona cadira de disseny, una peça de roba, un plat gastronòmic o un model d'automòbil ben acabats, ¿per què no lloar també un relat escrit amb bon ofici?
        Però, ai, déus dels ordinadors, ¿què en farem només de l'ofici si quan seiem a la cadira de disseny, ens emprovem la peça de roba, tastem el plat gastronòmic, provem el model d'auto o llegim una novel·la  no trobem que ens canviï la vida i ens hi sentim maniquins o presoners del disseny, presoners de l'efecte extern, i molt poc implicats en el producte que ens acaben de posar al nostre abast?
        'Fes-me un petó, Larissa Laruss' deixa aquesta sensació. Pare separat amb filla a casa. Segona companya a la vista. Rebuig inicial. Tot plegat tractat amb el recurs de referent de la literatura tradicional i, posteriorment, d'abús infantil, de la mà del regne de les bruixes. La segona companya és una bruixa. I la filla malfiada també té els mateixos dots.
        És una manera ben recargolada d'intentar explicar als infants quin és el món que els envolta. És una manera ben pintoresca d'intentar fer creure que la psicologia té les seves arrels en la bruixeria. Potser sí. Però, a mi, no em convenç. I em sembla que si fos adolescent, no em creuria ni mica el que li passa a la Vera.
        Al marge d'aquestes consideracions, en les quals, no sé perquè, però em sembla que fins i tot el mateix autor hi estaria d'acord, la novel·la de Lukas Hartmann és un bon guió de pel·lícula de temporada de vacances o de multisales amb crispetes a la porta (no exagero, Lukas Hartmannja en té cinc d'adaptades a la pantalla). I aquesta en podria ser una altra. El relat té de fons imatges, fotogrames, moments de cine que només te'ls empasses, i encara, a les fosques.
        Però per penetrar en la ficció literària, cal tenir els llums ben oberts. I els ulls també. Ni que els productes escrits vinguin de Suïssa, com aquelles vaques que ens venien grasses i lluents, amb la marca de la millor llet del món.

Suplement Cultura diari AVUI, 24 juny 1999