Anècdotes amb poca grapa

Paulina Fariza. Les sospites de la Mònica. Il·lustracions Javier Olivares. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir 6 anys.

David Nel·lo. El lloro de Budapest. Il·lustracions de Montse Fransoy. Col·lecció El Vaixell de Vapor. Editorial Cruïlla. Barcelona, 1999. A partir 7 anys.

        A 'Les sospites de la Mònica', l'anècdota és aquesta: un pseudomisteri que fa anar de bòlit tots els electrodomèstics de casa i, com és lògic, la petita protagonista n'esbrinarà les causes. Per fer-ho més detectivesc, a la coberta s'hi inclou la il·lustració del personatge amb estètica Sherlock Holmes i, en una trama tan breu com poc excitant, s'arriba a la conclusió que, tot plegat, ha estat un somni convertit en conte.
        Per descomptat, ‘Les sospites de la Mònica’, el primer conte de Paulina Fariza (Vinaròs, 1963), no és un llibre per recomanar ni a Dashiel Hammet, ni a Patricia Highsmith, ni a Georges Simenon. Situem-nos, doncs, i no siguem tan literaris. És un conte escrit per a “primers lectors” i il·lustrat perquè compleixi aquesta funció, com dirien els experts. Per sort, les il·lustracions a tot color permeten un breu passeig visual on el dinamisme, l’acció i els primers plans, propis dels rodatges d’intriga, superen en harmonia de conjunt i creativitat, com deia, la coberta sherlockholmesiana de circumstàncies.
        El conte, en canvi, explica una vegada més que les màquines es rebel·len, que hi ha éssers estranys que tenen poders superiors als nostres, que els pares no escolten els petits i que els petits neixen amb aptituds de màster de la CIA. La qüestió, esclar, sembla que sigui mantenir el gènere del conte en un núvol d’ingenuïtat, de poca picardia, absent de sorpresa i sense ni tan sols un final que desvetlli el lector.
        I com que els primers lectors es fan grans, a un any o dos, cal tenir a punt, per exemple, un altre conte, amb una mica més de text, com ‘El lloro de Budapest’. Aquí, David Nel·lo (Barcelona, 1969), explota la seva vena contista per a infants i joves amb bona intenció, però amb poca grapa. L'anècdota, en aquest cas: una vella i romàntica història d'amor entre un pintor i una model.
        Bé. Tornem-hi. Tampoc no es tracta d'escriure 'L'obra mestra inconeguda', d'Honoré de Balzac; ni la 'Carta d'una desconeguda', de Stephan Zweig, com dirien novament els experts. Però és que el conte, a banda de la carta en qüestió entre un important pintor i la tia de qui hereta el valuós quadre motiu d'amor, i un lloro que envolta l'escenografia ambiental, es passa una tirada de pàgines entretingut amb l'aparició de l'habitant amb plomes de la gàbia —que es veu venir que acabarà parlotejant en hongarès—, i que, tret de lligar poc o molt la trama, acaba inevitablement fent d'espelma del relat.
        Amor enfront de l'ambició dels diners. El missatge hi és, però desaprofitat, i no amb prou precisió i incidència perquè arribi als lectors. Sort que, al lloro de Budapest, el protagonista no li ha ensenyat a dir el que diu a la pàgina 8: «Jo visc en un poble de la 'província' de Tarragona...», terminologia antipàtica, fruit del desori territorial que ni vint anys de normalització han sabut esmenar... ni autors, ni editors, esclar.
        Aquí, a més, les il·lustracions no tenen tan bona fortuna  com en el conte anterior. Malgrat el color, assistim a unes escenes de vinyeta condicionades per l'escassa acció del relat i, en algun cas, forçades a reproduir ambients que no afegeixen ni descobreixen res del que la imaginació lectora ja es pot autoservir.

Suplement Cultura diari AVUI, 7 octubre 1999