Una noia medieval

Karen Cushman. El llibre de la Catherine. Traducció de Montserrat Recasens i Mireia Sànchez. Il·lustracions de Miguel Àngel Parra. Col·lecció Periscopi. Editorial Edebé. Barcelona, 1997. A partir de 14 anys.

        “La literatura infantil i juvenil és una presa de pèl.” Els que això diuen, ni que no en llegeixin gaire, tenen en molts casos tota la raó. Generalitzar és perillós i no ho faré. Sobretot perquè, enmig de desenes de llibres que no arribaran mai a mans de cap crític —si és que n’hi ha cap que s’hi dediqui—, existeixen obres fetes amb dignitat, de gran  qualitat, que corren el perill de passar desapercebudes dels ‘llistats sagrats’ per caure en la desqualificació generalitzada.
        La presà de pèl a la qual s’al·ludeix no és ni més ni menys evident que la presa de pèl d’altres àmbits editorials. El més difícil és detectar aquesta presa de pèl darrere d’un argument presumptament interessant i d’un autor/a desconegut, però embolcallat dels mèrits suficients per fer passar bou per bèstia grossa.
        ‘El llibre de la Catherine’ és un dels casos que serveix per il·lustrar el que he dit fins ara. Per una banda, l’autora —Karen Cushman (Chicago, 1941)— té el mèrit, sempre segons la informació editorial, de ser directora adjunta del Departament de Museus a la Universitat J.F. Kennedy de San Francisco. La targeta de visita, ja es veu, queda bé. I, per si algú dubta del producte, afegim que ‘El llibre de la Catherine’ va ser seleccionat en la Llista d’Honor Newbery Medal, “un dels premis més prestigiosos de la literatura nord-americana” i que “ha estat traduït a diverses llengües” i que, per reblar el clau, “té molt d’èxit”.
        L’argument d’'El llibre de la Catherine' és atractiu: al poble d’Stonebridge, al comtat de Lincoln, al país d’Anglaterra, l’any 1290, una noia de casa no tan noble com ella voldria, als 14 anys, es dedica a fer de testimoni de la seva època. Segle de puces i de poc estrès. El temps passa lent, filant i brodant, tralarà. L’inici del llibre ho deixa clar: “M’han ordenat que escrigui un diari: em piquen les puces.”
        De les puces, en passarem. Cadascú que es mati les seves. El que no podem passar per alt és que, a finals del segle XIII, una noieta anglesa de catorze anys es disposa a escriure un dietari —i l’escriu!— aprofitant uns pergamins vells de casa i la tinta sobrera, justificant cada dos per tres que el germà gran, que es volia fer monjo, li ha enseyat a escriure, tot i que ella no llegeix gaire bé.
        Aquesta és la presa de pèl. O ens trobem davant d’un geni   —¿potser una alumna avantatjada d’alguna de les Escoles d’Escriptura dels nostres dies?— o, l’autora de Chicago resident a San Francisco ens l’engalta, entusiasmada a bastir la seva novel·la en estructura tòpica de dietari. Tan poc que li hauria costat d’explicar el mateix en tercera persona! Evitant la penosa relliscada del dietari que l’obliga a justificar, sense acabar de justificar-ho del tot, per què Catherine, la brillant narradora, se les heu tan felices amb pergamins i tinta —com si fos un PC—, en el mateix moment que els monjos del comtat copien paraules com a esclaus d’una pàgina a l’altra amb plomes d’oca i un ganivet a la vora per rascar errors.
        Llàstima, doncs, que la forma malmeti el fons. Un fons, d’altra banda, aprofitable i ben narrat, que aproxima el lector a la vida i els costums medievals. Això sí, totes les datacions del diari de Catherine estan impreses en un cos de lletra dibuixat a mà, perquè quedi clar que, abans que els nens fessin caligrafia i escrivissin dietaris, aquesta Catherina anglesa mitificada per l’autora nord-americana ja en sabia tant com els escrivents medievals mediterranis amb barba de pam. ¿Que ho veieu si en portem de retard?

Suplement Cultura diari AVUI, 9 abril 1998